Altea (La Marina Baixa)

Un poblat preislàmic anomenat Aitaya, que pertanyia a la taifa de Dénia, és l'origen del topònim i de la població.

Enclavada en una badia que tanquen la Punta Albir i el Morro del Toix se situa Altea, protegida per la serra de Bèrnia. Ofereix un casc antic encara prou conservat que fou refugi d'artistes i intel·lectuals. La costa ofereix platges de grava i penya-segats amb gran encant paisatgístic. Hi trobem el riu Algar, que travessa i rega el municipi junt als barrancs de Gat, Riquer, de l'Aigua, la Branya, el Gort, el Barranquet i Els Ares. La serra Gelada amb el far d'Altea; el cim de Bèrnia (1.121 m); el Mascarat; la Barra, la Galera i la Solsida; els illots de Pila i de l'Olla; les platges de l'Olla; Cap Negret ––amb la Cova del Frare––, el Portet i la Cala del Soio; la de la Roda i la de Cap Blanc són les principals elevacions. A 3 km. hi ha Altea la Vella, que fins fa poc encara conservava el sabor típic dels pobles de la Marina. Ara, però, s'ha contaminat de l'abusiu i despersonalitzador creixement de la costa. La població es reparteix en els tres nuclis que hi ha al terme: Altea, Altea la Vella i L'Olla.

L'Albufera de València (L'Horta)

El Parc Natural de l’Albufera, amb unes  27.538 Ha. de superfície (20.882 continental + 6.656 marina), afecta les poblacions de València, Alfafar, Albalat de la Ribera, Algemesi, Beniparrell, Massanassa, Catarroja, Albal, Silla, Sollana, Sueca, Sedavi i Cullera.

El llac, pròpiament dit, però pertany per sencer al municipi de València, que va comprar-lo, junt a la Devesa, en 1927 per 1.062.840,40 pessetes. La superfície, en època romana, ultrapassava les 30.000 hectàrees però l'acumulació causada pels aportaments i, sobre tot, la sobreexplotació agrícola (sobre tot d'arròs) l'ha deixat en les actuals 2.800.

El topònim prové de l’àrab al Buhera que significa llac o mar xicoteta. Precisament dels musulmans és la primera regulació de les aigües de l'Albufera. Ja en època cristiana, va ser Jaume I (1208-1276) el primer senyor del llac i el que ordenà l'aprofitament dels seus recursos a canvi de la donació al monarca de la cinquena part dels guanys. En la guerra de Successió se li concediren els títols de Marquesa de Cullera i Senyora de l’Albufera a Esperança Ramos, mare del general austriacista Joan Baptiste Basset (1654-1725); amb la desfeta dels partidaris de l'arxiduc aquests privilegis passaren a la persona de Cristòfol de Moscoso, comte de las Torres. En 1761, Carles III (1716-1788) la incorporà a la Corona i dictà les Reials Ordenances del Llac de l’Albufera. Carles IV (1748-1819) li va concedir el senyoriu a Godoy (1767-1851) però aquesta concessió li fou confiscada per Ferran VII (1784-1833) el qual retornà el llac al Patrimoni Reial. Amb l'ocupació francesa en la guerra de la Independència es va nomenar al mariscal Suchet (1770-1826) Duc de l’Albufera, la qual cosa li valdria el malnom popular de duc de les fotges i general de l’Albufera. En tornar de l'exili, Ferran VII tornà a incorporar-lo a la Corona. Isabel II (1830-1904) el va cedir a l'Estat i, finalment, acabà venent-li-ho, com ja hem comentat, a l'Ajuntament de València.

Xiva (La Foia de Bunyol)

De vegades apareix citat com a Xiva de Bunyol, segurament per diferenciar-lo de Xiva de Morella (Els Ports) però no hi hem trobat tradició de l’ús de l’esmentat afegit.

L’enorme terme municipal, el més extens de la comarca, està solcat pels barrancs de Xiva, Ballesteros, la Cueva Morica, Sechara i la Hoz. Hi ha les fonts de Marjana, Enebro, Umbría, Els Conills i Vista Alegre. La serra de Xiva, finalment, depara paratges com ara La Alhóndiga, La Umbría i El Enebro. A Xiva, capital comarcal, es parla un castellà de transició amb peculiars girs propis.

Moixent (La Costera)

El topònim pot fer relació a un bisbe visigot de Xàtiva, anomenat Muttu, que per derivació acabaria amb el mot àrab Muxan.

El terme és molt gran i en ell trobem molts paratges dignes d’esment com ara la Bastida de Les Alcusses, el Corral de Saus, El Bosquet ––presa hidràulica, construïda en 1770, voltada de pineda, que recull les aigües dels barrancs circumdants––, el Regolf, amb font de bona aigua; la Noguera de Ximo , agradable indret entre tolls; el Passadís Verd, camí de varis quilòmetres que travessa quasi tot el terme aprofitant l’antiga via del ferrocarril; el barranc de La Hoz, amb pintures rupestres, coves , tolls, etc; la cova de Patas, ideal per a iniciar-se en el món de l’espeleologia i senders per conèixer el terreny a peu o amb bici. El Cànyoles solca el terme i rep aigües de diversos barrancs: Finestrestes, Andarelles, Albardes, Baillo, Fosinos, Hoz i Bosquet; aquests dos últims molt prop ja del casc urbà. Les altures més importants són l’Escuder (855m) i el Picapins (830 m) en la Serra de la Solana, i el Matadors (834 m) i el Bassa Roja (828 m) en la Serra Grossa.