Tibi (L'Alcoià)

Al terme, regat pel riu Verd o Montnegre, es troba l'embassament més antic d'Europa, de què parlem més avall. Altres indrets dignes d'esment en el terme tiber són els monts Maigmó,Raxil i Penya Roja.

La població i el castell són d'origen musulmà. Després de la conquesta cristiana fou donada a Sanxo de Lienda, cavaller Navarrés que va lluitar junt a Jaume I (1208-1276). A partir del segle XIV va ser incorporada a la baronia de Castalla, ocupada per Ramon Vilanova i Lladró des que Pere II de València (1319-1387) li la va adjudicar el 1362. En 1580, a proposta de dos veïns de Mutxamel, es va començar la construcció del pantà de Tibi baix la direcció de Joan Batista Antonelli (1527-1588). Després de diverses vicissituds s’inaugurà en 1594.

La qual cosa el converteix en el més antic d’Europa. En 1697 sofrí una important trencadura que no va permetre la seua posada de nou en marxa fins 1738. El 1941 es va obrir un nou túnel de desguàs a la roca del vessant dreta, al nivell de la llera. Emplaçat entre el Mos del Bou i La Cresta, dos imponents massissos de pedra, ocupa, també, part del municipi de Xixona. La seua alçària (més de quaranta metres) proporciona una caiguda espectacular.

A hores d’ara la seua capacitat inicial es veu molt minvada pels dipòsits dels al·luvions. Ha estat declarat Bé d'Interès Cultural amb la categoria de Monument per la Direcció General de Patrimoni Cultural el 26 d’abril de 1994. Durant la guerra de Successió fou partidària de la casa de Borbó, la qual cosa li valdria el privilegi de ser anomenada vila en l'any 1705.

Els seus habitants viuen de l'agricultura: ametla. olivera i vinya; de la indústria: joguets i matriceria, i de l'artesania de l'espart: espardenyes, cabassos, etc.

Del seu patrimoni citem:

• El castell. Segle X. En estat de ruïna.
• Església de Santa Maria Magdalena. Segle XVIII.
• Santuari de Maria Magdalena.

De la seua gastronomia destaquem: el gaspatxo tiber, les llegums amb penques, els caragols i els minxos.

Més informació sobre Tibi: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Vinaròs (El Baix Maestrat)

Compta el terme amb bones platges, però la major part del terreny es troba conreat.

Els orígens de Vinaròs cal buscar-los en els jaciments ibers del Perengil i, sobre tot, en els del Puig de la Misericòrdia datat a finals del segle VI o començaments del V aC, amb abundants troballes arqueològiques, que després convertiren els moros en una alqueria dependent del castell de Peníscola, anomenada Bynalaros o Beni-Al-Aros, i que amb el pas del temps cresqué fins arribar a l'actual casc urbà. El 1233 Jaume I (1208-1276)es va apropiar del territori, i el 1241 l'alqueria fou donada a Raimon d'Alo, Grinyó Ballester i a altres cinquanta pobladors per a la seua repoblació amb carta pobla, a fur de Saragossa, amb amplis privilegis. El 1294 passà, formant encara part del castell de Peníscola, a l'orde del Temple; posteriorment, el 1319, quan la ciutat ja estava fortificada, s'incorporà a l'orde de Montesa, formant comanda amb Benicarló. En 1359 arribà la independència municipal. Els dies més gloriosos del segle XV van ser els que la vila albergà el Parlament de Dins, durant el contenciós de Casp. Malgrat tot, aquest parlament havia estat precedit a Vinaròs pel de Fora, que tenia al seu cap la família Centelles, partidaris de Ferran d'Antequera (1380-1416).