Bocairent (La Vall d'Albaida)

Gran part del seu ampli terme és muntanyosa. Podem trobar-hi altituds que oscil·len entre els 730 m. de l'alt del Sant Crist i els 956 d'alt de Sant Jaume fins a la màxima de 1.100 de la Torreta de Mariola. Hi ha gran nombre de fonts, tant al nucli urbà com al terme, en bells paratges: la de Mariola, la de Santa Bàrbara, la de la Coveta i la de Ballester; també hi naixen dos rius: el Clariano i el Vinalopó.

Sant Mateu (El Baix Maestrat)

El terme, força muntanyós, es troba regat pels barrancs de Benifarquell, Palau, Coma i Piques que vessen els seus cabdals a la rambla Cervera. Paga la pena conèixer la Cova dels Ermitans.

De l’existència de vida prehistòrica ens parlen el poblat iber del Tossal de Carruana i altres deixalles de l'Edat del Bronze. De l’època romana poca cosa hi ha, malgrat que alguna hipòtesi vol identificar Sant Mateu amb la Intybilys citada pels clàssics; Alfons d'Aragó fa referència a Sancto Mateo en 1195. Ocupada per Jaume I (1208-1276) en 1233, de seguida (17 de juny de 1237) fou donada a poblar, a furs de Lleida, per Huc de Folraquer (com a representant de l'orde de l'Hospital, que era qui exercia el senyoriu) i a Guillem Forner, Guillem Colom i Pere Clarigues; el 4 de juliol de 1255 el rei conqueridor concedí fira al poble; el 1257 s'atorgà el dret a celebrar mercat fent acomplir el privilegi que en aquest sentit havia concedit, en 1244, Jaume I; en 1274 fra Berenguer d'Almenara atorgà nova carta pobla, aquesta vegada a Fur de València; en 1315 s’hi va establir la darrera comunitat càtara al País Valencià fins que, sis anys desprès, el seu cap, Guillem Belibasta, va ser capturat i entregat a la Inquisició. Tota aquesta època fou de creixement continuat fins que en 1317 passà a senyoriu de l'orde de Montesa.

Cocentaina (El Comtat)

Cocentaina és la capital de la comarca del Comtat i, encara que fonamentalment la població es concentra al casc antic, hi ha els següents nuclis de població: Alcúdia, Algars, de Benifloret, Estació Nord, Gormaig, Penella i Poble Nou de Sant Rafel. Els seus veïns també són coneguts amb el malnom de socarrats com a record de la conquesta cristiana i els successius aixecaments mudèjars.

Situada a la vora del Serpis, en els vessants de la Mariola, la seua principal altura és l'emblemàtic Montcabrer (1390 m). Amb aquesta presentació es pot suposar que el terme és ric en llocs d'esbarjo, senderisme, muntanyisme, etc.

És un dels municipis del País Valencià amb més troballes prehistòriques. S'hi han trobat deixalles del Musteriense, del Neolític, del Bronze, dels romans i dels àrabs, que van ser els fundadors de l'actual Cocentaina. Després de ser conquistada el 1248 per Jaume I (1208-1276), la vila i la seua comarca es van veure atacades pel cabdill Al-Azraq (1208-1276) el 1252 i el 1258 per la qual cosa s'hagué de fortificar en diferents ocasions; el domini efectiu sobre la vila no es produí, nogensmenys, fins la rendició d'un nou focus de resistència capitanejat per Al-Azraq el 1276.

Fins 1291, en què és cedida a l'almirall Roger de Llúria (1250-1305), roman en mans de la Corona, sota la família Llúria resta fins 1442; aqueix any Alfons el Magnànim (1396-1458) va fer donació de la vila, de la seua extensa comarca i de la seua abundant població mudèjar a Ximén Pérez de Corella qui, a més a més, rebé el títol de comte.

Des d’aleshores la ciutat va ser coneguda com a Ciutat Comtal. Una equilibrada economia agrària, combinació de regadiu i secà, i la imponent força de treball de la seua població morisca fonamentaren l'auge de Cocentaina durant el segle XVI; en vespres de l'expulsió dels moriscs la vila comptaria, si fa no fa,  amb una població composta per prop de 2.000 cristians vells i poc més de 1.000 moriscs residents a la seua aljama.

Resulta fàcil, doncs, comprendre el fort impacte que l'estranyament dels moriscs, decretat el 1609, tingué per a Cocentaina i per a la comarca. El segle XVIII és de recuperació econòmica. En 1805 el senyoriu passa als ducs de Medinaceli; durant el XIX continua augmentant-se la superfície conreada i comença a sorgir una tímida indústria tèxtil, influïda per la proximitat d'Alcoi, i amb ella una xicoteta xarxa de indústries menudes i comerços; en la dècada dels seixantes del segle passat hi arribà un important contingent d'immigrants castellans.

El Vinalopó Mitjà

La comarca del Vinalopò Mitjà la composen dos municipis: Asp i Montfort, la ressenya dels quals podeu veure tot seguit.

ASP

El municipi està travessat pel Vinalopó, el Tarafa i la rambla de Les Monges. Les principals altures són els cims de Matamoros (598 m), Ofra (582) i Ors (516).

Hi ha referències de població en els diferents jaciments que passen pel Paleolític (Penyal de l’Ofra; Cova del Rollo); el Neolític (Tabayà, Murón de la Horna); els ibers, que l’anomenaren Aspis ––jasp— i s’assentaren en el Castell del Riu; els romans hi potenciaren l’agricultura i li canviaren el nom pel de Laspis, i la ubicació, traslladant-la a l’actual, en la Via Augusta on crearen els dos nuclis que pervivien fins la definitiva fusió del XVIII, Asp el Vell i Asp el Nou o els visigots (necròpoli de Vistalegre). Els àrabs, que ocuparen pacíficament el Vinalopó i romangueren 800 anys integrats en la taifa de Múrcia, l’anomenaven Asf ––ciutat fortalesa–– i deixaren la seua empremta en la xarxa de sèquies per al regadiu i en diferents construccions.

Des de principis del XIII les disputes amb els cristians foren contínues fins que en 1243 caigué en mans cristianes i en 1244, amb la signatura del tractat d’Almizra, s’integra en el regne de Múrcia. El 29 d'agost de 1252, Alfons X, el Savi (1221-1284), signà carta delimitant el territori d’Alacant en què dóna entitat de població a Asp. Durant un breu període de temps pertanyé a’ l’infant Joan Manel, fins que, el 1296 i durant la guerra amb Castella, els aragonesos ocuparen i confiaren el poble al rais de Crevillent. Per la sentència arbitral de Torrellas del 1304, Asp resta definitivament incorporada al Regne de València. Després de passar per mans de diferents senyors, a finals del segle XV quedà en poder dels comtes de Cocentaina. Després de l’expulsió dels 570 moriscs que hi havia en 1609 restà deserta fins el 22 de maig de 1611 en què el senyor del lloc (segons unes fonts el marquès d’Elx, segons altres el duc de Maqueda) va donar carta pobla a 156 cristians de Torrijos (Castella-La Manxa), la qual cosa explica que la parla d’Asp siga castellana.