Énguera (La Canal de Navarrés)

Hi ha dos nuclis de població: Énguera i Navalón. S'hi parla, com a la resta de la comarca, de la qual és capital, una mena de dialecte de transició molt arcaic, però ja castellà.

Presenta un terme molt accidentat i esquerp situat al redós del massís del Caroig, travessat per la serra d’Énguera i una sèrie de barrancs que vessen als rius Escalona, Sellent i Canyoles. 

A la serra hi ha prou fonts de què esmentarem la de Peñarroya, la de Benalí, la de Huesca, la de les Arenes, la de la Rosa i el brolladors del Rio Grande on, amb un poc de sort, podrem contemplar exemplars de cabra salvatge; també podrem fruir de la ruta dels caserius que al llarg de la serra ens durà als despoblats musulmans que hi romanen com ara Benalí, Navalón, El Puntal, Requena, Santich, Hoya Redonda o Corral de Blay. El 20 de maig de 2005 el Govern Valencià va declarar Paratge Natural el conegut com Ombria de la Plana amb important riquesa faunística i vegetal.

En el pla de Jesús trobem el primer testimoni de població en forma de peces de sílex datades en el Mesolític; en la cova de la Carrasquilla i en els jaciments del Castillarejo i la Penya del Tossal hi ha deixalles del Bronze; dels ibers hi ha el poblat del Cerro de Lucena amb diversos atifells; les viles romanes de Faracuat i l'alt de Vistabella donen fe d'aquella època. 

En el segle XII fou convertida en cap i donà nom a un iqlim o comarca que abraçava Xàtiva, Alzira i Dénia; d'època àrab hi romanen caserius i partides amb una explícita toponímia: Albalat, Benamil, Benacancil, Benali, etc. Pere Núñez de Guzman va conquerir-la per a l’Infant Alfons de Castella (1221-1284); en virtut del tractat d'Almizra ––26 de març de 1244–– passà a Jaume I d'Aragó (1208-1276), qui va cedir-la a l'orde castellana de Santiago d'Uclés, la qual va repoblar amb aragonesos i va expulsar els moros que no volgueren acatar el senyoriu.

La demolició, en 1336, del castell per tal d'evitar el seu ús en la guerra de la Unió va fer perdre el valor estratègic del municipi. En 1569 Felip II (1527-1598) va demanar permís per segregar la vila del mestrat i incorporar-la a la Corona, cosa que va a aconseguir en 1575. Finalment, el 17 de desembre de 1584, es va vendre la vila, per poder pagar els deutes de les guerres que mantenia a Europa, a Bernabé de Borja. Posteriorment va pertànyer als comtes d'Anna. En 1606 s'hi van establir les normes per a la fabricació de panys de llana, embrió d'una posterior industria manufacturera. 

L'expulsió morisca no incidí, en un primer moment, en la demografia enguerina, però quan es va sufocar la revolta en la Canal de Navarrés i es va consumar l'expulsió en aqueixa comarca sí es va notar emigració cap a ella: El recolzament a l'arxiduc va comportar les represàlies del Borbó en forma de persecucions i confiscació de béns; en 1737, però, Felip V (1683-1746) va confirmar els privilegis per a la fabricació de draps. En 1739 el vigent senyor, comte de Puñoenrostro, aconseguí Reial Cèdula que permetia els comerciants engueríns comerciar en tot el país. Cavanilles (1745-1804) relata que el terratrèmol de 1748 va activar l'economia local gràcies a les ajudes atorgades per Ferran VI (1713-1759). 

En 1772 entrà en el senyoriu de la comtessa d' Estepa, i d'aquest al del comte de Cervelló, el qual la conservaria fins l'extinció dels senyorius en 1837; moment en què el municipi disputà la propietat dels monts, cosa que es va aconseguir després del triomf de la revolució democràtica del 1868 quan l'antic propietari feudal acceptà repartir-los amb l'ajuntament. D’aqueixa manera s’hi possibilità multiplicar la superfície cultivada: cereals, cep i olivera. Hi era freqüent la simultaneïtat d'una dedicació agrària marginal amb el treball manufacturer tèxtil. Així, al finalitzar el XVIII dues terceres parts de la població s'ocupava en la manufactura. 

El 1850 començà a mecanitzar-se la producció; el 1865 s'hi va introduir la força de vapor; el 1899 es consolidà a Énguera la fabricació estable, que va rebre un impuls molt destacat en el curs de la guerra europea com a abastadora dels contendents, però la manca de capital va fer que els empresaris engueríns hagueren de recórrer als prestadors per finançar la modernització de la seua maquinària i no van poder competir amb Bocairent o Alcoi en l'enlairament de la indústria tèxtil. 

El 1873, poc després de constituir-s’hi una secció de la Internacional Socialista, va conèixer la primera vaga general de teixidors i filadors. L'associacionisme republicà facilità una Escuela de Artesanos i una Sociedad de Socorros Mutuos; en contrapartida s'hi fundà un Círculo de Obreros Católicos. Va sofrir directament els efectes de les guerres carlines el 1836 i el 1873. La guerra civil ocasionà un elevat nombre de represaliats. Durant la postguerra s'accentuà la tendència migratòria i s'assistí a una pèrdua gradual de pes econòmic fins arribar a la crisi de les acaballes dels setanta, que va desmantellar la indústria.

L'agricultura de secà (olivera, garrofera i fruiters) i de regadiu (hortalisses i taronja); la menuda indústria tèxtil de caràcter familiar, la de d'elaboració, comercialització i distribució de l'oli d'oliva local i el sector serveis, representat en les botigues de venda dels productes tèxtils són els sectors dinamitzadors de l'economia local. En el sector artesanal cal destacar la de l'espart i el fil de randa amb boixets que encara fan algunes dones a la porta de ses cases.

A banda de les nombroses manifestacions d'arquitectura rural, molins, pous, almàsseres que podem trobar al municipi, Énguera està recuperant els caus que els llauradors construïren per guarir–se, són construccions del segles XVII i XVIII fets amb terra i pedra coneguts com a “cuco” i s'ha reconstruït per preservar el patrimoni mediterrani i atraure el turisme a visitar la serra d'Énguera. El patrimoni enguerí ens ofereix:

• Museu Arqueologic. Instal·lat en l'antic edifici de Correus, fou inaugurat en març de 2008. Entre altres coses, es pot observar la recreació d’una cova del Paleolític, un abric del Neolític, una casa de l’Edat dels Metalls i una terrisseria.
• Església arxiprestal de Sant Miquel Arcàngel. Construïda en el XVII en estil herrerià. Compta amb un campanar de 50 m que fou reconstruït i que conserva diverses obres d'art, com ara la pica baptismal, de 1628, o la creu processional gòtica del XV.
• Església del Convent de Sant Josep i Santa Anna.
• Casa de Cultura Manuel Tolsà. També en antigues dependències del convent. 
• Casa Corrales. Casalot pairal del XIX. 
• Ermita de Sant Antoni de Pàdua. Segles XVIII-XIX.
• Nostra Senyora de Betlem de Navalón .
• Residència “San Rafael''. Antic llatzeret fundat en 1886.
• Ajuntament, neoclàssic del XIX.
• Castell, d'origen musulmà. Enrunat en 1336 (segons altres fonts en 1365), el seu estat actual és de ruïna i abandó absolut.
• Jaciments arqueològics de diverses èpoques i importància:
• Cova dels Morts o de les Meravelles.
• El Castillarejo.
• Poblat ibèric del Cerro de Lucena.
• La Cova Santa.

A més de l'oli, de què ja hem parlat, paga la pena tastar la mel d’Énguera i la seua cuina autòctona, que ens regala gaspatxo enguerí, cassola d'arròs al forn de san Anton, gatxamiga, coques de chiriguelas, i de tomaca i pebrot; per als postres al pa beneït i els rolletes d'anis.

Cal esmentar en l’apartat de fills il·lustres el pintor José Santiago Garnelo i Alda (1866-1944) que va viatjar i exposar arreu d’Europa i també a Chicago. Va ser reconegut amb importants premis i condecoracions i va ser director del Museu del Prado, a Madrid, i també for director de l’Acadèmia Espanyola de Roma.

El dibuixant José María Palop Gómez (1922-1993), el qual va crear personatges de tebeo com ara Bartolo, as de los vagos, Robertín, niño millonario, Robinson Pérez, Sherlock Pómez, Invisible Man, Los hunos i los otros, Pallassete i Fu-Chi-Nin, Biki, Tarzanete i Bombón i Becerrín i Monucho.

L'arquitecte, enginyer i escultor Manuel Tolsà Sarrión (1757-1816), que va viure i va desenvolupar la seua activitat a Nova Espanya (Mèxic) des del 1791 on va quedar encarregat, gairebé fins a la seua mort, com a director d'Escultura de la Reial Acadèmia de Sant Carles.