Callosa d'En Sarrià (La Marina Baixa)

Situat a la vall de l’Algar, solcat pels rius Algar i Guadalest i voltat de les serres Aitana, Bèrnia i Aixortà, el seu relleu dóna lloc a interessants excursions com ara: les fonts de la Bota, de l’Ombria, el Castellet i dels Teixos. Així mateix son dignes de visita la Cova del Somo, Clot de la Llacuna, Els Arcs i les pintures rupestres del Pla de Petracos o el Castell de la Serrella, que està dalt la Penya del Castellet. Malgrat tot el lloc més visitat són Les Fonts de l’Algar, on naix el riu Algar, o de la Salut, que compta, a banda de la seua bellesa natural, amb un Museu del Medi Ambient i l’Arboretum, passeig amb plantes aromàtiques i medicinals autòctones. La visita mostra, al llarg de més d’un quilòmetre les formacions que l’aigua ha anat fent al llarg del temps a les roques, així com cascades, fonts que brollen de la roca, l’antiga presa, l’imponent canal i les sèquies centenàries encara hui en ús, i tolls on prendre el bany.

Els vestigis més antics que es conserven al terme es troben a la cova Pintà, jaciment iber. Tingué un florit passat musulmà que es perllongà després de la conquesta fins el moment de l'expulsió el 1609; dels moros prové el mot “Callosa”, que significa terra dura, seca. Berenguela Alfonso va obtenir, entre 1268 i 1272, del rei conqueridor les rendes del lloc; el 1290 l’almirall Bernat de Sarrià (1266-1305) compra Callosa al rei Alfons I de València i III d’Aragó (1265-1291) i d’aquesta manera es va convertir en el primer senyor de la baronia i també en el "padrí" del poble, en afegir-li el seu cognom. Entre 1333 i 1423 va pertànyer successivament a l'infant Pere d'Aragón i Anjou, a son fill Alfons d'Aragón i Foix, el Vell i a son nét Alfons d'Aragón i Arenós, el Jove, els dos últims, ducs de Gandia i comtes de Dénia. Reincorporada a la Corona, exerciren el senyoriu Alfons el Magnànim (1396-1458), Joan de Navarra i després la reina viuda del rei Martí (1356-1410): Margarida de Prades. Entre els segles XIV i XVI va sofrir molgts atacs dels pirates barbarescos. Guerau Bou, el 1458, va crear un vincle, que passà el segle XVI als Montcada, marquesos d'Aitana, els quals iniciaren en 1556 un plet per aquesta tinença, que es va sentenciar el 1757 i deixà el vincl a una altra branca de la família representada per Francesc Tomàs Faus Martínez de la Raga el qual fou senyor de Callosa fins el 1761 en què s'incorporà a la Corona; el 1767, per sentència de la Reial Audiència de València, el vincle fundat per Guerau Bou, va passar a Cristòfol Crespí de Valldaura i Hurtado de Mendoza, comte d’Orgaz.

Fins el segle XIX l’economia es basava en l’agricultura de secà, la incorporació del regadiu ha convertit Callosa en el principal productor del País Valencià de nespra, producte que es comercialitza amb Denominació d’Origen pròpia i del qual Callosa produeix més de la meitat del total de l’Estat. Actualment el sector serveis, empentat pel turisme, abasta també prou importància.

El casc urbà es conserva en prou bones condicions i manté el sabor àrab de la població, passejant-hi podem trobar restes de la muralla que manà construir Bernat de Sarrià i que està integrada en les cases actuals a l’igual que les escasses deixalles del que fou castell de Callosa; també podrem contemplar-hi:

• Fortalesa de Bèrnia. Obra de l’italià Juan Bautista Antonelli (1550-1616), edificat en el punt més alt de la serra del mateix nom per ordre de Felip II (1527-1798) per defensar-se dels atacs dels pirates i dels alçaments dels moriscs que en 1609 es feren forts al seu interior i aguantaren un setge que durà gairebé un any. Consumada l’expulsió el castell va ser abandonat i avui resta absolutament arruïnat, malgrat la seua passada lluentor. Declarat BIC en 1997.
• Església arxiprestal de sant Joan Baptista. Construïda en el segle XVIII per l’arquitecte valencià Antonio Gilabert i Fornés (1716-1792) representa un bell exemplar de la transició del renaixement al barroc. Conserva un magnífic orgue barroc i una bella façana herreriana.
• El Poador de la Font Major. Antic llavador.
• Museu Etnològic i Arqueològic.
• Retaules ceràmics arreu del poble.
• Convent dels Caputxins.
• Museu d’Etnologia i Arqueologia.

Si volem menjar haurem de parlar d’arròs amb crosta, minxos, putxero amb pilotes i pastissets a l’aire, d’aiguardent o rotllets d’anís.

El segon diumenge d’octubre hi ha Moros i Cristians en què cal destacar el ball "de les pastoretes" que precedeix les entrades de les filaes, els "nanos" que espanten els xiquets i els balls guerrers dels capitans d’ambdós bàndols.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.