Benifairó de les Valls (El Camp de Morvedre)

Geogràficament se situa en la vall de Segó, que forma amb quatre pobles més: Faura, Quart, Quartell i Benavites, els quals es reguen amb les aigües de la Font de Quart que, al mateix temps, és un paratge d’esbargiment. Molt recomanable la senda local El Tabalet-La Rodana, que en menys de vuit quilòmetres, passa per l'ermita del Bon Succés, diversos aljubs i zones de bosc i cultiu, oferint en tot moment al caminant vistes que abasten la Calderona, la Vall de Sego i, en dies clars, fins i tot, el Montgó o les Columbretes.

La fundació de Benifairó és el resultat de la fusió de diverses alqueries musulmanes limítrofes. Des del moment de la conquesta cristiana pertanyé als Vives de Canyamàs; després de l’expulsió dels moriscs romangué despoblat fins el 28 de desembre de 1610 en què s’hi atorgà carta pobla a Joan d’Alpont, baró de Benifairó; després retornà, fins a l’abolició dels senyorius, en 1814, als Vives de Canyamàs. Durant el segle XIX se l'incorporaren els llocs de Quemaló, Els Frares i La Garrofera. El 1884 es va fusionar amb Faura, donant lloc a la Vila de la Unió, fins el 1906, en què es dissolgué i tornà a funcionar com a municipi independent.

L’economia, tradicionalment agrícola, es basa en el conreu, manufactura i comercialització dels cítrics.

Cal ressenyar el tipisme del casc antic del poble amb abundants mostres de l’arquitectura rústica valenciana. Quant al patrimoni, hi ha:

• Casa Palau dels Vives. Primeries del segle XVII. Un dels pocs exemplars de l'estil renaixentista genovès existents al País Valencià. Una recent intervenció municipal i la provisió de fons per a altres futures intenten salvar aquest edifici, declarat Bé de Rellevància Local.
• Església de sant Gil abat. Barroc aragonès del segle XVIII.
• Ermita de la Mare de Déu del Bon Succés. Segles XVII-XVIII. S'hi arriba pujant una espectacular escala financiada en part pel veïnat, que també participà en la construcció. Fou inaugurada en 1976. Des de dalt es pot gaudir d'una panoràmica sobre els cinc pobles de la Vall.
• Casa de Lluís Guarner. Antiga casa pairal del XVIII, que funciona com a contenidor cultural.
• Casa d'Alonso Sánchez Coello. També destinada a activitats culturals.
• Casa Perentoni. 1700. També coneguda com la Casa Vella, actualment és museu etnológic.
• Casa del Doctor Voro López.
• Llavaner.

Els menjars tradicionals són l’olla de dejuni, l’olla de carn i l’arròs al forn. Merescuda anomenada tenen els embotits que es preparen artesanalment i els productes del forn: pastissos de moniato, rotllos de “carats”, coca amb tomaca i coques de ceba i pebrot.

Benifairó ha tingut fills rellevants com ara: Lluís Guarner (1902-1986) poeta i assagista, firmant de les Normes de Castelló de 1932, Julian Gómez "Gorkin" (1901-1987), escriptor i periodista, fundador del PCE i del POUM, Vicent Garcés i Queralt (1906-1984), músic que en 1935 guanyà el premi de l'entitat cultural Proa per l'obra Cantiga; va ser un dels compositors signants del Manifest del Grup dels joves, de 1934, aquest col·lectiu, anomenat Grup dels Cinc aspirava a la realització d'un art musical valencià, el seu germà, Joan Garcés i Queralt (1914-2014), músic de dilatada trajectòria que va dirigir destacades formacions com la Unió Musical de Llíria, les Bandes Municipals de Castelló i València, Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Lira Saguntina i les societats musicals de Faura, Quartell i Benaguasil (València) amb les quals va estrenar un total de 122 obres o Alonso Sánchez Coello (1531-1588) pintor de cambra de Felip II (1527-1598).