Riba-roja de Túria (El Camp de Túria)

La població es distribueix en els nuclis de població de Riba-roja, Mont Alcedo i Ventas del Poyo.

Hi ha diversos jaciments del Bronze i ibers. Dels romans, que l'anomenaren Ribarubea (ribera roja), s'han trobat diverses villae i tres aqüeductes. Les ruïnes d'una fortificació coneguda com València la Vella i el Pla de Nadal donen important testimoni del domini visigot. Els moros, que la batejaren Beni-panoha, deixaren el casc urbà, la torre i el castell. Jaume I (1208-1276), el 30 de juny del 1269, va obtenir del bisbe de Saragossa el castell i la vila en un intercanvia de possessions amb Aragó; en el Llibre de Repartiment apareix citada com Ribaroga.

El 1348 els unionistes s'apoderaren de la població i ajusticiaren els jurats i el batlle. El 1382 el senyoriu pertanyia a Pere de Centelles i sa esposa Raimunda de Riusech. El 1562 era de Gabriel de Roxes. Posteriorment fou del marquès de Guadalest, qui atorgà carta de població, el 7 d'agost del 1611, per a 41 nous pobladors, reservant-se per a ell la màxima jurisdicció i el poder d'anomenar els oficials municipals; oferia terres i cases, i a canvi els vassalls li donaven la cinquena part de la fruita, la setena de l'arròs, la novena dels fruits del secà i altres tributs. També va pertànyer al marquès de Càceres i al comte de Revillagigedo fins l'abolició dels senyorius. 

En el segle XVIII, a causa del conreu de l'arròs, va patir febres terçanes per la qual cosa es va haver de restringir el seu conreu a les terres contigües al riu. Durant la guerra d'Independència hi hagué una guerrilla que va causar força maldecaps als francesos. A les primeries del segle XIX produïa blat, vi, oli, seda, garrofes i fesols, hi havia un algepsar, quatre molins fariners i vuit almàsseres per a oli, i també s'hi fabricaven teules. El 13 d'abril de 1897 es va concloure el compromís de cessió o venda de les terres que posseïa Àlvar Gonçal Joan d'Armada Fernández de Córdoba Valdés i Guemes, sisè comte de Revillagigedo, a favor dels regants del poble. En 1943 RENFE tingué la gosadia de denominar-lo Ribarroja de las Cuevas per diferenciar-lo d'altres pobles de l'estat amb el mateix topònim però la fulminant reacció popular acabà amb l'atreviment de l'empresa ferroviària.

L’economia, tradicionalment agrícola, amb secà i regadiu es volca, cada vegada més, als sectors serveis i el de la construcció ––les urbanitzacions hi ha proliferat arreu del terme, ficant sovint Riba-roja en l’ull de l’huracà de la corrupció.

El nucli urbà manté la flaire medieval dels seus fundadors musulmans. El patrimoni riba-roger presenta:

• El Castell. Habitat fins el 1897, ha passat des de llavors per un procés de degradació (va ser, fins i tot, magatzem agrícola). Una molt bona restauració de 2014, a hores d’ara allotja el MuPla (Museu visigot del Pla de Nadal) amb la col·lecció escultòrica visigoda més important d’Europa occidental, i el MUCA (Museu de Ceràmica).
• Església de l'Assumpció de nostra Senyora. 1791-1797. Estil neoclàssic. Molt maltractat en la Guerra Civil, ha estat ben bé restaurada recentment.
• Ajuntament. Obra de l'arquitecte Rieta (1897-1982) aixecada entre 1925 i 1927 en estil classicista.
• Convent de Sant Gregori. 1896, estil neogòtic.
• Pont Vell. D'origen romà.
• La Cisterna . Construïda en 1762, es va mantenir en ús fins 1940. Serà Museu Arqueològic.
• Molí del Comte. Un dels millors conservats del País, amb La Casa del Moliner, actualment sala d'exposicions. 
• Llavaner. Molt ben conservat.
• Escorxador. 1927. Allotja oficfines municipals.
• Restes de la muralla en la plaça de la Torre.
• Parc Maldonado. Conta amb un Parc de Vapor Viu, on es pot pujar en un tren. Està gestionat pel Centre Ferroviari Vaporista des de 1989.
• Tres aqüeductes romans, dels que el més conegut és el dels Arquets.
• Caserius i masos arreu del terme.

L'orxata i els sequillos constitueixen dos dels productes gastronòmics més coneguts de Riba-roja.