Aigües (L'Alacantí)

El Cabeço d'Or, amb les seves llargues senderes repletes de barrancs de pedra i miradors, és el referent paisatgístic del poble. En ell es troba l'antiga font de la Cogolla amb un mirador, des del qual s'albira gran part de la costa alacantina.

D'important situació estratègica, ja que era frontera entre Castella i Aragó, el nom d'Aigües ja apareix en 1179 en el Pacte de Cazorla que fixava la frontera entre ambdós regnes, en una línia des Biar a Aigües. També hi ha esment en 1244 en el tractat d'Almizra, signat per Jaume I d'Aragó i l'infant Alfons de Castella, pel qual Aigües va ser incorporada al regne de Múrcia, però en 1296 ja passa a formar part del de València, tot i que englobat en el consell d’Alacant, creat en 1252 i del que se segregaria definitivament en 1841.Durant la guerra de Successió fou distingida per Felip V (1683-1746) amb el títol de Vila per la seua adscripció al bàndol borbònic.

Donada la seua proximitat a Alacant, actualment és una zona residencial, que va sofrir en els 80 del segle passat immigració cap a Alacant i que posteriorment s’ha recuperat degut al boom immobiliari que afecta tota la comarca. L’economia s’hi basa en el sector serveis. El terreny produeix palmeres, tarongers i nesprers.

Allò més important del seu patrimoni és:

• Església de Sant Francesc d'Asís
• El castell, del segle XIV, que tingué gran importància en època de conquesta i del que avui només resten alguns trossos de la muralla i la torre, declarada BIC.
• El balneari d'aigües termals, originalment conegut com El Preventori. Bastit per la comtessa de Torrellano sobre uns antics banys, en 1816. El 1936 es va convertir en Patronato Infantil Antituberculoso i, després de la guerra, fou comprat per l'estat i tornà a ser balneari. A hores d’ara, després d’una cascada de plets i canvis de titularitat, és propietat particular, i està en desús.
• Llavaner.