Aiora (La Vall de Cofrents-Aiora)

Capital de la comarca de la Vall d’Aiora-Cofrents, és el segon municipi més gran del País Valencià (després de Requena,en el qual, a banda del poble, hi ha els nuclis de població de las Casas de Madrona, San Benito i La Vega. D'orografia molt muntanyosa, hi ha La Palomera, cim culminant de la comarca (1.260 m.) i La Hunde, una de les més importants reserves naturals de la nostra terra, amb gran riquesa faunística i vegetal; els ports del Buitre (1.084 m) i el d'Hunde (1.042 m) i l’estret del Sabinar. Menció especial mereix el Castellar de Meca, una de les ciutats ibèriques de l'Edat del Ferro més espectaculars de la península. Posseeix la declaració de Monument Històric - Artístic Nacional des de 1931. La ciutat fortalesa, tallada en roca, sorprèn per les seues àmplies dimensions (ocupa més de deu hectàrees de superfície), per la seua complexa xarxa de recollida d'aigües (basada en canalons i grans i nombrosos -superior al centenar- aljubs tallats en roca viva) i, sobretot, pel camí de carros d'accés al recinte, de prop d'una quilòmetre de longitud, en què destaquen les petjades obertes en la pedra produïdes per les rodes dels carros. A més es conserven restes de les muralles ciclòpies, torres defensives, cases semiexcavadas a la roca, escales, pessebres i abeuradors. Es creu que serien els romans els que acabaren amb ell.  A la importància cultural, arquitectònica i urbanística s'uneix l'espectacularitat del paisatge pintoresc; des dels seus 1058 metres d'altura sobre el nivell del mar s'hi pot contemplar una panoràmica de gran bellesa.

S'hi han trobat importants jaciments prehistòrics, com ara, les Coves de la Tortosilla (12000-6000 aC), l'abric del Sordo (9000-6000 aC), ambdós amb importants pintures rupestres, i, sobre tot, el Castellar de Meca (avui en mans privades) de què ja hem parlat. També hi ha restes de l’ocupació romana en La Hunde i San Benito. La fundaciò, però, és cosa dels musulmans, als que li fou conquistada per Jaume I (1208-1276) i, pel Tractat d’Almizra, donada a poblar als castellans l’any 1244. En 1281, pel tractat de Campillo, signat entre Pere III d’Aragó (1240-1285) i Alfons X el Savi (1221-1284), quedà definitivament integrada en el Regne de València, però sense perdre la parla castellana. El 1271 Alfons X li va concedir les franqueses del fur de Conca, primera carta pobla. El 1272 va assolir el títol de vila, el 1290, el dret de celebrar mercat i el 1315, el de fira.. El 1328 passà per donació d'Alfons IV (1299-1336) a sa muller Elionor, qui el 1336 se signà carta pobla als mudèjars de la població. Després recaigué en l'almirall Bernat de Sarrià (1266-1305), per a retornar més endavant a la Corona. El 1364 Pere IV (1319-1387) li la concedia al duc de Gandia. El 1422, la mort sens successió del duc feia que tornara a passar a la Corona. El 1429 Alfons V (1396-1458) la lliurava al futur Joan II (1398-1479), qui el 1431 la donaria a Didac Gómez de Sandoval, comte de Castro i Dénia. El 1452 la posseïa per dot sa muller, Isabel Lladró, de la qual després de diverses vicissituds passà per renda, el 1491, a Roderic de Mendoza, marquès de Zenete --fill del cardenal--; sa filla, Mència de Mendoza, dona de gran influència en el renaixement valencià, va donar empenta a la ciutat i al seu castell fins la seua mort sense descendència, en què va heretar-la sa germana Maria, esposa de Didac Hurtado de Mendoza.

Amb el fil d’ambdós la vila entra en el ducat de l’Infantado on romangué fins el segle XIX en què s'extingeixen els senyorius. Fins l'expulsió dels moriscs hi hagué en Aiora una moreria; Desprès de l’expulsió, el cabdill Turigi es proclamà rei d’Aiora i la vall es convertí en reducte dels rebels. L’aventura de Turigi acabà amb la desfeta de la sublevació morisca i seua execució a València. El seu castell jugà un important paper en la trista batalla d'Almansa, ja que fou l'únic nucli de resistència dels partidaris de l'arxiduc; la qual cosa va portar-li greus perjudicis econòmics amb la victòria i posteriors represàlies del Borbó. També hagué de sofrir la invasió napoleònica i, anys després, les incursions carlines, que cremaren el registre civil. Quant a la vinculació religiosa (arxiprestat) ha pertangut a la diòcesi de Cartagena (1266), a la d'Oriola (1564) i recentment a la de València (1954).En funció de la seua situació fronterera sempre hi ha haut activitat comercial, a banda de l'eminentment agrària i ramadera (apicultura), amb coexistència d'una xicoteta noblesa, artesanat i professions mitjanes juntament amb les classes populars. 

A hores d'ara hi predomina l'agricultura de secà amb conreu de cereals, raïm, olivera, pomers i ametlers. Malgrat que la ramaderia es troba en retrocés, hi ha un important centre d'apicultura. Tambñe alguns tallers tèxtils, on es manufacturen mantes de llana i espardenyes d'espart, i fins i tot explotacions de tipus forestal. La industrialització sempre hi ha estat feble i només es crearen alguns llocs de treball i empreses amb la central nuclear de Cofrents, la construcció de la qual va ser fortament contestada per la societat civil valenciana.

Hi hagué convents de dominics i franciscans (s XVI) fins l'exclaustració. Es conserva la moreria i la jueria. És molt interessant la passejada pel carrer de la Marquesa de Cenete, excepcionalment ample i llarg i amb interessants edificis. Els monuments més importants són:

• Església de Santa Maria la Major. (1628). Renaixentista.
• Esglèsia de l’Assumpció (1528-1628) Renaixentista. Monumental façana herreriana. Pintures de Yáñez de la Almedina (¿1472?-1536) i de Vicente López (1772-1850).
• Convent de Sant Francesc. Actual Casa de la Cultura. Construït en 1573 i reedificada en 1778
• Plaça Major. Centre neuràlgic. Amb la vistosa font de la Negrita.
• Creu de Sant Anton. Creu de terme del s XVI.
• La Llotja, de 1892.
• El castell. Segle XIII. Actualment en ruïnes. Es pot apreciar la façana principal i la torre de l’homenatge.
• També hi ha diverses ermites,com ara la de Santa Bàrbara, Sant Anton, Sant Blai, Sant Josep, Santa Llúcia, Verge del Rosari i la del Sant Àngel.
• Museu Arqueològic.

La gastronomia aiorina és molt rica, destacarem l’ajetao, un guisat fet de creïlles i all; la gachamiga amb fetge i per damunt de tots tenen fama els gaspatxos. Bons embotits artesanals i dolços fets amb mel, tan abundant en la zona; especialment l’aiguamel feta amb carabassa cuita en almívar de mel.

La Setmana Santa, conformada per precioses processons i confraries, és, sense cap dubte, una de les millors de tota la Comunitat Valenciana. Les carnestoltes i el Tall de la Mel abasten també alguna importància entre les festes locals.

Entre els seus fills destaca Jaume Pérez, bisbe auxiliar de València, que inspirà Luter (1483-1546) amb la seua obra sobre els Salms.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.