Titaigües (Els Serrans)

Al terme hi ha les serres de Losilla i del Sabinar on trobem els cims de la Làmpara (1.069m), l'Hontanar del Herrero, l'alt del Manzano, la mola Modorra, el Castell de Cabrera i el de las Caidas del Turia. Hi ha també prou naixements d'aigua: pou artesanal de l'alt de Barrancondo, les fonts Vieja, de l'Or, de l'Hontanar ––responsable de donar de veure al poble––, de la Zarza, del Rebollo, del Moral, etc. El Túria, que discorre encaixat entre espectaculars farallons de pedra, depara interessants excursions: Fuente Cañizar, la Juncanilla, la Caballera la Cova de las Majestades o la Tosquilla en són una mostra. Una manera de conèixer el terme és seguir la ruta que va dissenyar el naturalista Simó de Rojas Clemente i Rubio (1777-1827), el fill més il·lustre del poble, que unia Titagües i Benaixeve, o la que mena vers La Làmpara, passant pel Rincón del Tío Escribano i l'ermita del Remei, o el GR 37 sender que recorre íntegra la comarca dels Serrans.

Municipi ric en jaciments i pintures rupestres de què són bona mostra les trobades al Rincón del Tio Escribano, amb una antiguitat de 9.000 anys; també hi ha evidència de l'estada d'ibers i romans; la partida del Castell de Cabrera té vestigis musulmans, els quals, encara que no està documentat, serien els fundadors del lloc. Jaume I (1208-1276) va decretar, en 1240 l'adscripció dels llogarets de La Iesa, Ares i Titagües a Alpont. Entre 1230 i 1260 es va consolidar l'assentament dels cristians en detriment dels moros. Llevat del parèntesi 1267-1347 en què pertanyé a la diòcesi de València, sempre ha format part del bisbat de Sogorb. Es va convertir en parròquia el 1520, però seguí vinculada territorialment al terme general d'Alpont fins 1729 en què Felip V el Socarrat (1683-1746) va declarar-la vila lliure i reial. Madoz (1806-1870), va visitar en 1842 Titagües i va trobar un poble agrícola en què hi havia una incipient indústria: cinc teixidors de llenç, un molí draper, una terrisseria i quatre molins fariners; hi hagué també una important farga, que desaparegué en exhaurir-se el carbó per la tala abusiva dels boscs. Durant les guerres carlines fou escenari cruent com tants altres pobles valencians de l'interior. 

En 1610, segons Escolano (1560-1619), tenia ja un total de 30 cases (135 habitants). La població va seguir creixent durant el segle XVII, i passà de 55 cases en 1646 als 86 contribuents en cens de Campoflorido (1667-1726) de 1712. A finals del segle XVIII, segons Cavanilles (1745-1804) , la vila tenia 225 veïns (945 habitants), mentre que el màxim de població el aconseguiria a principis del segle XX, ja que en l'any 1900 tenia un total de 1.106 habitants. A partir dels anys seixanta es produeix una fort emigració cap a la ciutat de València i la seua àrea metropolitana, el que explica que l'actual població s'haja reduït a la meitat.

L'economia és essencialment agrícola (cereal, ametla i raïm) i ramadera (porcs, conills i aus), i es veu completada amb una indústria, molt incipient (tallers artesanals), i un turisme rural, en continu creixement. Té una important cooperativa vinícola que elabora un vi blanc jove i afruitat, sota la denominació d'Alt Túria.

El típic casc urbà ha conservat interessants edificis dels segles XVII a XIX com ara la Casa del Tío Cadenas (1614), la Casa de los Graneros (1722), la Casa del Pilatos (1692), la Casa del tío Jenaro (1779), la Casa Abadia (1750), l'antiga escola de xiques (1776), la Casa de Facundo el Sastre o la Casa del tío Paco Retor (1789); també podem visitar:

• Ermita del Remei. Aixecada en el XIV i ampliada en el XVII i en el XIX per fer-la de servir de fortí pels carlistes.
• Església del Salvador. Construïda en el XVI en estil renaixentista. Conté la interessant capella del Natzarè, del XVIII.
• Ermita de Santa Bàrbara. Aixecada en el XIV sobre un edifici musulmà. Actualment és una vivenda particular.
• Molí Quemado (o de Monterde).
• Molí Portillo.
• Massada de la Mailesa.
• Monument a “Don Simón”

Per menjar: olla de poble, gaspatxo, embotits, miques o farinetes regats amb els bons vins de l'Alt Túria i per a la sobretaula les exquisides pastes de Titagües.

Existeix una riquesa folklòrica local d'impressionant importància representada essencialment per balls tradicionals i populars. Una de les peces més significatives és la Moixiganga que només es balla a Titaigües en honor de la Verge del Remei i a Algemesí, on li diuen muixeranga, en honor a la Mare de Déu de la Salut. Hi ha dades que asseveren que l’origen d’aquesta dansa està en les nostres terres i que, més tard, es va estendre a Catalunya on l’anomenen Castellers. Antigament, se celebraven per Carnestoltes, actualment, només es ballen a les Festes Majors, cada set anys, l'escenari és la Plaça de l'Església on s'escenifiquen dues vegades, davant de l'Ajuntament i davant de la Parròquia. Per a tancar l’apartat cultural cal citar la Banda de música La Lira, fundada en 1840 i considerada la segona més antiga del País Valencià.

Per últim, parlarem de Simón de Rojas Clemente i Rubio, nascut a Titaigües el 27 de setembre de 1777 al si d'una nombrosa i acomodada família. Va començar la carrera eclesiàstica amb tan sols 10 anys. Al seminari va estudiar Humanitats i Filosofia, però més atret per les ciències naturals, als 23 anys el trobem a Madrid opositant a càtedres. Paral·lelament a la seua carrera docent dins del camp de les lletres, estudia i estableix contactes en el món de la botànic, entre ells l'espia català Ali Bey (1767-1818) que embarca Rojas Clemente en un projecte científic, que va resultar d'espionatge; a canvi del seu silenci Godoy (1767-1851), impulsor del projecte, premia Rojas amb un sou i l'encàrrec de fer en el Regne de Granada una tasca similar a la feta per Cavanilles al País Valencià. Comença ací una fructífera carrera que li porta a viatjar arreu de l'Estat i a ocupar llocs de rellevància en diferents jardins botànics, escriu llibres, participa en nombrosos projectes, col·labora amb els més importants naturalistes de l'època. De coneguda militància liberal, en 1820 és nomenat diputat a Corts en representació de l'antic regne de València; però en 1821, afeblit per les seqüeles de la febre groga, que havia patit anys enrere, torna a Titaigües per a restablir-se. Durant cinc anys viu a cavall de Madrid i Titaigúes, fins el 27 de febrer de 1827 en què mor en aquesta última ciutat.

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.