Godella (L'Horta)

A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous.

El nom d'aquesta població fou encunyat pels hispanoromans del segle V per a referir-se al diminutiu de “vila goda”. Les restes més antigues trobades al municipi procedeixen de l’Eneolític i s’ubiquen principalment a la Covatella. Dels romans són les deixalles arqueológiques més importants –entre elles les de tres aqüeductes– i es troben a la Covatella, Barranquet Vell, Canyada dels Frares i a la Lloma dels Cantals. En temps de la reconquesta constituïa una alqueria musulmana que apareix al Llibre de Repartiment amb el nom de Godayla.

Jaume I (1208-1276) va donar-la a Pere Maza l'any 1238, concedint terres a pobladors com ara Sanxo Pérez de Novailes, Pasqual Castellet i Pere Azlor. Després el senyoriu passà a ser propietat de Sanxo Tena. A les primeries del segle XVI pertanyé a Bartomeu Almenar i, per herència, a sa filla Isabel. Serà adquirida l'any 1527 per Tomàs Ribot. A més d'aquests, seran propietaris del lloc els Serdanyola, la família Julià Muñoz i, per últim, el senyoriu acabà en possessió dels barons de Santa Bàrbara fins l’extinció del senyoriu. Amb l'expulsió del moriscos l'any 1.609 romangué quasi despoblada, però el veïnatge amb València accentuà la recuperació d'habitants.

L'església es va erigir en parròquia l'any 1.625. Als inicis del segle XVII, hi hagué una certa despoblació deguda al fet que el senyor jurisdiccional del lloc, Cristóbal Muñoz, es va portar vassalls "seus" de Godella per a repoblar els llocs d'Aiòder i Fontes (L’Alt Millars). En 1706, en el marc de la guerra d’Independència, hi hagué un enfrontament entre les tropes borbòniques del comte Torres-Torres i les de Basset, que hi va eixir derrotat; malgrat això cal remarcar que maulets i botiflers signaren un pacte per no fer-se la guerra dins del poble. En la guerra de la Independència va sofrir destrosses en l’església (1810) i el saqueig total en 1810.

L’economia continua basant-se en l’agricultura –hortalisses, taronges, dacsa i creïlles, arboricultura i floricultura. També hi destaca la indústria del calcer, del tèxtil, la manufactura d'artesanies i del moble, així com la producció de focs artificials. Durant la dècada dels setanta es potencià el sector terciari degut a l'assentament permanent de famílies originàries de la ciutat de València, que triaren el lloc com a zona de vacances estivals. Els dissabtes, al voltant de l'ermita s'hi posa un mercat de venda directa de productes de l'horta.

Quant a l’apartat monumental citarem tot l'entorn de la Plaça de l'Ermita i l'Avinguda de Joan Peset Aleixandre farcit de edificis modernistes. A més:

• Ermita del Salvador (1720-1730), amb Via Crucis.
• Església de sant Bartomeu. Renaixentista, de 1754. En 1954 i 1992 va sofrir importants reformes. La façana és obra d’Ignasi Vergara (1715-1776). Hi ha l’escultura del Crist de la Pau, manufactura d’Ignasi Pinazo Martínez (1883-1970).
• Esglèsia del Salvador. De 1730, amb Via Crucis.
• Capella del Crist. 
• Torreta dels Boïl del segle XVIII. Única resta de la casa palau de Serdanyola. Declarada BIC. Actualment Museu Etnogràfic.
• Monument i Casa Museu d’Ignasi Pinazo Camarlench (1849-1916). Un dels fills més insignes del poble i un dels pintors impressionistes valencians més importants. La major col·lecció d'obres d'aquest autor es troba a l'Institut Valencià d'Art Modern, amb més de cent quadres i de sis-cents dibuixos.
• Villa Eugènia. Edifici modernista que allotja la Biblioteca Pública Municipal.
• Escorxador Municipal. De 1899.
• Castell-Masia de Sant Ferran. Renaixentista, de 1864. Voltat per la Devesa, extensa parcel·la arbrada i enjardinada.
• Convent de les Carmelites Descalces.
• Convent del Caputxins.
• Monestir de la Visitació
• Abadia de Sant Josep.
• Ermita de Campolivar
• Creu de terme
• Teatre Capitolio
• Antic Molí. Amb vistes a l'horta de Godella.
• Barri del Pensament. Principis del XX.
• Espai Alfaro.
• Museu de l'electrodomèstic.
• Museu de maquetes de tren. A l'antic mercat.
• Monument al tenor i pintor Lambert Alonso, de 1930. Artista multidisciplinar nascut a Godella en 1863. Com a tenor estrenà l’Himne de l’Exposició Regional de 1909; també destacà com a pintor, en la qual disciplina fou deixeble de Pinazo.
• Monument a Pinazo.
  
  

De fills il·lustres parlant cal destacar el metge, científic i polític Joan Baptista Peset i Aleixandre, nascut en 1886. Descendent d’una important nissaga mèdica, d’ideologia liberal, va cursar diferents carreres: Medicina, Química i Dret. En 1908, pensionat pel govern espanyol viatjà a Paris, on s’especiltzà en toxicologia i medicina forense. El 1910 va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de Sevilla i, l'any següent, la direcció del laboratori bacteriològic de la ciutat. El 1913 fou ponent en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana.

En 1916 guanya la Càtedra de Medicina Legal de la Universitat de València, de la qual fou rector entre 1932 i 1934, i en la que desenvolupa una intensa tasca investigadora. Creà l’Institut Provincial d’Higiene i, fins i tot, pagà de la seua butxaca l’edifici que ho allotjava. Home republicà d’esquerra, encapçalà la candidatura, per València del Front Popular en les eleccions del 36, les quals guanyà. Durant la contesa civil mantingué la seua activitat mèdica i política. En acabar aquesta fou separat de la seua càtedra "no només per les seues actuacions en les zones que han patit la dominació marxista, sinó també per la seua pertinaç política antinacional i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional" segons resava l’ominosa orde ministerial, detingut, jutjat per rebel·lió i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La seua última acció, la nit anterior a l’execució, fou operar d’una hèrnia a un company de cautiveri.

També és digne d’esment Marià Peset i Aleixandre (1896-1968). Arquitecte racionalista influit pel “gust modern” L’obra més cridanera del qual és la Facultat de Ciències de la Universitat de València (1933-1944), actual edifici del Rectorat.