Comarques del País Valencià

diumenge, 7 de maig del 2017

Biar (L'Alcoià)


Sobre la procedència del topònim Biar hi ha dues versions, una diu que prové de la paraula llatina apiarium que significa ‘lloc d'abelles’; l'altra la deriva de l'àrab amb el significat de "lloc de fonts".

Quasi la meitat de l’ampli terme, situat a l’extrem sud de la serra de Mariola, és sol forestal amb grans pinedes. La simbiosi entre la monumentalitat del casc urbà i l'exuberant paisatge del municipi depara grans possibilitats a excursionistes i senderistes que hi poden visitar gran quantitat de fonts, brolladors, rambles, barrancs, muntanyes com ara la Replana del Llop (1.228 m ); el Reconco ( 1.206 m ); el Cabeç Gros ( 1.061 m), la Penya Tallà (1.044 m), l'Alt Reó (1.015 m), la Penya la Blasca (1.150 m) i la Fenessosa (1.210 m) i el Frare (1.042) entre d'altres. La pujada al santuari de nostra Senyora de Gràcia des del Plàtan; la visita a l'Aula de Natura, la Fontanella o la Penya Tallà són altres atractius de Biar.

No està clara la data de la rendició de Mussa Almoràvit al rei Jaume I (1208-1276); mentre uns historiadors la situen en 1245 altres la retarden a 1253, el que sí que queda clar és que des del primer moment Biar va romandre adscrit a al Corona d'Aragó pel tractat d’Almizra, de 1244. En principi es respectaren els drets dels musulmans i el rei es va limitar a establir una guarnició, arrendar les rendes reials i cobrar imposts, però l’avalot d'aquests (1276-1280) comportà la seua expulsió.
En 1280 Pere III (1240-1285) va atorgar document, que es considera com a carta pobla, en què confirmava les heretats repartides als cristians. Lloc fronterer, tingué molta importància en tots els conflictes entre Castella i Aragó i, per això, va rebre molts privilegis entre els quals destaca la promesa de Pere IV (1319-1387) de no segregar la vila i el seu terme de la Corona.
En la guerra de Successió es va declarar partidària del Borbó i hagué de resistir els atacs de l'arxiduc. Les epidèmies, especialment la de 1676, frenaren el creixement al segle XVII; no obstant, el XVIII suposà una època de recuperació en què jugaren paper important l'agricultura: blat, vinya, olivera i productes de l'horta; la terrisseria, tant de fang blanc com vermell, va originar relacions comercials, amb els pobles veïns i amb el Regne de Múrcia. En el segle passat l'activitat industrial s'hi va centrar en el tèxtil i el calcer i l'agricultura s'hi va orientar més envers la comercialització dels productes. Durant la II República la FNTT, el sindicat socialista del camp, comptava ací amb una organització (Obrers Agrícoles).

Actualment l'economia del lloc es eminentment industrial, sobre tot la fabricació de nines. Malgrat tot, s'hi conserva l'elaboració d'artesania ceràmica, que ja hem esmentat parlant de la història, famosa pels seus envernissats.
Tot el poble és un monument medieval en sí mateix: restes emmurallades amb antigues torres de vigilància, arcs que servien d'accés al recinte habitat i carrers empedrats on brollen arreu dolls d'aigua fresca i dolça, però destacarem:
  • El castell, declarat monument nacional el 4 de juny de 1931, se situa a 750 metres d'altitud i és d'origen musulmà, de mitjans del segle XII, concretament. Va ser conquistat pel rei Jaume l el Conqueridor al mes de febrer de 1245 després d'un setge que va durar sis mesos, en aquest assalt va ser utilitzat el "Fonèvol," màquina de guerra per al llançament de pedres. Després de la conquesta continuà tenint un valor estratègic molt important. A hores d`ara es conserva en perfecte estat de conservació, l’estructura, que es manté, conserva un doble recinte emmurallat, amb quatre cubs en l'exterior i dos en l’interior ordenat al voltant de la gran torre Mestra o de l'Homenatge, de planta quadrada i de tres plantes. En la torre, de 19 metres d'alçada, es poden observar les voltes almohades més antigues de l’Estat. A les faldes del castell s'estén l'antiga barbacana, de traçat medieval. La Vila, voltada de muralles, està franquejada per dues portes, que li donen accés: el Portal de la Vila o Arc de Sant Roc, amb arc de mig punt aragonés, el portal de Castella, o de Jesús (segles XII-XIII), ogival, al carrer de la Torreta.
  • Església de l'Assumpció. És una de les 72 esglésies que va fundar Jaume I arreu del nostre territori. Gòtica, de 1519, amb una bella portada plateresca i una impressionant capella. la de la Comunió, on es guarda el sagrari. Projectada per Juan Bautista Pérez Castiel (1650-1707) constitueix un dels més bonics exemples del barroc al País Valencià.
  • Santuari de la nostra Senyora de Gràcia. Segle XVIII, és un dels paratges més apreciats pels biaruts.
  • Ajuntament. Segles XVIII-XIX.
  • Aqüeducte ogival. Obra de Pere Compte, documentada en 1490. Des del qual podem contemplar un dels paisatges més característics i bells de Biar.
  • Pou de la Neu. Segle XVIII. De forma circular i amb una profunditat de nou metres, fou reconstruït en 1984, per a ser utilitzat com a sala d'exposicions.
  • Ermites gòtiques del Roser, Santa Llúcia i els Sants de Pedra. Construïdes, segons la tradició, per Jaume I en el temps que durà la conquesta.
  • Ermita de Loreto.  
  • Ermita de sant Roc.
  • La casa dels Payà Santonja, restaurada per albergar el Museu Etnogràfic Municipal.
  • Casa Lázaro. Modernista. Construïda per Demetrio Ribes Marco (1875-1921) en 1916.
  • Casa Palau del Marqués de Villagracia. Segle XIX.
  • Fonts i panells ceràmics repartits arreu del casc urbà.
Del 9 al 13 de maig, té lloc anualment una de les Festes de Moros i Cristians més antigues i singulars de quantes es celebren a tot el País Valencià.
Després de 100 anys, en 2017, s’ha recuperat la Festa dels Balls del Jesús, tradició del segle XVII, que se celebra en el període de Cap d’Any al Dia de Reis.
La gastronomia, típicament mediterrània, treballa els arrossos: en paella o caldós; els gaspatxos, guisats amb llebre o conill i pebrella i l'olleta. Però és en els dolços on els biaruts ofereixen una ampla varietat: torrons, ametles ensucrades, rotllos d'aiguardent, trinsat de coca, magdalenes, etc. També és molt apreciada la seua mel de romaní.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada