Miramar (La Safor)

El terme municipal s'assenta al bell pla de La Safor amb un paisatge dominat pel taronger i una platja amb passeig marítim de més d'un km de llargària.

Fou un llogaret musulmà pertanyent a la jurisdicció del castell de Bairén, que després de la conquesta fou donada a Sanxo Ximenis. En 1535 passa a pertànyer al ducat de Gandia, aqueix mateix any obté independència eclesiàstica; en el segle va ser adquirit per la família Borja; tingué com a annexes Tamarit i Daimús, separada el 1902. En 1609, a causa de l’expulsió dels moriscs el poble quedà despoblat, però en 1646 ja comptava amb 20 focs –al voltant de 100 veïns.

Cavanilles (1745-1804) dóna una xifra, en el segle XVIII, de 106 habotants. Malgrat la davallada que causaren les epidèmies de còlera de 1854 i 1855, el segle XIX fou de continu creixement demogràfic –800 persones en 1897). Durant el passat segle l'emigració cap a Gandia, València i França delmà importantment la població però des de finals de segle, al redós del turisme, ha tornat a augmentar significativament.

Tradicionalment s'ha dedicat al conreu de la canya de sucre; a hores d'ara, però, l'activitat principal se centra en el sector serveis.

El nucli primitiu de traçat irregular ocupa les places de l'Església, del Trapig, on antigament hi havia un molí sucrer, i del Raconet i els carrers Major i Abadia i l'únic monument ressenyable és l'església de sant Andreu Apòstol, bastida entre 1940-50, sobre la primitiva de 1535, derruïda en la Guerra Civil. En la façana de l'església podem observar un rellotge de sol de 1806. El campanar es va reconstruir en el XVIII, després que un terratrèmol assolara l'original.

A banda dels arrossos en qualsevol de les seues presentacions i el peix, els plats típics de Miramar són la bossa de polp, elaborat amb polp, arròs, creïlla, penca i carlota, la paella amb cebes i, de dolç, la coca borratxa.