Sollana (La Ribera Baixa)

El municipi, riberenc de l'Albufera, és regat pel Xúquer i presenta un perfil absolutament pla. Hi ha fins vuit ullals dels quals esmentem el de la Font del Forner, el de la Casa del Governador, el del Borronar o el de la Font de Barret, els quals deparen agradables paratges. La població es reparteix entre els nuclis de Sollana i El Romaní.

Un enterrament megalític, uns assentaments del Bronze al Pla Ballester i algunes destrals de pedra trobades al terme són els primers indicis de poblament a Sollana. D'època romana hi ha restes d'una vila romana d'un mandatari anomenat Sulius que derivaria en el musulmà Suylana i donaria nom al poble, i una xicoteta estatueta de bronze que representa a Júpiter i és l'única representació d'aquest deu trobada a la Península Ibèrica.

Dels visigots hi ha un soterrament però també la quasi certesa de què foren ells els que fundaren el poble actual. Amb els musulmans arriba la introducció del conreu de l’arròs, la canya de sucre, les moreres i la cria de cucs de seda. S'hi construiren alqueries i torres de defensa i també els anomenats rahals –o rafols--, horts envoltats d’oliveretes o tanques vegetals.

Durant aquesta época Sollana era cap d'un territori que abastava també els llocs del Romaní, Alcahecia i Trullas. Pere Fernández d'Azagra i Ximén d'Urrea capitosts dels exèrcits de Jaume I (1208-1276) es feren càrrec de la conquesta de tota aquesta zona, el qual senyoriu recaigué en l'Urrea per heretat lliure i franca atorgada el 13 d'abril de 1238 pel rei. En la família Urrea roman fins que en 1252 després de diversos plets territorials amb els senyors de Montepellier quedà sota protecció de la Corona; a la mort d'en Jaume, el seu fill, Pere III el Gran (1240-1285) retornà el senyoriu als Urrea els quals, el 10 d'abril de 1277 hi establiren mitjançant carta pobla 22 famílies cristianes.

A la mort d'en Pere i l'adveniment d'Alfons III (1265-1291)les relacions Urrea-Corona tornen a ser dolentes i el rei incauta per a la Corona els béns dels Urrea; anys després el senyoriu fou concedit a Berenguer de Vilaragut. En les Corts de 1342 es disposà el control del conreu de l'arròs; en 1369, Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), donà el senyoriu a Jofré de Thous, en la qual família estaria fins 1467 en què apareix com a senyor Andreu Català, casat amb Leonor Valeriola. En 1540 torna a canviar de família, serà aquesta vegada en Fadric de Portugal, casat amb Margarida de Borja i Castro, la qual, a l'enviudar, va cedir-lo al seu fill Francesc. Després de successives transferències successòries al voltant de 1700 serien els Híxer els que se'n farien càrrec fins que en el XIX es van suprimir els senyorius.

Històricament ha mantingut  constants plets amb Sueca; u d’ells en 1564 per la reparació del camí que uneix ambdós llocs, i un altre, el 1568, sobre l'aprofitament de les aigües per a la collita de l'arròs. A les Corts valencianes del 1626 l'església de Santa Maria Magdalena de Sollana demanà l'exempció de pagar dret d'amortització i segell de 800 lliures. En 1753, per ordre reial, es va restringir el conreu de l'arròs als llocs que en el moment es conreaven i es va prohibir als restants; també es va donar ordre al veguer d'Alzira i a l'alcalde de Sollana que controlaren l'amollonament, desaigüe i neteja d'aquestes marjals (prop de 20.000 fanecades); en 1789 aquesta xifra es va duplicar a causa de cometre frau, ja que es va conrear en terres de secà i d'horta; el 19 d'agost de 1878 arriba la línia de ferrocarril Silla-Cullera.

El 22 de juliol de 1936, quatre dies després de començar la Guerra Civil, l'església fou assaltada i desaparegueren diversos llibres i textos.

L'agricultura ha estat, i és, el motor de l'economia sollanera, la part que deixen lliures els espais urbans i les infraestructures del terme es dediquen al regadiu: arròs, taronja, dacsa. La ramaderia compta amb vaques, ovelles, porcs i gallines. D'indústria hi ha: moble, joguines, tèxtil i magatzems de manipulació i exportació alimentàries.

Patrimoni i :

• Ajuntament. Obra de 1922 situat en la Plaça Major, on hi ha altres edificis de la mateixa època.
• Convent de la Puríssima Concepció. 1805. Pertanyia a l'orde de la Mercè, la qual hi instal·là un Hospital. Són característiques les seues dues torres.
• Església de Santa Maria Magdalena. També en la Plaça Major. Segle XVIII. Hi destaca l'esbelt campanar.
• Ermita de la Mare de Déu d'Aigües Vives. Al Romaní. 1893.
• Mercat Municipal. 1898. Remodelat entre 1945 i 1950. 
• Llavador Municipal. 1951.
• Font de la Petxina. O del Llavaoret. Tota feta de manissetes.
• El Pou Pudent. O Pou Artesà. Font artesanal de 1920.
• Escorxador Municipal. 1913
• L'Alcaessia. O Creueta. Lloc on hi hagué un convent mercedari.
• Torre de Trullas ––que a l'igual que la Torre Real i la Torre Castell Suylana han estat enderrocades. Hi ha en el seu emplaçament un monument que la recorda, fet amb algunes pedres de l'original.