Elx (El Baix Vinalopó)

Elx, a més de ser una de les ciutats més antigues del País i cap de la comarca del Baix Vinalopó, és la tercera ciutat, rere València i Alacant, en nombre d'habitants. La població es concentra fonamentalment a la ciutat però hi ha més nuclis de població com ara: Algoda-Matola, Altabix , Algoros, L'Altet, Atsavares , Asprella, Les Baies, Carrus, Daimes, Derramador, Elx, La Foia, Jubalcoi, Pla de Sant Josep, Maitino, La Marina, La Perleta, Puçol, Torrellano , Vallverda i els Arenals del Sol. Gaudeix també del privilegi de ser una de les dues ciutats del País amb dues declaracions de Patrimoni de la Humanitat; ambdues immaterials, l'una és el Misteri, drama sacro-líric escrit en valencià que es remunta a 1265 i que es representa cada any el 14 i el 15 d'agost; l'altra El Palmerar, el més extens d'Europa.

Sobre el controvertit tema de la toponímia d'Elx remet el lector a les explicacions de dos documentats comunicants que podeu llegir com a comentaris a aquest article.

L'ampli terme municipal s’estén per una planícia creuada per les serres del Molar, Tabaià i Castellar, farcida de palmeres; compta amb 12 km de platges on dunes i pins conformen un peculiar paisatge. En l'interior del municipi hi ha el pantà d’Elx, construït en 1632 i La Llacuna del Fondo, d'alt valor ecològic; també hi ha l’Hort del Cura, declarat en 1943 Jardí Artístic, amb plantes mediterrànies, tropicals i, com no, un fum de palmeres de què hi destaca la palmera Imperial, anomenada Sissí per la visita que va fer-hi l'emperadriu austríaca en 1884; el parc natural de Les Salines i el Clot de Galvany important formació dunar que ha merescut la declaració de Paratge Natural Municipal el 21 de gener de 2005.

Quant a la història podem dir que aquesta comença a L'Alcúdia, jaciment situat a dos km del nucli urbà i en què es troben deixalles des del neolític fins als visigots; és l'època ibera la de major esplendor i en la què es talla La Dama d'Elx, bust d'una dona ricament abillada, una de les més importants obres artístiques d'aquesta època, trobada en 1897, i que roman al Museu Arqueològic Nacional de Madrid malgrat les reiterades peticions fetes per a la seua devolució al seu lloc d'origen; dels romans no hi romanen testimonis arqueològics però sabem que hi fundaren la colònia Julia Illici Augusta, en la qual s'encunyava moneda de bronze i fou un important port romà, que es trobava on ara hi ha Santa Pola.

Elx també fou seu d'un bisbat en temps bizantins, visigots i el primer període mossàrab. Els àrabs s'establiren ja en l'actual emplaçament, concretament en allò que ara es coneix com la Vila Murada i construïren un complex sistema de reguiu; en època de les taifes, pertanyé, adés al regne de Dénia, adés al de Múrcia.

La conquesta cristiana, en 1265, obligà als moros a traslladar-se al Raval de Sant Joan i als jueus on ara es troba la parròquia del Salvador. Jaume I (1208-1276) fou qui realment conquistà Elx –en virtut dels pactes que va fer amb el seu gendre Alfons X (1211-1284) de Castella– als sarraïns i procedí a la seua repoblació amb catalans, cosa que explica que aquesta comarca tan meridional parle català. En 1304, en acompliment de l'acord de Torrelles, Cartagena, Oriola, Elx, Guardamar i altres poblacions passaren a formar part de l'antic Regne de València, hi havia amplis territoris francs i àmplies àrees comunals i municipals que limitaren moltíssim els drets senyorials territorials, i que es concentraven bàsicament en les partides denominades les Quatre Alqueries, avui desaparegudes, i en el terme del raval, significativament denominat Magram;

aquest fet és essencial perquè va contribuir a desenrotllar un ampli procés de privatització de terres dut a terme per una complexa gamma d'agents socials que explicaria la feblesa estructural del nou senyoriu que hi emergí el 1470, quan la reina Isabel de Castella (1451-1504) va cedir a Gutiérrez de Càrdenas les viles de Crevillent i Elx --prèviament cedides a aquesta per Ferran d'Aragó (1452-116)-- i a més el relatiu desenvolupament de l'agricultura, en connexió amb la important institució de les aigües de reg, organitzades des del Consell, així com el mercat urbà.

Els segles XVI i XVII van ser conflictius socialment: d'una banda en les Germanies la vila va aprofitar l'ocasió que li brindava la revolta agermanada per tal d'impedir la presa de possessió a Dídac de Càrdenas i proclamar la seua vinculació a la Corona; el fracàs de dita revolta, militarment esclatada per tropes de l'aristocràcia, al front de les quals anaven el propi senyor d'Elx i el marquès de Vélez, va suposar, una vegada més l'esclafament de l'ideal de municipi reial baixmedieval; d'altra, l'expulsió morisca, que no sols va significar la pèrdua d'un terç de la població, ja que investigacions recents mostren que la població musulmana del raval no era una simple comunitat camperola unívocament sotmesa al poder dels Càrdenas , sinó una col·lectivitat que practicava una agricultura comercialitzada sobre l'àrea de l'antic Magram; la repoblació duta a terme per Jordi de Càrdenas entre 1609-1611,

intentava no només refer una greu situació econòmica que, potser vinguera d'abans, però s'accelerà ràpidament amb l'expulsió, sinó recompondre una situació de feblesa política, que fou en aquell moment parcialment compensada en entrar les oligarquies propietàries urbanes entre els beneficiaris de la repoblació, juntament amb altres molts veïns d'extracció social artesana i camperola; d'altra el naixement d'una complicada organització social que començava a produir una poderosa oligarquia propietària composta per cavallers, ciutadans, rectors dels municipi, advocats, metges, notaris, una burgesia de comerciants --bona part de la qual era d'origen estranger--, un artesanat molt heterogeni organitzat en gremis i una sèrie de capes de treballadors, llauradors i camperols que establia ja les bases d'intercanvi i explotació; tot plegat amb la baixada de rendiments productius del camp propiciat per l'expulsió morisca, la delinqüència, el bandolerisme i la resistència senyorial, en 1644, a la pressa de possessió de Jaume de Cárdenas, germà i hereu del recent mort Jordi, van ser el detonant d'una sèrie de conflictes traduïts en un tira i arronsa entre la vila i la institució senyorial que acabaren amb la consecució favorable a aquesta de la sentència del plet de reversió a la Corona el 1697.

L'altre aspecte cridaner del segle es l'increment en les activitats urbanes relacionades amb l'oli i el sabó per part de l'oligarquia propietària local, especialment els nobles, en plena crisi del segle. El XVIII començà marcat pel l'abolició dels Furs en 1707, la qual cosa donà l'oportunitat d'aplicar sense entrebancs la jurisdicció senyorial, que creà la figura de l'Alcalde Major, nomenat personalment pel senyor, per damunt dels alcaldes ordinaris i alienà erms comunals i propis i torna a xocar amb l'oposició de la vila una vegada que aquesta recuperà el seu dinamisme social a partir dels anys trenta; des d'aquesta dècada hi ha un creixement econòmic basat en l'agricultura orientada a la producció d'oli, barrella i gra que, comercialitzada a través del port d'Alacant, possibilità l'aparició de noves fortunes i retallà les possibilitats dels estrats més baixos. Pere Ibarra, la primera fàbrica fou creada per Josep Maria Buch, el qual aglutinà una sèrie de telers dispersos, que simplement treballaven a canvi de matèries primeres.

Aquesta situació, més l'estructura administrativa i fiscal de naturalesa feudal actuant en conjuntures de baixa producció i retraïment comercial, provocà crisis com la dels anys 60, amb el punt àlgid de l'any 1766, en què la revolta antisenyorial a favor del lliure comerç i dels antics usos comunals, al mateix temps que denunciava una situació estructural, marcava un canvi de ritme en el creixement capitalista estructuralment unit a l'activitat agrària tal com aquesta quedà configurada pels processos revolucionaris burgesos; l'agricultura, però, no trigaria a entrar en crisi, la qual circumstància donà pas al sorgiment de la moderna indústria espardenyera: el cànem fou substituït parcialment pel jute; segons

El 1875 s'hi instal·la la primera màquina de cosir i es començà a importar lona del Principat –Mataró–, la qual fou progressivament substituïda per la pròpia producció local, a través de l'ús del teler mecànic per a lones i la màquina de trenar. Tot plegat va provocar una nova ocupació que bàsicament descansava sobre el treball a domicili, tant a la ciutat com al camp; així, en vespres de la gran guerra hi existien unes cent fàbriques d'espardenyes, jute i trena, que absorbien prop del 80 per cent de la població obrera.

El breu regnat d'Amadeu I (1845-1890) suposà, en una curta visita a l’aleshores vila, el 1871, l'atorgament del títol de ciutat. El procés industrialitzador donà pas a l'aparició d'una nova oligarquia composta pels fabricants d'espardenyes i calcer en general, amb interessos en l'agricultura i que començà a formar les seues entitats financeres –caixes d'estalvis— i patronals –Centro Industria Alpargatera — entre els quals destaca Manel Gómez Valdívia. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1870-1930), a la qual es van unir les classes burgeses i mitjanes (metges, funcionaris, advocats, etc.) entre els quals destaquen Dídac Fernández Ripoll, batle en diverses ocasions, i el banquer Raimon Peral Torres, es va produir un impuls regeneracionista que impulsaria millores per a la ciutat: clavegueram, escoles, escorxadors , etc.; els obrers, conseqüentment, comencen a organitzar-se i creen les primeres unitats de socors mutu, sindicats i partits polítics.

En 1903 es coneix la primera vaga a Elx. La II República fou un període convuls amb vagues, tancaments patronals, confiscació per part de les grans centrals sindicals, aleshores UGT i CNT, de 231 finques, amb una superfície de 3.356 ha. per a la seua explotació col·lectivista. La Guerra Civil deixà una difícil situació que es va començar a recuperar a partir dels 50 gràcies a la indústria i es va consolidar entre 1965-1975 amb una important recuperació demogràfica propiciada per la immigració.

L'agricultura, que ha perdut pes últimament, continua sent un sector important, que els darrers anys s'orienta cap al productes d'ús no alimentari, com ara vivers. El turisme, afortunadament no s'ha desenvolupat gaire, la qual cosa fa que el litoral encara conserve àmplies zones verges. El comerç ocupa un 20% de la població; però el sector econòmic per excel·lència és l'industrial i gira en torn al calcer, de què Elx és principal productor a nivell estatal i un dels més importants d'Europa. Compta la ciutat amb el Centre de Congressos Ciutat d'Elx, el palau ferial IFA i aeroport internacional, a Torrellano. També hi ha la Universitat Miguel Hernández.

El patrimoni, com no pot ser menys en una ciutat amb tanta història, és enorme i d'ell esmentarem:

• La Vila Murada, recull d'edificis civils i religiosos que compendien la història de la ciutat.
• La Torre de la Calaforra . Del segle XIII però amb moltes modificacions. Albergà a les primeries del segle XX, reconvertida en casa sentorial, una lògia francmaçònica .
• Alcàsser de la Senyoria o Palau d'Altamira. Construït en el segle XV pel primer senyor de la ciutat. Alberga el Museus Arqueològic Municipal “Alejandro Ramos Folques ”.
• Museu Arqueológic i d'Historia (MAHE)
• Ajuntament. Amb llotja gòtica i façana renaixentista. En la torre de la Vetlla hi ha un rellotge amb dos autòmats (Calendura i Calendureta).
  
• Convent de la Mercè, amb façana renaixentista, església gòtica, claustre del XVIII i uns importants banys àrabs, del XVI.
• Basílica de santa Maria. Una de les més belles representacions del barroc valencià. Lloc de representació del Misteri.
• Ermita de sant Sebastià. Annexa a la basílica, alberga la Casa de la Festa, seu del Misteri.
• Església de sant Josep. Declarada BIC .
• L'Alcúdia. Parc arqueològic i museu que ens acosta a les civilitzacions ibera i romana.
• Palau de Jorge Juan. Declarat BIC .
• Museu d'Art Contemporani. En l'antic ajuntament del Raval.
• Museu Agrícola de Puçol. En la partida del mateix nom.
• Museu de la Festa
• Museu del Palmerar
• Museu Paleontológic (MUPE)
• Muralles de l'Alcúdia.
• Muralles d'Elx. Hi ha abundants restes de la muralla i les torres de santa Llúcia , del Consell, la torre Cova i la torre VIII, entre d'altres.
• Convent de la Mercé ( o de les Clarises) . Segle XVI.
• Antic Convent de Santa Llúcia, amb restes dels banys àrabs sobre els quals va ser bastit.
• Pont gòtic de santa Teresa.
• Torre d'Asprillas . A la partida de Les Baies, fora part d'una casa particular.
• Torre de Carrús . De 1701, adossada a un caseriu de construcció posterior.
• Torre de Ressemblanc. Segle XV. Inclosa en l'Hort de la Torreta. Actualment Institut de Formació Professional.
• Torre Palombar . Molt restaurada i afegida a un edifici posterior.
• Torre de l'Hort dels Vaillos . Segle XV. Completament restaurada i en excel·lent estat.
• Torre Estanya. Possiblement musulmana. Propietat particular i en ruïna absoluta.
• Asil d'Ancians
• Cementeri Vell
• Ermita de la Mare de Déu del Carme de Matola
• Ermita de la Mare de Déu del Perpetu Socors de Jubalcoi
• Ermita de Sant Antoni Abat
• Ermita de Sant Crispí de Carrús
• Ermita de Sant Pasqual Bailon del Toscar
• Ermita de Sant Pere de Torrellano Baix
• Ermita de Santa Bàrbera de Les Salades
• Ermita de Santa Marta de La Gàl·lia
• Ermita del Huerto del Cura
• Ermita del Sant Àngel de la Guarda de l'Algoda
• Museu Escolar Agrícola de Pusol

Com a mostra de la variada oferta cultural esmentarem, a banda de l'esmentat Misteri, sant i senya de l'oferta cultural de la ciutat:

• Festival Internacional de Cinema Independent. Que se celebra des de 1978.
• Festival Medieval d'Elx. Gira en torn a les celebracions del Misteri des de 1990.
• Setmana Internacional de Música i Cultura Ètnica i Mestissatge . Des de 1996.
• Festival d'Artistes al Carrer "Elx al Carrer"

Acabarem amb els menjars, de què sobreïxen els arrossos --especialment l'arròs amb crosta--, els guisats amb peix, com ara les pipes i “caraises” (bacallà amb nyores), el mújol de la Llacuna del Fondo, i el putxero amb “terongetes” (bullit amb pilotes i carn). De dolç, com no, els dàtils de les seues palmeres, el pa de figa, la tortà d'Elx, a base d'ametla, i per a acompanyar-los el Cantueso , licor originari de les terres del sud, elaborat des de 1897.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook