Guardamar del Segura (El Baix Segura)

Els cims més importants --el Montcaio, les Raboses, el Palleret, l'Estany i el Molar-- no ultrapassen els 200 metres, malgrat la qual cosa les vistes que deparen són espectaculars. El tram final del riu Segura i la seua desembocadura, o Gola, configuren un espai natural únic, amb abundant vegetació que facilita la nidificació i estada d'aus aquàtiques com ara la garça reial, la garceta, la camallarga, el martinet, la gavina, el cabussonet, la polla d'aigua, etc.; al llarg de la desembocadura s'han dissenyat camins que permeten arribar fins Oriola o Múrcia a peu o amb bicicleta. El Parc Natural de les salines de la Mata i Torrevella –conegudes antigament com les Salines de Guardamar– són un parc natural que també té un elevat valor ecològic per la seua flora i vegetació, i també compta amb una ruta on practicar el senderisme o el cicloturisme, cosa que igualment pot fer-se en una altra ruta (la de les Dunes-- que, al llarg del litoral, ens dóna l'oportunitat de conèixer les magnífiques platges guardamarenques.

"De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar", dita que s'utilitza per remarcar les quatre fites de la nostra llengua, indica que Guardamar és el punt més meridional on es parla català, per aqueix motiu en 1986 s'hi va celebrar el II Congrés de la Llengua Catalana.

Els primers indicis de poblament s'han trobat al Cabeço Soler i són del Bronze; després fou la històrica Alone, ciutat portuària fenícia fundada pels masilienses, les deixalles de la qual es troben al jaciment de La Fonteta (segles VIII a VI aC). Del VI al II a C van ser els ibers els que deixaren petjada en L'Oral, L'Escuera i en Cabeço Lucero, on es va trobar la Dama de Guardamar.

Hi ha, també iber, un santuari en la part alta del Castell, on hi ha moltes troballes d'escultura i ceràmica. El pas dels romans, entre el segle II aC i el VIII no ha deixat molta memòria. Sí el del musulmans, que li donaren el nom equivalent a l'anterior en llur idioma i l'anomenaren Guardamar, fortificaren la població i fundaren, l'any 944, una ràbita que es considerada la més antiga de l'estat i un dels monuments islàmics més antics del món. Jaume I (1208-1276) li la llevà als moros el 1264 per al seu gendre Alfons X de Castella (1221-1284), el qual en 1271 funda la vila independent de Guardamar a Fur d'Alacant, la qual va ser repoblada amb catalans, que van conviure amb els moros que s'hi quedaren. En 1296 Jaume II (1267-1327) fiu incursions per incorporar-la al regne de València, cosa que esdevingué en 1305 mitjançant els pactes de Torrelles, en què Guardamar passa a ser Vila Reial amb vot en Corts.

En la ràtzia efectuada pels moros granadins el 1331, l'objectiu de la qual consistia en atacar Oriola, saquejaren la població i se'n portaren 1.200 captius. Posteriorment, entre 1358 i 1359, durant les guerres contra Castella, Pere I el Cruel (1334-1369) va atacar i incendiar el castell, si bé no abastaria el seu objectiu, en ser destruïdes les seues tropes per un huracà; Pere el Cerimoniós (1319-1387) li lleva al municipi la condició de Vila Reial, i la seua autonomia, en càstig a la seua feble oposició a les tropes castellanes i passa a ser des d'aquell moment una aldea d'Oriola. La nova situació deixà Guardamar en una situació marginal i procliu a ser objecte de corsaris, roders i contrabandistes, circumstància que el rei intentà pal·liar amb una repoblació morisca, que va fracassar. 

En 1400, Martí I l'Humà (1356-1410) li concedí carta pobla la qual, unida a l'augment del terreny conreable va fer créixer importantment la població. En 1558, per a defensar la vila dels atacs barbarescs, va ser reforçada la muralla. En 1692, després de nombrosos plets amb Oriola i el pagament d'una quantiosa suma, Carles II (1661-1700) rehabilita al municipi el títol de Vila Reial i la representació en les Corts. En la guerra de Successió va prendre partit pels botiflers i va sofrir l'atac i el saqueig dels austriacistes. El XVIII hi fou un segle de creixement basat en l'agricultura, el cardenal Belluga (1662-1743) va comprar 13.000 tafulles del terme de Guardamar per al seu projecte de les Pies Fundacions. En 1770 es va segregar del terme guardamarenc el llogaret de Rojals per constituir-se en municipi independent. A començaments del XIX un xicotet grup de liberals va desembarcar, va ocupar la vila i va proclamar la Constitució de 1812. Després de la destrucció del poble pel terratrèmol de 1829, l'enginyer Larramendi (1769-1848) dissenyà un nou poble distribuït en 34 illes amb un total de 540 habitatges.

Però la desforestació de la conca del Segura arrossegava grans quantitats d'arena a la mar, la qual la retornava a les platges formant dunes que començaven a amenaçar el nou poble; així que, entre 1900 i 1930, sota la supervisió de l'enginyer Francesc Mira (1862-1944), i amb l'ajuda dels veïns es va fixar l'arena amb la vegetació de les dunes, evitant, d'eixa manera, l'avanç d'aquestes, que amenaçaven ja cases i cultius. En 1923 Alfons XIII (1886-1941) visità la vila per inaugurar la Companyia de Regs de Llevant --de què era principal accionista--, la qual augmentaria la superfície regada del terme municipal. La dècada dels cinquantes saludà els primers balbotejos del turisme que, amb el pas dels anys, s'ha convertit en el principal motor de creixement urbà i demogràfic ja que, des d'aleshores hi és continua l'arribada d'immigrants.

L'Horta és la terra de cultiu de regadius tradicionals de Guardamar. Està situada en el tram final del curs del riu Segura. Es rega mitjançant un sistema medieval de sèquies, assarbs i escorredors. Es tracta de xicotetes propietats on es cultiven cítrics i hortalisses, la més coneguda de les quals és la famosa nyora de Guardamar, que se seca posteriorment en les dunes, però, com ja hem comentat, el turisme és, a hores d'ara, el dinamitzador de l'economia local. La construcció en franc retrocés i la pesca, de què hi ha una xicoteta flota, i que tradicionalment era important per la captura d'excel·lents llagostins i angules --avui pràcticament extingides-- també diuen la seua en el capítol econòmic. La indústria hi es pràcticament inexistent.

De patrimoni parlant, direm:

• La Ràbita Califal de les Dunes, que junt Ciutat Fenícia de La Fonteta, veuran reforçada la seua valoració i consolidació gràcies a la intervenció que hi farà el Govern Valencià i que es destinarà a l'excavació, restauració i conservació d'ambdós jaciments, que pertanyen a les cultures islàmica i fenícia respectivament. L'objectiu és fer-les més accessibles i construir-hi un centre d'interpretació.
• Factoria romana i Ràbita islàmica de la platja del Moncaio .
• Ciutat Fenícia de La Fonteta. Segles VIII a VI a .C . Una de les ciutats fenícies millor conservades del món occidental. Molt bé conservada.
• Fortificació fenícia del tossal xicotet. Segles VIII i VII a .C . Xicotet nucli murat.
• La Dama de Guardamar. Descoberta el 22 de setembre de 1987 en el jaciment arqueològic de Cabeço Lucero, se li calcula una antiguitat de 2.500 anys. Llueix un rodet de pedra amb indumentària semblant a la Dama d'Elx. La restauració va ser força complicada ja que aparegueren molts trossos i molt deteriorats. Actualment es conserva al Museu Arqueològic d'Alacant.
• Castell i muralles. Desapareguts pel terratrèmol de 1829 s'hi ha fet excavacions on s'han trobat deixalles de diferents civilitzacions i s'han rehabilitat alguns elements de l'estructura defensiva, com el Baluard de la Pòlvora i llenços de muralles i torrasses baixes medievals.
• Assut i molí de sant Antoni. Molí fariner de tracció hidràulica del segle XIV, remodelat en el XVIII i en el XX.
• Canal i comportes de Regs de Llevant .
  
• Casa Forestal de l'Enginyer Mira. Alberga l'Oficina de Turisme i la Casa-Museu de dos guardamarencs il·lustres el doctor Francisco Ribera i l'enginyer Francisco Mira .
• Pont de ferro. Va substituir en els anys vint del segle passat un més antic de planta barroca.
• Sènia del Riu Sec. Restaurada, adorna un espai públic.
• Església parroquial de l'Apòstol Sant Jaume. Neoclàssica, obra de Larramendi de 1845. Conserva alguna obra d'art rescatada de l'antiga, enrunada pel terratrèmol.
• Ermita Vella del Camp. De 1907.
• Museu Arqueològic , Etnològic i Paleontològic (MAG) . Amb bona mostra de totes les excavacions que hem comentat.
• Parc Alfons XIII. 800 hectàrees a la vora de la Mediterrània. En el seu origen, va ser un conjunt de dunes d'arena mòbils que van ser fixades mitjançant la plantació de diverses espècies vegetals com ara pins, palmeres, xiprers i eucaliptus a partir d'un projecte de repoblació de finals del segle XIX.
• Parc Reina Sofia. Parc urbà que en les nits d'estiu, acull al seu Auditori espectacles i música dintre el programa “Nits d'Estiu”.
• Ermita Vella del Camp. 1907
• Torreta de Guardamar.
• Monument a la Llengua i Cultura Catalanes.
• Les Cases de la Babilònia. Restes d'allò que va ser la primera urbanització platgera de Guardamar, quan els guardamarencs bastiren aquestes cases a la platja de pescadors coneguda com la Babilònia.

Bassada en la cuina mediterrània i amb ingredients propis del terreny, com ara el peix i els vegetals, la gastronomia guardamarenca ens dóna l'oportunitat de tastar calderetes, arrossos, exquisits el fet amb conill, l'hortolà, o l'arròs amb bacallà; el putxero amb pilotes de Nadal. Típiques de la zona són les salaures de peix.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook