L'Atzúbia (La Marina Alta)

L’orografia del terme propicia el cicloturisme i el senderisme. Cal destacar entre els seus paratges el Tossal del Llop, zona d’acampada; la serra de l’Orxa, la serra d’Azafor, la cova de Bassiets i, la més coneguda, del Canelobre.

Malgrat les evidències del pas d’ibers i romans l’origen de la població és àrab. Jaume I (1208-1276) va cedir-lo el 1258 a Arnau de Romaní. Posteriorment crearia la baronia de Forna per al seu fill. En 1609 restà despoblat després de l’expulsió dels moriscs. Fou repoblat el 1611 per Francesc Roca amb mallorquins. Ha pertangut als Cruïlles (s XVI), els Figuerola ( s XVII) i els Julià i el baró de Santa Bárbara (s XIX).

El 1845 el municipi reunia 150 jornals de secà amb una xicoteta horta regada amb el safareig de Forna; en les seues muntanyes posseïa dues mines de carbó mineral, dues pedreres d'algeps, sis forns per a cuir-lo, tres pedreres d'arena i 200 caps de bestiar llaner. En 1911 Forna i L’Atzúbia es fusionaren passant a formar un únic municipi.

L’economia ha estat tradicionalment agrícola (cítrics). A hores d'ara, amb l'auge turístic que afecta tota la costa creixen el sector serveis i la construcció.

La blancor del poble, amb singulars formes als ràfecs de les teulades, i el seu peculiar traçat urbanístic converteixen a l’Atzúbia-Forna en un veritable conjunt d’interès històric, capaç de sorprendre i traslladar en el temps als seus visitants.

• Castell de Forna. Islàmic, pertanyé al senyoriu d’Al Azraq (1208-1276).
• Església de sant Vicent Ferrer. Segle XX.
• Sant Bernat de Forna. Segles XVII –XVIII.
• Fonts morisques.

Els plats típics són l’arròs amb crosta, les coques escaldades i la paella.