Tot
i ser un poble de l'àrea metropolitana de València (a menys de 10 km de la
ciutat) ha aconseguit mantindre la seua personalitat sense convertir-se en una
ciutat dormitori, característica comú de gran número de les poblacions de
l'Horta.
En
època islàmica era una alqueria, dividida en dos sectors: Albalat Fanqui, o de
dalt, i Albalat Aciflia, o de baix. Després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) efectuà diverses
donacions al seu terme: --una casa i terres— van ser donades a Pere Davoro (o d'Agüero ), a la seua dona, Tota
Garcés, i a la germana d'aquesta, Teresa
Gil de Vildaure, la tercera dona morganàtica de Jaume I. Dues generacions de
Pere d'Agüero van mantenir les possessions d'Albalat fins que foren adquirides
més tard per un dels beneficiaris, Pere
d'Azllor, que apareix el 1242 com a senyor de la població. A partir
d'aquesta època se succeiran diferents famílies en la titularitat del senyoriu,
fins a la seua extinció el segle XIX.
A principis del segle XIV ho posseïa Guillem Colom, ciutadà de València i
jurat de la ciutat que l'alienà devers el 1330. El nou senyor d'Albalat fou el
català Pere March, tresorer del rei Jaume II (1267-1327), que va fer
donació del senyoriu al seu fill Jaume, ciutadà de València, avi del poeta Ausiàs March (1397-1459). El 1352, per
compra, passaria el domini a Berenguer
de Codinachs, també català, mestre racional de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387), al llinatge del qual romangué
vinculat per espai d'un segle i mig, temps en què, per tal de diferenciar-lo
d'altres poblacions homònimes, s'hi afegí l’apel·latiu de Codinachs o Codinats.
La decadència de la família va determinar la venda del senyoriu per Lluís Agulló de Codinats, el 1480, a
l'opulent ciutadà de València, Tomàs
Sorell, fill d'un poderós burgès originari de Catalunya establert a la
ciutat el segle anterior.
El canvi de domini va comportar el de l’apel·latiu de
la població anomenada des d'aleshores Albalat de Mossèn Sorell o dels Sorells,
i en aquest llinatge, ennoblit en la persona de Bernat Sorell, cavaller, nebot i hereu de Tomàs Sorell, es perpetuarà el senyoriu en l'Edat Moderna; elevat a
comtat el 1626, per privilegi de Felip
IV (1606-1665). L'esmentat comtat va passar el segle XVIII, en extingir-se
la línia directa, als Toran. Quant a la qüestió eclesiàstica, Albalat va
pertànyer des de la conquista a la parròquia de Foios, fins la creació de la
parròquia independent el 1426 i el seu definitiu desmembrament el 1454.
L'economia
és tradicionalment agrària, la major part del terme està format per terra
d'horta regada, amb aigües del Túria, per la sèquia de Montcada. A hores d'ara
hi predomina el conreu de la taronja, tot i que també hi ha una apreciable
activitat industrial.
S'hi
conserven:
- El palau senyorial, notable exemplar del gòtic civil i un dels edificis més interessants de la comarca. Construït per ordre de Tomàs Sorell poc després del 1480, el palau-castell ha sofert diverses intervencions, la primera en el segle XVII, quan Jaume Sorell va rebre la dignitat de comte d'Albalat. L'aspecte de fortalesa que presenta actualment és deu a la intervenció del segle XIX, durant la qual s'afegiren tres torres. Una de les intervencions més intenses i extenses de les que s'hi han dut a terme ha sigut l'executada a la dècada dels setanta del segle XX. A hores d'ara és la seu de l'Ajuntament.
- Església parroquial dels Sants Reis Substituí probablement a un altre temple anterior. Façana barroca i torre campanar. Conserva algunes pintures de l'escola barroca valenciana.
- Capella del cementiri. Xicoteta edificació rectangular encaixada en un llenç de nínxols, a l'interior del cementiri.
- Ermita del Crist de les Ànimes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada