Gandia (La Safor)

El terme municipal es troba en una ubicació privilegiada entre el mar ––amb magnífiques platges de sorra daurada: la d'Ahuir, la de Venècia, la Nord i la de Rafalcaïd––, la muntanya ––el Mondúver (841 m), el Barranc de l'Infern i el Circ de la Safor, que deparen bones oportunitats als excursionistes–– i l'horta, regada pel Serpis. El 30 d’abril de 2004 el paratge conegut com Parpalló-Borrell va ser declarat Paratge Natural, en ell a banda d’abundant fauna es troben les coves del Parpalló i del Garrofer.

Les coves del Parpalló, amb comprovades i excepcionals qualitats acústiques, i la de les Meravelles, paleolítiques, mostren les més antigues restes de poblament. També s'ha constatat el pas dels ibers i dels romans. Malgrat que la procedència de la ciutat és àrab, no és fins 1240, moment de l'ocupació cristiana del castell de Bairén per Jaume I (1208-1276), quan es pot parlar de nucli urbà. Aleshores Gandia era una vila que vivia del conreu de la canya de sucre. L'emmurallament del poble propicià l'agrupament dels diversos nuclis poblats dispersos pel terme. El 1323 Jaume II (1267-1327) concedí al seu fill, l'infant Pere de Ribagorça, el senyoriu de la vila; en 1359 l'heretà el fill d'aquest, Alfons Aragó i Foix (1332-1412), de malnom el Vell, qui en el 1399 rebé de Martí l'Humà (1356-1410) el títol de duc, amb Gandia com a centre del ducat.

Alfons el Vell va establir-hi hi una cort famosa en l'època. El seu fill Alfons el Jove (1358-1425) continuà la tasca de son pare, impulsà el conreu de la canya de sucre i la indústria, edificà el Palau Ducal, el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba i reformà la col·legiata, sense deixar de mimar la cort, que alberga figures literàries com Ausiàs March (1397-1459), Joanot de Martorell (1413/1415-1468) o Roiç de Corella (1433-1497). A la mort d’Alfons el Jove sense descendència es produí un plet per la successió dels seus territoris, que es va resoldre amb el pas de Gandia a Hug de Cardona (1405?-1470?). El 1433 la rebé l'Infant Joan, qui ho va cedir el 1439 a son fill, el príncep Carles de Viana; a la mort d’aquest, el 1461, passà a la Corona. El 1485 el ducat fou adquirit per Pere Lluís de Borja, per al seu fill Pere Lluís (primer duc de Gandia), després de satisfer un deute que el rei tenia des del 1470 amb la ciutat de València, en el que Gandia actuava com a penyora. A Pere Lluis li succeí son germà Joan qui es va casar amb Maria Enríquez. D’aquest matrimoni va nàixer Francesc de Borja (1510-1572), el qual restà orfe molt menut per l'assassinat de son pare a Roma l'any 1497; després del govern interí del ducat per sa mare fins la seua majoria d'edat, el nou duc emprengué una tasca urbanitzadora ––segona muralla— i cultural que dugué la ciutat a una etapa d'apogeu cultural i polític, a l'estil renaixentista italià.

En 1550, quan ingressa en la Companyia de Jesús, abdicà en son fill Carles, el qual contragué matrimoni amb Magdalena Centelles i Folch, germana i hereva del comte d'Oliva, i mantingué Gandia com un dels nuclis més influents i poderosos del panorama. L’endeutament de la noblesa, les Germanies --que en la batalla del Vernisa, o de Gandia, derrotaren l'exèrcit reialista, saquejaren el palau ducal i atacaren el raval, o moreria--, l'expulsió morisca ––que delmà la població en un terç, de la qual cosa va trigar vora 150 anys a recuperar-se––, la decadència del conreu de la canya de sucre i la pesta portaren aires de crisi que va haver d'afrontar el quart duc, Francesc de Borja. Aquest, però, va escometre l'ampliació del recinte urbà amb la construcció de la Vila Nova i un nou cinturó de muralles que incloïa el col·legi de Sant Sebastià (el qual edifici encara es conserva), que es va convertir en Universitat el 1548 i que deixà de funcionar el 1772 sense arribar a ser mai un centre important. El 12 de setembre de 1705 hi fa la seua entrada el general austracista Joan Baptista Basset (1654-1725). La pèrdua dels Furs com a conseqüència de la guerra de Successió, en què Gandia va recolzar el Borbó, va ocórrer en un moment en què els ducs havien abandonat Gandia per instal·lar-se a Madrid, d'on tornaven en contades ocasions. Aquest abandó suposà el floriment de moviments antisenyorials i la decadència de la vida ciutadana. Felip V el Socarrat va agrair el recolzament del poble concedint-li el títol de ciutat. El 1740 Lluís Ignasi de Borja va morir sense descendència i el ducat passà als Benavente i després als Osuna actuals posseïdors del títol. La reactivació econòmica durant aquest segle vingué de la mà del canvi en els conreus: s'abandonà la canya de sucre i s'apostà per la morera i la criança de cucs, que arribaren a constituir-hi una important indústria: a finals de segle hi havia un miler de telers de cinta de seda i 24 d'altres teixits; l'adobament de pells i la fabricació de rajoles i taulells també digueren la seua en l'esmentada reactivació. En el segle XIX va ser la seda la que entrà en crisi i deixà pas al vinyet, que després de l'epidèmia de fil·loxera propicià l’arribada del taronger.

L'any 1881 començà la demolició de les muralles, va eixir al carrer el primer periòdic de la ciutat --El Litoral-- i hi arribaren les primeres màquines de vapor al tramvia que unia Gandia amb Carcaixent, per tal de substituir les cavalleries i perllongar la línia fins a Dénia; tanmateix des del 1890 el tren conegut popularment com dels anglesos o la xitxarra unia ja Alcoi amb el Grau de Gandia. El patrici local Sinisalbo Gutiérrez féu les gestions oportunes amb la companyia anglesa que instal·là aquest ferrocarril per a construir, el 1893, el port de Gandia, que era anomenat des de temps medievals i que significà la revitalització per a la ciutat i la seua conversió definitiva en el municipi més important de la zona.

La construcció del port provocà l'impuls del conreu del taronger, que convertiria el Grau de Gandia en el primer port taronger valencià, si bé la presència d'altres tipus de transport disminuí més endavant la seua importància. El 1908 es produí la primera crisi d'aquest conreu per problemes d'ajustament del mercat, nogensmenys en els anys vint del passat segle s'inicià una recuperació que afavorí una ràpida expansió. Els anys anteriors a la Guerra Civil hi havia una majoria anarquista al Grau, mentre que a la ciutat el corrent principal era de signe blasquista: radical i anticlerical. Des dels anys cinquanta hi ha hagut un ràpid creixement demogràfic, el motiu del qual cal cercar-lo en el fort corrent immigratori procedent de la resta de la comarca i de l'interior del País, i també d'Andalusia i La Manxa, atret per l'auge del turisme i el sector serveis. El 1965 s'annexionaren els municipis de Beniopa i Benipeixcar.

A hores d'ara el sector econòmic principal és el turisme, que fa de Gandia una potència, i, com a conseqüència, els serveis i el sector immobiliari; la industria també abasta importància; a l'agricultura no es dedica més que el 4% de la població.

En 1998 va remodelar-se tot el centre històric de Gandia amb la conversió de diversos carrers en zona per a vianants, la qual cosa va comportar un ritme de vida més tranquil i la possibilitat de fruir d'una manera més agradable el ric patrimoni de la ciutat, del qual parlem tot seguit:

• La Col·legiata. Popularment La Seu. Fundada en 1499 pel papa Borja, Alexandre VI sobre una antiga església visigòtica que esdevindria, al seu torn, mesquita. L'actual edifici és de 1756 i va ser declarat Monument Historicoartístic en 1931. Durant la Guerra Civil fou incendiada i va perdre gran part del seu patrimoni, entre d'altres el retaule de Sant Leocadi, de Damià Forment (1480-1540). Va ser restaurada en la dècada dels quarantes del XX.
• Palau Ducal. Residència dels Ducs Reials d'Aragó abans de ser-ho dels Borja. És l'edifici més visitat i conegut de Gandia. Edificat en estil gòtic català va ser adquirit, gairebé en ruïnes, pels jesuïtes en pública subhasta, en 1887. En 1964 va ser declarat Monument Històric Nacional i en 1995 va sofrir una pregona rehabilitació que va deixar-lo en la situació actual.
• Escoles Pies. Antiga Universitat fundada per Francesc de Borja, remodelada en 1992 i en 1998. Actualment alberga la UNED, l'Escola Permanent d'Adults i el col·legi dels Escolapis. En la plaça que li dóna accés han estat ubicades cinc estàtues dels cinc membres més rellevants de la família Borja: Sant Francesc, Lucrecia (1480-1519), Calixte III (1378-1458), Alexandre VI (1432-1503)i Cèsar (1475-1507), realitzades pel valencià Manolo Boix (1942).
• Ajuntament. Neoclàssic, de 1778. Restaurat en 1998, sols conserva la façana original.
• Hospital de sant Marc. Gòtic. Actualment alberga el Museu Arqueològic de la ciutat.
• Convent de Santa Clara.
• Castell de Bairén . D'origen musulmà, segle XI. Després de diferents usos civils i militars des del segle XVII restava en ruïnes. L'ajuntament va adquirir-lo i una escola-taller realitzà els treballs de recuperació i rehabilitació tendents a la ubicació d'un parc arqueològic.
• Torrassa del Pi i Muralles. Restes de la muralla medieval que fou enderrocada en el XIX.
• Alqueria del Duc. Edifici medieval fortificat que fou restaurat per l'ajuntament, que va adquirir-lo en ruïnes, en 1981 i on s'ha instal·lat l'Escola d'Hostaleria Comarcal. Conserva una sènia , el celler i un rellotge de 1780. Està declarada d'interès historicoartístic .
• Ermita de santa Anna. Segle XVIII, completament remodelada en els vuitanta.
• El Raval és el barri on vivien els musulmans abans de l'expulsió. Encara conserva part de la seua fisonomia, amb estrets carrers de cases baixes i façanes emblanquinades.
• Sant Josep del Raval. 1744-1801. Construïda sobre la mesquita.
• El Convent de Sant Roc, fundat en 1588 pel duc Carles de Borja, fill de Sant Francesc, va albergar una comunitat de franciscans descalços. Actualment, és seu de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques. Conté un bell retaule barroc i, en un lateral, s'alça una capella neoclàssica, obra de l'arquitecte Francisco Pechuán.  
• La Casa de la Marquesa. Segle XIX. Actualment Casa de Cultura Marquès de González i Quirós.
• Santa Maria Magdalena de Beniopa. 1804-1837 Neoclàssica .
• Nostra Senyora del Montdúver de Marxuquera .
• Església de Sant Nicolau. Ubicada al Grau, és un dels exemples més representatius de l'arquitectura religiosa del segle XX. La seua estructura és molt singular i cridanera. Fou inaugurada en 1962.
• Els magatzems del port 'tinglados' del port es van construir als anys 30 del segle XX. Formen un harmoniós conjunt de naus voltades, amb la Torre del Rellotge al centre.
• Ermita de Santa Anna. Segle XIV, però totalment reformada en el XVIII.
• Ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara. Segle XVI. En 2004 fou restaurada per a traure-la del seu estat de total abandonament.
• Ermita de l'Alqueria de Martorell. Possiblement fou islàmica en el se origen y després de la Reconquesta pertangué a la família de Joan Martorell. Actualment dedicada a magatzem agrícola, es troba molt degradada.
• Ermita de la Marxuquera. D'origen gòtic, encara que l'actual data de 1908.
• Teatre Serrano
• Teatre del Raval

Els arrossos, com no podia ser d’altra manera, tenen un especial arrel a Gandia, però és la fideuà, segons molts originària d'aquí, l'estrella de la gastronomia local; el peix i el marisc, i els dolços, reminiscències de l'èpoc de la canya del sucre, també tenen la seua importància a l'hora de parlar de la gastronomia local.

Sobre qualsevol celebració festiva de les moltes que hi ha al cap de l'any sobresurten les falles, amb més de 115 anys d'història a la ciutat.

Hereva d'una època d'esplendor cultural irrepetible, Gandia capital comarcal de la Safor, és un dels indrets més actius de les nostres terres. Hi tenen representació les dues universitats més importants del País Valencià: la Politècnica, amb l'Escola Politècnica Superior i la de València amb el Centre Internacional de Gandia i la seua prestigiosa Universitat d’Estiu. També la UNED hi té seu. La ciutat ofereix activitats culturals com ara la convocatòria de premis literaris que s'hi celebra des de 1959 o el Festival Internacional de Música.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.