Sot de Xera (Els Serrans)

El terme va ser declarat Parc Natural i Municipi Turístic a l'any 2007. Al paratge conegut com Les Fonts naix el riu Sot, que creua el poble i el terme, el qual és molt accidentat i presenta altures, d'entre 900 i 1000 metres, com Tarraque, amb un avenc on s'han descobert deixalles romanes; la Jaca, Fuentecillas, Morroncillo i Pou Mínguez, i fonts, algunes amb propietats medicinals, de què citarem: Santa Maria, Fech i Ramblizo. Hi ha diverses rutes senderistes, com ara la que mostra els paisatges del Juràssic. Forma part del Parc-Geológic Xera-Sot de Xera`, en què, a banda de l'interès científic hi ha nombrosos paratges on gaudir de la natura i dels esports de muntanya.

El topònim de la població prové del llatí saltus (pas, estret) i el pre-romà chera (penyal). Al `paratge conegut com els Casericos s'han trobat s'han trobat monedes i atuells ibers. No obstant no estar documentada la presència dels romans és fàcil deduir-la per les troballes de recipients i monedes i, sobre tot, les restes d'un aqüeducte. El seu origen data de l'ocupació àrab que hi fundaren un castell que va pertànyer la baronia de Xestalgar, junt amb el seu annex de Xera i després a la baronia de Xera, composta per Xestalgar, Xera i Sot de Xera, que era el principal poble dels tres.

La seua integració en el Regne de València es produeix després de la conquesta de Jaume I (1208-1276)¸ en 1271 apareix formant part del senyoriu d'Hurtado de Lihory, per a passar posteriorment (1371) a l'Infant Martí d'Aragó (1356-1410) ––per donació de son pare Pere el Cerimoniós (1319-1387)––. Més tard apareix sota senyoriu dels Mompalau. El 1540 es va concedir carta pobla a dotze famílies de la vila, al temps que es creava una rectoria de moriscs. Després de l'expulsió d'aquests, el 1609, restà pràcticament despoblada. En 1654 Xestalgar s'emancipà de Sot Xera. Durant la guerra del Francès fou refugi del guerriller saguntí Josep Romeu (1778-17812), capturat, portat a València i penjat per les tropes napoleòniques el 12 de juny de 1812; la resta de la partida de Romeu (45 homens) foren afusellats al poble; l'últim senyor territorial fou el comte de Carlet. Quant a la baronia de Xera, al morir la duquessa d'Almodòvar sense descendència va cedir les seues possessions als habitants dels pobles. En 1840 es va segregar Xera. També al seu terme hi hagué activitat durant les carlistades.

Degut a l'esquerp del seu terme és poca la superfície que es pot dedicar al conreu, malgrat això hi ha ametla, olivera, garrofa, raïm, dacsa, creïlla i, sorprenentment, taronger; la ramaderia, escassa, es concreta en algunes ovelles i granges de porc; les mines de caolí ja han estat totalment exhaurides i, per tant, ja no hi ha cap activitat industrial; el sector serveis es veu reforçat darrerament per què la voracitat constructora també hi ha arribat i s'hi han construït diverses urbanitzacions que fan del municipi lloc de cap de setmana i estiueig.

El castell, del qual no resten més que uns quants llenços de la muralla i la torre de l'homenatge --que domina el poble i al voltant de la qual hi ha unes galeries subterrànies en què s'han trobat restes ceràmiques d'època islàmica— constitueix l'estampa del poble. La resta del patrimoni consisteix a:

• Església de Sant Sebastià Màrtir. Aixecada en 1694, conserva un retaule de Joan de Joanes (1507-1579).
• Ermita de Sant Roc. Renaixentista, de 1592. S'enlaira en un cim des què s'observa una bella panoràmica de Sot de Xera.
• Almàssera del Comte, part de la casa palau, que va mantenir el seu ús fins fa pocs decennis i que ha estat declarada Col·lecció Museogràfica de la Generalitat Valenciana.
• Molíns del Pocillo i de Les Fonts
• Llavaner Municipal

Els menjars típics són: olla xurra, rin-ran ––guisat a base de creïlles, bacallà, ous, tomaca, pebrera i oli––; mojete, farinetes i miques.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.