Castelló de la Plana (La Plana Alta)

Castelló de la Plana és la capital de la comarca de la Plana Alta i quarta població del País Valencià en nombre d’habitants. Podem distingir-hi dos paisatges ben diferenciats: la banda litoral amb El Grau i 14 km de bones platges i la part interior amb la serralada de les Palmes. Front a les costes castellonenques, a unes 30 milles, si fa no fa, trobem: L'Illa Grossa o Columbret Gran, Bergantí o Carallot, Ferrera, Foradada, Senyoreta, Mascarat, Llop, Méndez Núñez, Espinosa, Navarrete i Churruca , totes elles són les illes que composen les Columbretes, parc natural que és una important reserva natural del nostre País. La resta del terme, absolutament pla, només es veu afectat pels estreps de la serra del Desert de les Palmes. 

La ciutat es fundà sobre el castell àrab del Fadrell, construït sobre un tossal en els estreps de la serra del Desert de les Palmes i, juntament amb les alqueries de la Plana, va ser el primer cau dels fundadors de la ciutat.
En la conquesta de Jaume I (1208-1276) el 1233 va ser atorgat a Ximén Pérez d'Arenós, sota el mandat del qual els habitants i repobladors de la zona ocuparen el nucli de l'alqueria de Benirabe, que esdevindria per tant en l'assentament definitiu de la ciutat. El 8 de setembre de 1251 el rei conqueridor atorgà en Lleida el permís per traslladar el nucli urbá del mont al plam i el 16 de març de 1260 autoritzà la construcció d’un camí que uneix la ciutat amb la mar.

El 7 de febrer de 1284 Pere III el Gran (1240-1285) atorgà a Castelló el dret a l’autogovern amb la concessió del dret a triar els seus òrgans municipals. En aquella època la ciutat es protegia amb fosos, muralles i torres que posteriorment serien totalment afonats sense deixar petjada, i es va construir l'església (que passaria a ser Concatedral a meitat del segle XV). En els segles XVII la ciutat prengué part en la revolta de les Germanies i en el XVIII donà suport a l'arxiduc Carles d'Àustria (1685-1740) en la Guerra de Successió, a conseqüència de la qual cosa fou sotmesa, com la resta del Regne de València, per les tropes de Felip V (1683-1746). Al segle següent es van afonar les muralles i la ciutat començà una lenta expansió, que es va veure frenada per les guerres de la Independència i Carlistes.

En 1833 s'establiren els límits provincials definitius i Castelló de la Plana passa a ser capital de la província de Castelló, tot que inclogué, durant uns anys, algunes poblacions ara en la província de Terol. En la segona meitat del XIX, la ciutat començà el seu desenvolupament més important. A principis del XX s'hi construïren edificis modernistes com l'Hospital Provincial, el Casino, el Teatre Principal o el Parc Ribalta; s'amplià el port i s'obriren les avingudes que comuniquen amb la mar. L'enllaç ferroviari amb València i de via estreta amb poblacions properes, com Almassora, mitjançant el popular tramvia La Panderola, foren les noves comunicacions de la indústria ceràmica i del taulell. En 1932 van signar-se a Castelló, per un grup d’intel·lectuals, lingüistes i entitats, les normes ortogràfiques conegudes com Normes de Castelló que constitueixen una guia normativa acceptades des d’aleshores com a estàndard del valencià actual.

Des del final de la contesa civil el creixement ha estat imparable, basat sobre tot en l'exportació de la taronja i la puixant producció ceràmica; també abasten importància el moble i el sector serveis, lligat al turisme. En els anys vuitanta del segle passat s'hi va crear la Universitat Jaume I que té el seu campus en la carretera que uneix Castelló i Borriol. Al Grau hi ha el Planetari; amb bones instal·lacions per a l'observació i divulgació de l'astronomia; és el primer edifici d'aquest tipus del País Valencià.

La ciutat ha crescut, com quasi totes les grans ciutats, tan desordenadament que hi ha qui l'ha qualificada com “ciutat pitjor urbanitzada d'Europa”, malgrat tot compta amb bells llocs com ara les places Major, de la Pescateria i de Santa Clara, el Parc Ribalta, el més bell jardí romàntic de la ciutat, amb el Templet de la Música, la Pèrgola i la plaça de bous, i una bona mostra botànica; molts edificis modernistes, el Grau, les platges i un important patrimoni que relacionem tot seguit:

• El Fadrí. Símbol de la ciutat. Es tracta d’un campanar exempt, de planta octogonal, de 58 metres d’alçària, construït entre 1591-1604 per Damià Méndez. Després de llargs plets entre església i ajuntament actualment és propietat municipal
• Concatedral de Santa Maria. Originària del segle XIII i reconstruïda en el XV a causa d'un incendi, i en 1940 pels efectes de la guerra civil. Conserva, al seu museu, valuoses obres d’art entre les quals destaca la Puríssima de Josep Esteve Bonet (1741-1802) i alguns Ribalta (1565-1628) i Oliet (1775-1849).
• Ajuntament. Segle XVIII. Alberga escultures de Viciano i Benlliure (1862-1947) i pintures d’Oliet, Foz, Puig Roda (1865-1919), Porcar (1889-1947), Doménech i Agrasot (1837-1919).
• Teatre Principal. Neoclàssic. Inaugurat el 1894.
• La Llotja del Cànem. Segle XVII.
• Casino Castellonense. Edifici modernista datat en 1922.
• Desert de les Palmes. A la Serralada de les Palmes hi ha el Desert de les Palmes, així anomenat per haver-hi un convent carmelità, que es remunta al 1694; l’excursió és gairebé obligatòria per que al seu voltant hi ha diverses ermites, com ara la del Naixement i la de Santa Teresa, que és la millor conservada actualment, també hi un museu on contemplar les obres d’art propietat de la congregació i el museu de les bodegues on hom pot tastar el famós Licor Carmelità que ells mateixos fabriquen. La congregació d'aquest convent fou l'única de tot l'estat que no va ser exclaustrada quan la desamortització, com a premi a l'ajut prestat pels frares en l'epidèmia de còlera del 1834.
• Ruta de les Ermites:
• Basílica de Santa Maria de Lledó. Fou el 1366 quan la imatge de la Mare de Déu del Lledó, posteriorment patrona de la Vila, fou suposadament trobada pel llaurador Perot de Granyana. En el lloc es va erigir, l’any 1375, un ermitori que amb el pas del temps esdevingué, després de diverses ampliacions i modificacions, l’actual edifici, conclòs en el segle XVIII.
• Ermita del Salvador. 1781
• La Magdalena. 1252
• Sant Isidre i Sant Pere
• Sant Jaume de Fadrell
• Sant Josep
• Sant Nicolau de Bari
• Sant Joanet del Riu Sec
• Sant Roc del Pla
• Sant Roc de Canet
• Verge del Carme
• Sant Francesc de la Font. En el paratge de la Font de la Reina, on també hi ha un molí del segle XIV.
• Casa Abadia. Seu de la Biblioteca de la Sociedad Castellonense de Cultura. Construïda en el XVI, s’ubica al costat del Fadrí.
• Casa dels Miquels. Segle XV
• Casa dels Orfes. Segle XIX.
• Quiosc modernista de la plaça de la Pau.
• Església de Sant Miquel. Barroca, del XVIII.
• Convent de Caputxines. Segle XVIII. Allotja una colecció de pintures de Zurbarán (1598-1664).
• Església del Convent de Sant Agustí. Façana barroca i cúpula amb frescos de Josep Vergara (1726-1799)
• Església de la Puríssima Sang.
• Església de la Trinitat.
• Mercat Municipal.
• Edifici de Correus
• La Farola. 1929, símbol modernista de la ciutat
• Planetari. Presidit per “La hembra del Mar” escultura del castellonenc Ripollés (1932-)
• Espai d’Art Contemporani
• Museu de Belles Arts. Ubicat en un edifici del XVIII. Amb importants col·leccions pictòrica i ceràmica
• Museu Temps de Dinosaures
• Museu Etnològic de la Diputació
• Museu Municipal d’Etnologia del Fadrell.

Les principals festes de la ciutat són les festes de la Magdalena que commemoren la seua fundació . Són nou dies de festa que s'estructuren des del tercer dissabte de Quaresma fins el quart diumenge d'aquest període. El nucli de la celebració és la Romeria de les Canyes amb la participació de desenes de milers de castellonencs que tots els anys rememoren el fet fundacional tornant al solar dels seus avantpassats: el puig de La Magdalena. Aquest costum va tindre en els seus principis un caràcter penitencial que encara es conserva hui en dia. Juntament amb la Romeria, cal destacar el protagonisme de les Gaiates monuments de llum exclusius de Castelló, les quals desfilen la nit del tercer diumenge de Quaresma i resten en diferents places al llarg de tota la setmana de festes. Per la vigília de la festa recorre els carrers de la ciutat la famosa Cavalcada del Pregó, vertader museu etnològic vivent i dinàmic, en el qual s'exalten la història i les llegendes, els vestits típics, les danses i els costums d'aquestes contrades.

Anualment es lliuren els Premis Ciutat de Castelló. Que abasten diverses disciplines artístiques i socials.

Els arrossos en qualsevol varietat, amb verdures o carn o peix o tot plegat; la fideuà; els productes de la mar: llobarro, tonyina, aladroc, dorada; les verdures guisades, olleta de la Plana, faves tendres estofades; caragols en salsa, tords fregits amb rovellons són una petita mostra de la varietat gastronòmica, típicament mediterrània de Castelló. I si parlem de dolços esmentarem la coca malfeta o les pilotes de frare.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca, 

https://paisvalenciapobleapoble.blogspot.com.es/2013/06/parc-ribalta-castello-de-la-plana.html i en Facebook