El Toro (L'Alt Palància)

Els torans, de parla castellana, viuen al poble i al nucli de població del Molinar. Ja Cavanilles (1745-1804) va glosar la riquesa mediambiental del municipi del Toro que, a banda del naixement del Palància, declarat microreserva vegetal, compta amb una xarxa de senders senyalitzats per trepitjar el terme municipal de dalt a baix i conèixer paratges com ara la Peñaroya (1281 m), el Molinar, el pou Campillo, el Molinete, el barranc del Sahuquillo, l'estret del Cascajar, la Pericona o el barranc de Resinero (o de Agualobos). Des del 5 de novembre de 2004 el paratge conegut com Pozo Junco, on hi ha algun exemplar de linx ibèric, compta amb la protecció que suposa la seua declaració com a Paratge Natural Municipal.

El nom de la vila del Toro es fonamenta en els radicals preromans “tor” o “tar” que derivarien en Turris (torre) i Torus (turó), respectivament. Després de l’assentament iber (250 anys aC) a la Penya de las Majadas i del pas dels romans, verificat en diverses troballes aïllades, se sap que Pròcul, bisbe de Sogorb en l'any 589, va evangelitzar els nous pobladors procedents de les incursions bàrbares.

El 18 de juny de 1257 s'obligà a Terol a renunciar als seus drets sobre El Toro, Pina i Barraques, que quedaren subordinades a Xèrica. El 28 de novembre 1260, Jaume I (1208-276) atorgà privilegi als pobladors --moros i cristians-- de drets i franquícies, que foren confirmats pel rei Martí I (1356-1410) el 20 de febrer de 1403. Va pertànyer al senyoriu de Xèrica fins extingir-se la seua línia successòria, moment en què tornà a la Corona, llavors en la persona de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387). El 30 de juliol de 1428 Alfons V d'Aragó (1396-1458) va concedir al Toro la facultat d'imposar cises per temps de trenta anys sobre pa, vins, carns i altres articles. El 1432 Francesc Zarzuela ––tresorer d’Aragó–– li la va comprar a Francesc Requesens, que poc abans li l'havia adquirit a en Joan de Navarra. Francesc Zarzuela, nét, li la va vendre a son germà Miquel i en 1537 va ser venuda al duc de Calàbria, Ferran d'Aragó, qui va deixar-la en herència en 1550 a favor dels monjos jerònims del monestir de Sant Miquel dels Reis, que van regir-la fins la desamortització del segle XIX (1837) en què passà a ser vila lliure. Fou testimonide la Guerra Civil, de què queden trinxera, refugis, polvorí i aeròdrom.

Poble tradicionalment d’economia pobra, obtinguda fonamentalment de la massa forestal, ha sabut traure profit dels seus encants paisatgístics i explotar el turisme de muntanya; demés, la seua proximitat amb nuclis de població importants com ara València, Castelló de la Plana o Sagunt, la converteixen en un lloc de segona residència on proliferen les urbanitzacions. També s’hi dóna importància a la producció de tòfona.

El poble és ric en casalots nobiliaris, com a exemple les posades Nova i Vella (1601), i té un interessant patrimoni arquitectònic de què podem destacar:

• Castell del Toro. Fortalesa de grans dimensions, amb l'ermita de Sant Miquel dintre, que tingué força importància estratègica per ubicar-se a cavall de dos regnes. En excavacions realitzades s’hi han trobat deixalles de diferents èpoques històriques Nogensmenys actualment es troba en lamentable estat de conservació
• Ajuntament. Gòtic del XVI.
• Església de Nostra Senyora dels Àngels. Segle XVII
• Ermita de Sant Roc. Interessant mostra d’arquitectura popular muntanyenca, bastida en el segle XIV i modificada en 1603 i, darrerament, en 1991.
• Ermita de Sant Domenec. Segle XV, abandonada des del XIX.
• Església romànica de Santa Maria. Aixecada en 1258. Va sofrir importants estralls en 1936-1939.
• Font del Járiz. De 1799. Amb interessant ornamentació
• Neveres dels segles XVIII-XIX.
• Pont. Possiblement romà.

L’olla trufada hi és el plat més exquisit però també paga la pena tastar les creïlles vídues, el rostit de conill, l’arròs caldos, els embotits i els diversos plats elaborats amb rovellons o amb caragols; igualment ens hi delectarem amb les coques, els sequillos, o el pingano, regats amb cassalla, aiguardent molt apreciat per aquestes contrades.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.