Peníscola (El Baix Maestrat)

El terme presenta xicotetes platges i elevats penya-segats que tenen en la Serra d'Irta el seu major actiu paisatgístic i ecològic, tot i que la pressió de les constructores fan perillar aquests 15 km de natura, únic tros de terreny verge que ens queda al valencians en la franja costanera.

Als jaciments de Poaig i Els Barrancs són abundants els vestigis arqueològics que parlen d'avantpassats ibers, fenicis, grecs --que l'anomenaven Chersonesos (península)-, cartaginesos --la llegenda diu que Anníbal (247 aC- 182 aC) hi va viure uns quants anys--, romans --els quals donaren ja certa importància al lloc com a port d'intercanvi de mercaderies i el batejaren amb el topònim actual que significaria “quasi illa”-- i àrabs --que arribarien sota el comandament de Tarik en 718 i l'anomenaren Baniskula, Banásqula o Banasquila, que significaria “fortalesa junt a la mar”--.

Durant la dominació musulmana fou un important port fortificat, amb una base econòmica centrada en l'explotació de la sal, juntament amb el blat i el vi. Des de la fortalesa, els moros piratejaven el litoral i realitzaven incursions al Regne d'Aragó. Penisclans importants d'aqueixa època són Mohamed ben San Aben Mardanis, el rei Llop, i el literat Alí Albata, qui intervingué en les negociacions amb Jaume I (1208-1276) el qual, des d'Alcanyís, decidí la seua conquesta, el 1225, però hagué d'abandonar l'intent. Anys després, el 1233, una vegada entregada Borriana a mans del Conquistador, Peníscola decidí entregar-se a canvi de que es respectaren les seues lleis, els seus costums i els seus privilegis. Nogensmenys, en la carta pobla atorgada a Fur de València el 28 de gener de 1251 desposseirà els moros de tots els seus béns i propietats, els quals entregarà als nous pobladors cristians. El 1294 l'orde del Temple el 1294 incorporaria als seus dominis Peníscola i el seu districte territorial. Començà, a partir d'aleshores i fins el 1307, la construcció de l'actual castell sobre les deixalles de l'alcassaba àrab; les obres van ser promogudes per Berenguer de Cardona, Mestre de l'orde a Aragó i Catalunya, i Arnau de Banyuls, Comanador de Peníscola.

Amb la desaparició del Temple, el 1319, s'incorporaria a la recentment creada de Santa Maria de Montesa. En 1329 Peníscola encapçalà una comanda i en el seu castell es creà el Priorat de Sant Jaume. Amb el mestre Pere de Thous es delimitarien els termes amb Benicarló i Vinaròs (1395), encara que el plet no es resoldria definitivament fins el 1702. Amb l'esclat del Cisma d'Occident i a la mort de Climent VII (1342-1394), Pere de Lluna (1328-1424) fou designat Papa, càrrec que exerciria com a nom el de Benet XIII, però que ha passat a la història amb el malnom de Papa Lluna, i va instal·lar-se a Peníscola des de 1411 a 1423, la qual cosa va atraure una plèiade d'artistes i artesans que donaren gran realç a la seua estada. El seu successor –no reconegut per l'església catòlica– Climent VIII (1370-1449) hi romandria fins la seua abdicació el 1429. Durant les Germanies (1519-1521) Peníscola fou seu de la coalició de forces que s'oposaven als agermanats capitanejats pel virrei de València, Didac Hurtado de Mendoza (1503-1575), que va concedir-li per aquest fet el títol de fidelíssima (1522) i atorgà el perdó, en 1525, als agermanats locals en nom del rei Carles I (1500-1558). Felip II (1527-1598), per a protegir-la dels atacs dels pirates barbarescs, va afegir noves fortificacions artilleres executades per l'arquitecte italià Joan Baptiste Antonelli (1550-1616). Amb l'esclat de la guerra de Successió, la ciutat es va declarar partidària de la causa de Felip V (1683-1746), va resistir el setge de les tropes angleses (1705-1707) i va ser fortificada de nou; acabada la contesa, hom li va atorgar el títol de ciutat (1709) juntament amb una sèrie de privilegis, que més tard confirmaria Carles IV (1748-1819) el qual li concediria altres, com ara la designació, el 1789, de Capital de Governació.

El 1812, durant la guerra del Francès, Peníscola es va retre al general Severoli (1762-1822), i els seus pobladors fugiren davant el temor a la repressió. Dos anys després, l'infame general Elio (1767-1822) bombardejà la població, per a alliberar-la dels invasors, i va reduir a ruïnes la major part del caseriu. Ja en les guerres civils del segle XIX, durant 1823 fou assetjada per les tropes reialistes, en les guerres carlines defensà la causa liberal, i la seua més destacada tasca fou una curiosa guerra epistolar entre Cabrera (1806-1877) i el governador de la plaça, Joan Viñas, qui no va acceptar les recompenses oferides a canvi de la seua rendició. A partir dels anys 60 del segle passat, amb l'auge turístic, començaren a construir-se fora del casc fortificat edificacions d'apartaments, xalets i hotels, la qual cosa ha canviat l'estructura de la ciutat, i ha convertit el litoral entre Peníscola i Benicarló en un seguit d'edificis hostalers que conformen una imatge dolenta que contrasta amb la bella i mundialment reconeguda estampa del tómbol i el poble.

L'agricultura –cítrics, olivera, ametler– i la pesca han estat la base econòmica ancestral de Peníscola, però a hores d'ara hi és el turisme i el seu àmbit: construcció, hostaleria, etc., el principal motor econòmic.

La ciutat --declarada Conjunt Històric i Artístic el 1972--, dèdal de carrers, estrets i costeruts i terrasses sobre la mar, s'assenta quasi enterament sobre un tómbol coronat per un castell que s'eleva 64 metres per damunt del nivell de la mar. El ric patrimoni penisclà ens mostrarà:

• El Castell. Símbol i estampa universal de la ciutat. De la seua història hem parlat al parlar del poble, conserva gairebé totes les dependències, les més interessants de les quals són: la torre de l'homenatge, el saló gòtic, la basílica, l'Hospital i les habitacions de Benet XIII.
• Les muralles. Es conserven en bon estat. Les més antigues són del XIV i les més modernes del XVI.
• Parc d'Artilleria. Zona enjardinada del castell.
• Portals d'accès al recinte emmurallat: Fosc --atribuït a Joan d'Herrera (1530-1597)--, de Sant Pere --ordenat construir pel Papa Lluna en 1414--, Santa Maria i Porta de les Escaseres.
• Església de la Verge dels Socors. Gòtica, segle XV, amb portalada romànica. Conserva algunes obres d'art dels dos papes que hi van viure.
• Ermitori de la Mare de Déu de l'Ermitana. 1708-1714.
• Ermita de Sant Antoni. Segle XVI. Es troba en la serra d'Irta i forma un bell conjunt amb la casa de l'ermità i l'hostaleria.
• Capelleta de Santa Anna. Segle XIX.
• El Bufadó. Obertura en la roca que connecta el poble amb la mar i en què se sent el bram de les ones.
• Museu del Mar. Sobre el Baluard del Príncep, dedicat, com el seu nom indica, a la mar i la seua relació amb als penisclans.
• Torrassa de Badum. També d'Abadum o Albadum. D'origen musulmà, es conserva en bon estat però molt modificada.

La cuina mediterrània i marinera troben a Peníscola un paradís. Paella, arrossos de tota mena, fideuà, all i pebre de rap, polpet, suquet de peix i tot un fum de peixos i mariscs fan les delícies gastronòmiques de tothom. S'hi comercialitza la “Tisana del Papa Lluna” herbero que, diuen, va popularitzar Benet XIII i que té provada eficàcia contra els dolors de cap, els problemes de la pressió arterial i els renals.

L'apartat cultural ens deixa les festes de l'Ermitana en què es ballen Les Danses, conjunt de balls ancestrals i tradicionals, i les desfilades de Moros i Cristians i es complementa amb certàmens internacionals com ara el Festival Internacional de Música Antiga i Barroca, el Cicle de Concerts de Música Clàssica, el Festival internacional de Jazz, el Festival internacional de guitarra d'Hondarribia-Peníscola, el Festival de Bandes de Música, el Premi de relats breus "Ciutat de Peníscola", o el Festival de Teatre Clàssic Castell de Peníscola.

Menció a banda mereix la gran activitat cinematogràfica que s'ha desenvolupat a la ciutat, en la que s'han rodat pel·lícules com 'Calabuch', 'El Cid', i així fins a 16 títols. Durant molts anys s'hi celebrà el Festival de Cine de Comedia que oferia projeccions, tallers, animacions al carrer i que va tancar definitivament en 2009 per problemes organitzatius.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca, Entrada d'aquest bloc 'Castell de Peniscola' i en Facebook