Vilallonga de la Safor (La Safor)

Al seu terme, situat en una ampla vall regada pel Serpis, hi ha el pic Safor de 1.013 m. d'alçària i diverses rutes ecoturístiques com ara la del Racó del Duc, la de la Safor i la de la Llacuna.

Malgrat no estar demostrada fefaentment pot ser les restes de ceràmica i sílex trobades a les coves del Pastor i del Racó del Duc podrien ser neolítiques. Hi ha també diverses restes de la romanització: runes d'una vila rústica a la partida de l'Alter, on al 1.891 es va trobar una inscripció epigràfica llatina i molts fragments de ceràmica; també a Buixerques es va trobar, cap al 1920, una làpida llatina no sepulcral datada a finals del segle II o principis del III.

El lloc va tenir el seu origen en diverses alqueries musulmanes agrupades al voltant del castell de Vilallonga: Buixerques, Simat, El Reconc, La Almássita (del qual es trobaren restes quan es van fer les obres del gasoducte), la Plaça, Recuixent, Cais, La Font i L'Alcúdia. Després de la conquesta cristiana va mantenir la població originària i passà a ser propietat d'Arnau de Romaní en 1259; posteriorment, 1336, ho fou de Joan Llançol.

En 1621 Felip III (1578-1621) fiu donació de tota la jurisdicció a Roderic Borja (1431-1503) i, d'aqueixa manera, s'integrà en el ducat de Gandia on romangué fins l'abolició dels senyorius en el segle XIX. L'expulsió dels moriscos va afectar seriosament la seua economia i la seua demografia, ja que n'era un lloc destacat (el 1609 tenia 260 focs).

Però si hi ha un fet pel qual Villalonga apareix als llibres d'història, és la revolta camperola coneguda com a Segona Germania, que en 1.693 van iniciar quatre llauradors del poble en ser detinguts per negar-se a partir-se els fruïts amb el Duc de Gandia. Malgrat tot, la demografia del lloc es va recuperar al llarg del segle XVII, però concentrant ja la població en els nuclis de Cais, La Font i L'Alcúdia ––nucli urbà actual--, la resta romangueren definitivament despoblats, i el 1715 tenia 531 habitants, xifra que pràcticament va duplicar durant el segle XVIII, i de bell nou, durant el XIX (2.153 habitants el 1860).

Olivera, fruiters, taronger i hortalisses mantenen l’economia tradicional agrària que es veu reforçada amb indústries de paper, exportació de cítrics, seda i cartró. La ramaderia està representada amb algunes granges avícoles, vaques, cabres i ovelles.

Als barris de l’Alcúdia i Cais es conserven carrerons típics i cases morisques de l'hàbitat musulmà. De la resta del patrimoni parlem tot seguit:

• Església dels Sants Reis, de 1719.
• Castell dels Moros, d'origen musulmà, que actualment és propietat privada i es troba en un avançat estat de deteriorament
• La Font dels Setze Xorros. Punt neuràlgic del poble i protagonista del seu esdevenir històric, aquesta font es documenta des del segle VIII, tot i que en altra ubicació. La darrera remodelació tingué lloc en 1951.
• Capella de la Mare de Déu de la Font, del s. XIX, on és custodia la imatge de la Verge, trobada al riu Serpis el 17 d'agost de 1708. Probablement l'edifici més característic del poble.
• L'Ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbera, del segle XVII. Situada en la part més alta del municipi, ofereix bones vistes del poble i de la comarca.
• Fundació Giner. Edifici modernista, que fou seu d'una escola p4ivada progresista en temps de la República; durant la dictadura fou col·legi de religioses. Actualment, recuperat pel consistori, es dedica a Casa de Cultura.
• Gran Café El Centro. Modernista. Recuperat com a sala d'exposicions i Biblioteca Pública.
• Muralla de Buixerques.
• Una bona col·lecció de retaules ceràmics repartits arreu del poble.
• Nevera de la Safor.
• Nevera del Mirant. Recuperada en 2016.