Rafelcofer (La Safor)

El terme municipal, immers en l'Horta de Gandia, és totalment pla i dedicat a l'agricultura, llevat de la muntanya de la Creu o del Rabat, compartida amb La Font d'En Carrós i L'Alqueria de la Comtessa, rica en varietats aromàtiques i medicinals. El barranc de Palmera (o de Beniteixir) rega el terme amb aigües procedents del Serpis, aprofitant un sistema de reg d'origen islàmic.

Precisament, al Rabat es troba el jaciment iber més antic de la comarca (segles V a I aC). De l'època romana destaquen el jaciment de la muntanyeta de Sant Miquel i els seus voltants i la troballa de dos inscripcions funeràries relacionada amb una probable existència d'una necròpolis altimperial als voltants de la muntanyeta del Sant Miquel i el Camí vell de Xàtiva. L’origen del poble són dos alqueries musulmanes, Rafelcofer i l'Alcudiola, que després de la conquesta continuà sent habitat pels seus antics pobladors.

El 1368 li fou concedida carta de població pel senyor del lloc, el comte d'Oliva. Lloc de moriscs pertanyent al ducat de Gandia, la seua població es va ressentir amb l'expulsió, ja que quasi la totalitat dels seus habitants fins el segle XVII ho eren, de moriscs. En 1733, se segregava l'Alqueria de la Comtessa i s'hi integrava definitivament L'Alcudiola. Amb la divisió territorial de l'Estat en províncies va formar part de la d'Alacant però el 1847 es va integrar a la de València. El 1891 s'enderrocaren els portals que tancaven el poble. L'epidèmia de grip, l'esgotament de la terra i la crisi de finals dels anys 20 i l'inici de la Guerra Civil i la post-guerra van fer disminuir a poc a poc la seua població a causa de l'emigració constant.

L'economia es basa en l'agricultura, sobre tot cítrics. El sector industrial abasta darrerament certa importància.

El carrer Major, via vertebradora del poble, es caracteritza per tindre un traçat amb corbes poc marcades que donen al conjunt una peculiaritat que s'emmarca en l'esquema de l'urbanisme del segle XVII i XVIII pròpia de la zona. A més, podem trobar edificis amb façanes molt riques en reixes i elements ornamentals típics de l'arquitectura eclèctica i modernista, com ara la Casa Abadia. En altres carrers es poden veure cases típiques de llaurador predominants en l’últim terç del S.XVIII i el primer terç del S.XX amb portals grans per als carruatges i amb façanes amb rellotges de sol i ceràmiques de diferents sants. De la resta del patrimoni:

• Església de Sant Antoni i Sant Dídac. Aixecada en estil neoclàssic en el XIX com a ampliació de l'antiga rectoria morisca.
• Casa Abadia. També al carrer Major.
• Motor de Sant Didac. Actualment Museu Etnológic.
• Museu Arqueològic. Restes romanes i iberes.
• Canons del Mig i de l'Alcudiola. Partidors d'aigua construïts en 1849, però d’origen islàmic, i situats als dos extrems del poble, els partidors d’aigua, junt amb els diferents molins: de Bas o del Mig, el de Sant Miquel , el de Fayos i el de l'Alcudiola, formen part d'un sistema de reg establert pels moros i que continua plenament actiu.

Els arrossos: paella, de bacallà, de ceba, d'espinacs, al forn amb bacallà i creïlles o amb tonyina negra constitueixen la base de la gastronomia coferina que es complementa amb una bona mostra de dolços.

Crida l'atenció que un poble tan menut desenvolupe una acció cultural i associativa tan activa; hi ha, com no, la Banda de Música de Santa Cecília, l' Associació de Joves Coferers, l'Associació Cultural El Rebrot, la d'Ames de Casa, de jubilats, de danses, Moros i Cristians, ornitològica i alguna més que no esmentem per no fer prolixa la relació.