Sagunt (El Camp de Morvedre)

El terme municipal conté, a més de 13 km de bones platges de sorra, paratges per a l'esbarjo i l'esport amb contacte amb la natura com ara Les Escales, el Povitxol, Bonilles, la Costa del Volant o Ponera, entre d'altres molts. La població viu repartida majoritàriament entre Sagunt i Port de Sagunt però també hi ha nuclis de població a l'Almarda, el Baladre, la Partida de Gausa i la Partida de Montiver.

El topònim Morvedre, que també identifica la ciutat, podria derivar del llatí muri veitere, "murs vells", en referència a l'antiguitat del lloc. Compresa la ciutat dintre de la tribu ibera dels edetans --encara que amb orígens prehistòrics coneguts, sobre tot de l'Edat del Bronze--, adquirí categoria històrica amb l'heroica resistència sostinguda durant vuit mesos davant les tropes cartagineses d'Anníbal (247aC-182aC) que acabà l'any 219 aC amb la destrucció de la ciutat i que donà lloc a la segona guerra púnica entre Roma i Cartago. El 214 aC fou conquistada pels romans Gneu i Publi Escipió i restaurada per Publi Corneli Escipió (236aC-183 aC), fill i nebot dels anteriors.

La romanització va ser-hi intensa: els saguntins van obtenir el dret de ciutadania romana; s'hi van emetre monedes d'argent i bronze amb els epígrafs d' Arse i Saguntum, noms ibèric i romà respectivament de la població, la ciutat va créixer i es va proveir d'infraestructures i edificis com ara el teatre un dels més famosos i millor conservats de la Hispània romana, circ, termes, fòrum, ponts, aqüeducte, port, de notòria activitat comercial; nombroses villae rústiques al seu ample territori i les abundants deixalles epigràfiques, ceràmiques i numismàtiques escampades per tot arreu. En el 76 aC hi hagué la batalla entre Quint Sertori (122 aC-76 aC) i Pompeio; a partir d'aquí s'inicià una certa decadència. Des del segle III i fins el VII va sofrir diferents invasions dels pobles bàrbars. La ciutat, però, encara va encunyar monedes d'or trientes durant l'ocupació de València pels bizantins amb el nom Sagunto, sota Sisebut i Gundemar. 

Van ser els musulmans els que, a partir del VIII, donaren nova nova empenta a la ciutat, amb canvi de nom inclòs: Murbiter, que esdevindria Morvedre amb el pas del temps. L'assentament de nobles llinatges de Sharq al-Andalus (tribu abdarí, famílies dels Aben-Basil i els Arraiaces) donaren moments d'esplendor cultural i benestar material, període fecund manifestat en mesquites, palaus, banys i escoles, així com en una agricultura florent, reflectida en abundants alqueries, un regular comerç i indústries de terrisseria, panses i oli. El Cid (ca 1043-1099) va conquerir-la momentàniament entre 1098 fins la seua mort en 1102, en què tornà a mans àrabs fins el segle XIII en què fou definitivament ocupada per les hostes de Jaume I (1208-1276). 

A ran de la conquesta cristiana fou nomenada vila reial i obtingué privilegis i franquícies que foren confirmats pels seus successors. Pere IV (1319-1387) fou obligat a firmar el privilegi de la Unió a la vila, per la qual cosa el 1364, després de les guerres amb Pere I de Castella (1334-1369), va declarar-lo carrer de València, arbitrària sentència que fou motiu de constants desavinences amb la ciutat durant tota l'època foral, en què, a més a més hi hagué continus conflictes entre les tres religions que hi convivien: jueus, moros i cristians. A la mort de Martí l'Humà (1356-1410) Morvedre va prendre partit per Ferran d'Antequera (1380-1416), i en el seu terme tingué lloc el 1412 la batalla del Cudolar, que va donar el tron a l'infant castellà, el qual, ja rei, tornà als saguntins (morvedrins) la seua autonomia municipal, encara que Alfons el Magnànim (1380-1458) tornaria a llevar-se-la. El 1448 s'hi celebraren Corts del Regne en l'església de Santa Maria, a causa de la pesta que assolava València. El 1492 el Grau de Morvedre va servir d'embarcador dels jueus “àdhuc els de la pròpia vila“ deportats pels Reis Catòlics. Morvedre jugà un paper destacat en les Germanies, ja que als seus camps es donà, el 1521 la batalla de Morvedre, en la que foren derrotats els agermanats dirigits per Estellés, fet perpetuat per la Creu de la Victòria, encara subsistent. Durant la guerra de Successió, en la qual va prendre partit pel d'Anjou, la vila fou assaltada i saquejada pels dos bàndols contendents. 

Felip V (1683-1746) va premiar el municipi concedint-li el títol de "Muy Leal" i el poder afegir una flor de lis al seu escut; com a conseqüència del decret de Nova Planta, la població passà a denominar-se oficialment Murviedro. En la guerra del Francès els morvedrins tornaren a donar testimoni de la seua heroïcitat en resistir-se, dirigits pel brigadier Adriani, al setge imposat per Suchet (1770-1826), en aquesta gesta va destacar el guerriller saguntí Josep Romeu i Parres que fou executat el 12 de juny de 1812 en la plaça del Mercat de València després de rebutjar l'indult que l'oferia Josep Bonaparte (1768-1844. Les conteses civils del segle XIX, de pregona repercussió en la vila, no van impedir que, el 1868, el govern provisional de la nació restituís el nom de Sagunto a la població, i que Alfons XII (1857-1885) li concedira el títol de ciutat, en justa correspondència a haver segut el primer poble que el va proclamar rei d'Espanya, el 21 de desembre del 1874, quan el general Martínez Campos (1831-1900) va restituir la institució monàrquica. 

El final del segle XIX i primeres dècades del XX presenciaren canvis notables en l'economia saguntina: lents en principi per ser de tipus agrícola (canvi del secular conreu del cep i indústries vinícoles a l'intensiu del taronger, i la renovació i regulació jurídica de regs), accelerats més tard els de caire industrial amb la creació de la Compañia Minera de Sierra Menera i posteriorment dels Altos Hornos del Mediterràneo que va propiciar el naixement d'un nucli de població al pla litoral --l'actual Port de Sagunt-- que ha arribat a superar urbanament i demogràfica al nucli històric inicial, per la qual cosa ha demanat en repetides ocasions la independència municipal. El desmantellament en la dècada dels vuitanta d' Altos Hornos suposà un important daltabaix en l'economia del poble i dels seus habitants procedents en gran nombre d'Aragó i Castella que hi arribaren al llarg del segle passat atrets per les possibilitats de futur que presentava la indústria siderúrgica.

L'economia es basa principalment en la indústria, de què és un dels municipis més importants del País, ja que a ran de la desaparició dels alts forns va ser declarada zona de preferent localització industrial, i així, hi podem trobar indústries de construcció, química, metal·lúrgia, vidre i alimentació. L'agricultura manté força importància amb garrofera, olivera, vinyet, ametla i, sobre tot, taronja. La magnitud del municipi, però, fa que la major ocupació es trobe en el sector serveis.

Quan es parla d'una ciutat tan antiga i tan carregada d'història no cal dir que el seu patrimoni és també molt important, per tant tot seguit farem una relació del saguntí:

• Castell. El seu origen és l' Arse ibera i, per tant, embrió de la ciutat. En 1931 va ser declarat Monument Nacional.
• Teatre romà. Segle I. Fa uns anys va ser objecte d'una polèmica rehabilitació. Va ser declarat Monument Nacional en 1896.
• Porta del circ romà. Segles II-III. Mig soterrat per les avingudes del Palància.
• Plaça Major. Porticada amb columnes romanes. Segle XVIII. Centre neuràlgic de la ciutat.
• Església de Santa Maria. Bastida en estil gòtic, en 1334, sobre la mesquita major. Monument Nacional des de 1983.
• Temple de Diana. Segles V-VI aC. Adossat a l'església de Santa Maria. Monument Nacional.
• Palau Municipal. Neoclàssic, del XVIII.
• Almodí.
• Calvari. Segle XIX.
• Església del Salvador. Segle XIII, gòtic primitiu valencià amb portalada romànica..
• Ermita de la Sang. Barroca, del segle XVII.
• Ermita de Sant Miquel. 1746
• Ermita de Sant Roc.
• Ermita de Sant Cristòfol.
• Ermita de la Magdalena.
• Convent de Santa Ana. Segles XIX XX. Neogòtic.
• Ermita del Bon Succés. 1780
• Ermita del Calvari. Segle XVIII
• Ermita dels Dolors. 1860
• Ermita Desemparats i Sant Roc. 1797
• Ermita Santa Alícia, de Monte Picaio
• Nostra Senyora de Begonya, del Port de Sagunt 1928-29
• Nostra Senyora del Carme, del Port de Sagunt
• Sant Josep, del Port de Sagunt
• Jueria. Una de les poques de l'estat que conserva íntegre el seu traçat primitiu.
• Palau del Delme. També de Pere el del Punyalet. Segle XIII. Allotjava uns banys àrabs.
• Cases pairals amb escuts heràldics. Entre les quals destaca la del Duc de Gaeta.
• Pont romà. En estat de ruïna.
• Restes de la muralla que circumval·lava la vila medieval, amb les torres del carrer Vitoria, de l'Hospital, de la Muralla, i la porta Ferrisa.
• Torre del Roc. Segle XVI. Torre guaita avui en ruïna.
• Masia d'Aigua Fresca, o de la Somnàmbula. Masia fortificada que ha arribat als nostres dies en bones condicions. Actualment dedicada a tasques agrícoles.
• Molí de Gausa.
• Torre del Grau, o de Morvedre. Conjunt defensiu molt fortificat. Es conserva, en el Port de Sagunt, en bon estat.
• Museu Arqueològic.

La vida cultural també compta amb diverses manifestacions de què citarem: Concurs de Fotografia Turística, Invasió de Titelles, Certamen de Literatura Infantil 'Goma de Nata', Morvedre a la Mar, Morvedre Rock, Festival Europeu de Teatre Grecollatí, Sagunt a Escena, i les mitges maratons de Sagunt i del Port de Sagunt.

Quant a les festes hi ha les tradicionals valencianes: Falles, Setmana Santa i Moros i Cristians i les típiques dels barris.

Per al remat deixem l'apartat gastronòmic on l'arròs negre, a banda, en paella, amb fesols i naps, etc. és el rei, però també l'olla de carn, el potatge de cigrons, la coca de tomaca, les mandonguilles de carn o d'abadejo; una bona mostra rebostera i l'orxateta amb fartons endolceixen la vida dels saguntins.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook