Alboraig (La Foia de Bunyol)

El municipi d'Alboraig, on es parla castellà, està situat en la marge dreta del riu Bunyol, sobre el cim d'un xicotet turó, a 304 metres sobre el nivell de la mar, al que circumden dos barrancs. La superfície està trencada pels rius Bunyol i Magre, nombrosos barrancs i torrents i no posseeix elevacions notables. La part de major altitud és una estreta i allargada faixa de terreny que arriba fins la Serra de Dosaigües. Al costat de la xarxa de senderes rurals, en el terme d'Alboraig trobem infinitat de fonts, així com bells paratges naturals com el popularment conegut com la Vall Feliç. També destaquen altres com el parc de Sant Jaume, el Lloc del Miracle, el Molí de la Llum i el Centre d'Educació Ambiental (ACTIO). El terme municipal posseeix diverses zones molt riques en restes arqueològiques d'èpoques romana i àrab. Com exemples d'aquests llocs es poden citar els del Prat del Ball o el Regajo.

Com a mostra de la romanització a Alboraig, apuntarem que en el seu terme municipal es va trobar la inscripció romana L. FAIVS PRO CVEYS ANI LX VICTORIAOMVLINA AN. XXXV H.S.L. No va ser fins el període de la dominació àrab quan es va denominar Alborxu, primer, i Torre de Alboraix, posteriorment. Alboraig va ser una població rellevant durant el període de dominació musulmana, però els avatars bèl·lics viscuts van provocar la seua destrucció en diverses ocasions. Les deixalles arqueològiques trobades mostren que va ser poblada en època romana. Les hostes del Cid (aprox.1043-1099) la van prendre per poc de temps el 1094 i. El 1245, va conquerir-la Roderic de Liçana, des d'aleshores senyor de la població. Malgrat això Jaume II (1267-1327) va declarar-la fur reial, passant posteriorment a ser possessió del duc d'Hijar i, després, dels marquesos d'Albaida. La seua contribució econòmica a la presa de Granada, li va suposar que Ferran II (1452-1416) li atorgara privilegis. Va ser lloc de moriscos i, durant la guerra de les Germanies, les tropes del duc de Sogorb destruïren gran part de la població. Després de l'expulsió dels moriscos el seu propietari, el comte de Bunyol, li atorgà carta de població el 1611. Fins el 1794 va ser annex de Setaigües.

Maria González i Molina. Treball propi

Malgrat la presència dels dos rius i d’alguns barrancs la superfície dedicada al regadiu representa una minsa part del total de terrenys conreats. El secà ocupa la major part, amb dedicació principal a garrofers, oliveres i vinyes. Els cereals, el tabac i altres conreus, tenen una importància secundària. Al sud hi ha àrees destinades al pasturatge de bestiar local i transhumant. La indústria es compon de fàbriques de paper, mecàniques, de puntes de boixets, de derivats del ciment, de draperia i de materials de construcció, que no només cobreixen la demanda d'ocupació de la població, si no també dels pobles veïns, sobretot Macastre i Iàtova.

El nucli urbà, de carrers irregulars, està creuat per la carretera d'Alboraig a Silla. En les proximitats s'han edificat nombrosos xalets per a l'estiueig. Del seu patrimoni podem esmentar l’església de Santiago Apòstol. Neoclàssica, del segle XVIII, i La Torre, edifici fortificat bastit per a residència dels senyors d’Alboraig, destinat actualment a alberg juvenil.

Com a poble mediterrani que és, hi podem assaborir la més variada gastronomia mediterrània d’interior: arròs al forn, gaspatxos de pastor, paella valenciana, mullet, carns rostides amb allioli, etc.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook