Manises (L'Horta)

El terme, que s'estén en una planura al costat dret del Túria, compta amb els nuclis de població de Manises, La Presa, El Collado, La Malla, El Montemayor i Les Simetes.

Hi ha diverses teories sobre l'origen del topònim Manises: Escolano (1560-1619) recolza la que diu que un cabdill àrab a l'arribar-hi va exclamar: Menecil, “mon seient, mon lloc”; més científiques les de Nicolau Primitiu (1877-1971), que el fa derivar de Manices, “obrador, manufactura” i la d'A. Cabanes, Manitio , “elevació del terreny”.

S'hi han trobat deixalles d'època romana en les partides del Racó i del Collado, així com les restes d'un aqüeducte de la mateixa època conegut amb el nom d'Els Arquets; també d'època romana seria la sèquia dels Alcabons. L'origen de l'actual població, però, és una alqueria musulmana que, fou donada a Artal de Lluna pel rei Jaume I (1208-1276), el 7 de juny de 1237 juntament amb Paterna segons el que consta en el Llibre de Repartiment; el 3 de desembre de 1304 el senyoriu recau en Pere Boïl, majordom i tresorer de Jaume I; en 1370, a instàncies de Felip Boil i de l'Scala, i per concessió del bisbe de València, Jaume d'Aragó, la parròquia es desvincula de la de Paterna i obté autonomia pròpia.

La ceràmica de l'època musulmana estava influenciada per la de Paterna, que era un centre de producció molt més important; durant el període cristià fou quan la ceràmica de Manises va abastar major importància; en el segle XIV, Pere Boïl, ambaixador de Jaume II (1267-1327) en Granada, va portar artesans andalusos i hi introduí la ceràmica de reflexes blaus i daurats importada de Màlaga, la qual es va imposar a tota Europa fins finals del segle XVI; els principals centres que importaven ceràmica de Manises eren el Nàpols d'Alfons el Magnànim (1396-1458), França i Itàlia. Calixte III (1378-1458) i Alexandre VI (1432-1503) també importaren una gran quantitat de peces i taulells per a les sales del Vaticà; una part de la producció s'exportava, també, a Venècia, Sicília, Xipre, Turquia, Flandes i els països del Bàltic; el comerç de la ceràmica s'organitzà a través d'importants companyies que es dedicaven a l'exportació, destacant les italianes, les turques i les xipriotes, les catalanes i les mallorquines. De com s'organitzava la fabricació direm que els artesans manisers, que foren coneguts arreu d'Europa i, fins i tot, alguns treballaren en corts estrangeres, no treballaven a casa seua sinó que s'agrupaven en tallers conformant una mena de primitiu polígon industrial conegut com “partida de les Ollerii”, actual barri dels Obradors; en el XVII apareix el Gremi de Mestres d'Obra i de Terra. Tot i que l'expulsió dels moriscs no afectà excessivament la demografia sí que va ser un entrebanc important per a la ceràmica ja que molts d'ells eren ceramistes molt qualificats; el senyor vigent Pere Boïl, va donar en emfiteusi ––per evitar la caiguda de la població i de la producció–– cases i tallers i va obrir el carrer Nou, la qual cosa suposava la primera gran expansió del nucli urbà.

Nogensmenys, l'arribada dels borbons, amb els conseqüents canvis en la cort i l'escassa infraestructura del port de València per absorbir les exportacions atlàntiques produïren una intensa crisi en l'artesania ceràmica de què no es recuperaria fins el XVIII en què l'adaptació a les modes imposades per altres ceràmiques (Sevilla, Talavera, L'Alcora ) torna a donar relleu a la manisera. Cavanilles (1745-1804) en la seua visita comptabilitza 34 fàbriques; el segle XVII posseïa el senyoriu Vicente Boïl de la Scala; posteriorment, la baronia passà a mans de la família dels Maldonado, comtes de Villagonzalo; el 28 de juny de 1808 el mariscal Moncey entra en la ciutat, la saqueja i fa morts entre la població; en 1835 la pesta es va dur la vida de 161 persones; a partir de 1860 comença la mecanització en el procés de fabricació, això i l'arribada del ferrocarril Manises-Valencia, el 28 de maig de 1889, donaren l'empenta definitiva a Manises que, fins i tot, va ampliar la seua superfície al recer de l'estació. Des d'aleshores el creixement urbà i demogràfic ha estat imparable. El cens de la Generalitat de l'any 1646 indica que hi havia 11 cases; l'any 1787, el recompte poblacional de Floridablanca (1728-1808) aporta la xifra de 1.066 habitants; Cavanilles, l'any 1794, comptabilitza 260 veïns; Madoz (1806-1870), a mitjan segle XIX, indica que al lloc vivien 1.805 habitants i Sanchis Sivera  per a l'any 1922, ofereix la quantitat de 4.635 habitants.

L'economia es basa fonamentalment en la indústria ceràmica, també és important el sector serveis i l'agrícola és purament anecdòtic. Manises compta amb l'aeroport internacional que dóna servei a les comarques centrals i del nord.

La seua pròpia activitat industrial i la proximitat a València han propiciat, com en gairebé totes les poblacions del sud i l'oest de L'Horta un urbanisme desmesurat i especulatiu, tanmateix encara és possible trobar a Manises un grapat de carrers antics que conserven la fesomia de la ciutat morisca que fou. El segle passat fou enderrocat el Castell, antic palau senyorial, i d'ell no roman cap record; de la resta del patrimoni podem esmentar:

• L'aqüeducte dels Arcs ( o dels Arquets). D'origen romà àdhuc que alguns l'atribueixen als moros
• Església de sant Joan Baptista. Inaugurada el 14 d'agost de 1751.
• Ermita de sant Antoni. És l'antiga capella de la Verge del Rosari, única peça de la primitiva església que restà dempeus després de que fos enderrocada per a donar pas a l'actual de sant Joan Baptista.
• Museu de Ceràmica de Manises. Instal·lat en un casalot del XVIII. Dissortadament, malgrat la seua recent instal·lació, el museu és inaccessible per a persones discapacitades o amb problemes de mobilitat.
• Estació. Aixecada quan l'arribada del tren i remodelada en 1974 amb l'afegiment de motius ceràmics.
• Un bon grapat de les antigues fàbriques de ceràmica repartides arreu de la població que donen testimoni de l'arquitectura industrial del XVIII i del XIX.
• Casa natalícia de José Rodrigo Botet.(1842-1920). Fill il·lustre de Manises que donà a València la seua col·lecció de fòssils del plistocè americà que és la base del Museu Paleontològic de València i la millor col·lecció europea sobre la matèria.

En el terreny cultural podem citar la Biennal de Ceràmica i el Festival Internacional d'Escacs.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook