Manises (L'Horta)

El terme, que s'estén en una planura al costat dret del Túria, compta amb els nuclis de població de Manises, La Presa, El Collado, La Malla, El Montemayor i Les Simetes.

Hi ha diverses teories sobre l'origen del topònim Manises: Escolano (1560-1619) recolza la que diu que un cabdill àrab a l'arribar-hi va exclamar: Menecil, “mon seient, mon lloc”; més científiques les de Nicolau Primitiu (1877-1971), que el fa derivar de Manices, “obrador, manufactura” i la d'A. Cabanes, Manitio , “elevació del terreny”.

S'hi han trobat deixalles d'època romana en les partides del Racó i del Collado, així com les restes d'un aqüeducte de la mateixa època conegut amb el nom d'Els Arquets; també d'època romana seria la sèquia dels Alcabons. L'origen de l'actual població, però, és una alqueria musulmana que, fou donada a Artal de Lluna pel rei Jaume I (1208-1276), el 7 de juny de 1237 juntament amb Paterna segons el que consta en el Llibre de Repartiment; el 3 de desembre de 1304 el senyoriu recau en Pere Boïl, majordom i tresorer de Jaume I; en 1370, a instàncies de Felip Boil i de l'Scala, i per concessió del bisbe de València, Jaume d'Aragó, la parròquia es desvincula de la de Paterna i obté autonomia pròpia.

La ceràmica de l'època musulmana estava influenciada per la de Paterna, que era un centre de producció molt més important; durant el període cristià fou quan la ceràmica de Manises va abastar major importància; en el segle XIV, Pere Boïl, ambaixador de Jaume II (1267-1327) en Granada, va portar artesans andalusos i hi introduí la ceràmica de reflexes blaus i daurats importada de Màlaga, la qual es va imposar a tota Europa fins finals del segle XVI; els principals centres que importaven ceràmica de Manises eren el Nàpols d'Alfons el Magnànim (1396-1458), França i Itàlia.

Calixte III (1378-1458) i Alexandre VI (1432-1503) també importaren una gran quantitat de peces i taulells per a les sales del Vaticà; una part de la producció s'exportava, també, a Venècia, Sicília, Xipre, Turquia, Flandes i els països del Bàltic; el comerç de la ceràmica s'organitzà a través d'importants companyies que es dedicaven a l'exportació, destacant les italianes, les turques i les xipriotes, les catalanes i les mallorquines.

De com s'organitzava la fabricació direm que els artesans manisers, que foren coneguts arreu d'Europa i, fins i tot, alguns treballaren en corts estrangeres, no treballaven a casa seua sinó que s'agrupaven en tallers conformant una mena de primitiu polígon industrial conegut com “partida de les Ollerii”, actual barri dels Obradors; en el XVII apareix el Gremi de Mestres d'Obra i de Terra. Tot i que l'expulsió dels moriscs no afectà excessivament la demografia sí que va ser un entrebanc important per a la ceràmica ja que molts d'ells eren ceramistes molt qualificats; el senyor vigent Pere Boïl, va donar en emfiteusi ––per evitar la caiguda de la població i de la producció–– cases i tallers i va obrir el carrer Nou, la qual cosa suposava la primera gran expansió del nucli urbà.

Nogensmenys, l'arribada dels borbons, amb els conseqüents canvis en la cort i l'escassa infraestructura del port de València per absorbir les exportacions atlàntiques produïren una intensa crisi en l'artesania ceràmica de què no es recuperaria fins el XVIII en què l'adaptació a les modes imposades per altres ceràmiques (Sevilla, Talavera, L'Alcora ) torna a donar relleu a la manisera. Cavanilles (1745-1804) en la seua visita comptabilitza 34 fàbriques; el segle XVII posseïa el senyoriu Vicente Boïl de la Scala; posteriorment, la baronia passà a mans de la família dels Maldonado, comtes de Villagonzalo; el 28 de juny de 1808 el mariscal Moncey entra en la ciutat, la saqueja i fa morts entre la població; en 1835 la pesta es va dur la vida de 161 persones; a partir de 1860 comença la mecanització en el procés de fabricació, això i l'arribada del ferrocarril Manises-Valencia, el 28 de maig de 1889, donaren l'empenta definitiva a Manises que, fins i tot, va ampliar la seua superfície al recer de l'estació. Des d'aleshores el creixement urbà i demogràfic ha estat imparable. El cens de la Generalitat de l'any 1646 indica que hi havia 11 cases; l'any 1787, el recompte poblacional de Floridablanca (1728-1808) aporta la xifra de 1.066 habitants; Cavanilles, l'any 1794, comptabilitza 260 veïns; Madoz (1806-1870), a mitjan segle XIX, indica que al lloc vivien 1.805 habitants i Sanchis Sivera  per a l'any 1922, ofereix la quantitat de 4.635 habitants.

L'economia es basa fonamentalment en la indústria ceràmica, també és important el sector serveis i l'agrícola és purament anecdòtic. Manises compta amb l'aeroport internacional que dóna servei a les comarques centrals i del nord.

La seua pròpia activitat industrial i la proximitat a València han propiciat, com en gairebé totes les poblacions del sud i l'oest de L'Horta un urbanisme desmesurat i especulatiu, tanmateix encara és possible trobar a Manises un grapat de carrers antics que conserven la fesomia de la ciutat morisca que fou. El segle passat fou enderrocat el Castell, antic palau senyorial, i d'ell no roman cap record; de la resta del patrimoni podem esmentar:

• L'aqüeducte dels Arcs ( o dels Arquets). D'origen romà àdhuc que alguns l'atribueixen als moros
• Façana de l'antiga fàbrica de Francisco Valldecabres. Es va construir a principis del segle XX i va arribar a ser una de les més importants de l'època. És d'estil neogòtic i en la decoració destaquen els medallons llorejats, les cornises i pinacles ornamentals.
• Església de sant Joan Baptista. Edifici construït entre el 1734 i 1751. Està dedicat a Sant Joan Baptista,  en honor al qual es fa el 24 de juny el tradicional Ball de les Coveteres. De l'edifici destaca la portada realitzada en pedra tallada, les decoracions en ceràmica i la seua cúpula recoberta completament de teules de reflex metàl·lic daurat.
• Ermita de sant Antoni. És l'antiga capella de la Verge del Rosari, única peça de la primitiva església que restà dempeus després de que fos enderrocada per a donar pas a l'actual de sant Joan Baptista.
• Museu de Ceràmica de Manises. Instal·lat en un casalot del XVIII. Dissortadament, malgrat la seua recent instal·lació, el museu és inaccessible per a persones discapacitades o amb problemes de mobilitat.
• Estació. Aixecada quan l'arribada del tren i remodelada en 1974 amb l'afegiment de motius ceràmics.
• Un bon grapat de les antigues fàbriques de ceràmica repartides arreu de la població que donen testimoni de l'arquitectura industrial del XVIII i del XIX.
• Edifici conegut com "El Arte", va ser la fàbrica del ceramista Joan Baptista Huerta Aviñó. D'aquesta façana, construïda al 1922, destaquen els taulells pintats en daurat i blau cobalt sobre fons blanc i també el sòcol, fet en trencadís.
• Antiga Escola de Ceràmica. Aquest edifici és un referent històric i cultural de la ciutat, per la seua qualitat arquitectònica i perquè durant molts anys va ser la seu d'una de les dues escoles de ceràmica que hi havia a Espanya. De l'edifici, construït entre 1918 i 1925 --i restaurat en 1950 per Goerlich--, destaca la composició de la façana dins de l'estil neoclàssic preeminent en el conjunt i el claustre.
• Casa natalícia de José Rodrigo Botet.(1842-1920). Fill il·lustre de Manises que donà a València la seua col·lecció de fòssils del plistocè americà que és la base del Museu Paleontològic de València i la millor col·lecció europea sobre la matèria.
• Mercat Municipal "Els Filtres". Façana decorada amb nombrosos panells ceràmics en què es representen els usos i costums dels mercats al segle XVI.
• Parc Ceràmic d'História Valenciana. Amb panells ceràmics il·lustrats amb dibuixos del dibuixant valencià José Sanchis Grau (1932-2011), creador de l'inmortal gatet Pumby, el qual representa els diversos personatges històrics rememorats en el parc.

En el terreny cultural podem citar la Biennal de Ceràmica i el Festival Internacional d'Escacs.