El terme s’ubica en el centre al·luvial de la Llacuna,
entre la Gallinera, el Serpis i el Mediterrani, a 22 m d’altitud. Hi ha dos nuclis
de població: Bellreguard i Platja de Bellreguard.
Els musulmans fundaren, i anomenaren Sotaia, un poble que, en 1485, va ser adquirit
per Pere Lluís de Borja, fill del cardenal Roderic de Borja (1432-1503), futur Alexandre VI.
En aquest acte actuava com a representant del duc l’escriptor Joan Rois de Corella
(1433-1497). En aquesta època
apareix per primera vegada el mot Bellreguard. Des d'aleshores fins el segle XIX
va formar part del ducat de Gandia.
El 1534 va ser elevada a parròquia dependent de la de Gandia fins que en 1574 assoleix
la independència. Entre 1565 i 1572 la població morisca ascendia a 81 focs. La
seua expulsió, en 1609, va provocar un greu descens demogràfic, ja que, malgrat
la repoblació amb catalans i mallorquins, a mitjan segle XVII la població era només
de 52 llars. Titulars del senyoriu van ser els Borja, els ducs de Benavente,
a partir del 1747 i, per últim, la casa Osuna.
La lluita contra el domini senyorial fou constant durant el segle XVIII; en 1853
els veïns seguien tenint plets pendents amb la casa d'Osuna sobre reconeixement
dels drets de propietat. Bellreguard fou un dels primers pobles de la comarca a tindre escola; ja en 1822 es documenta una escola en els locals de l'ajuntament. En 1926, a iniciativa del municipi es va inaugurar l'edifici que allotjà les noves escoles municipals --sota la direcció d'una dona (fet quasi insòlit en aquells temps).
L’activitat econòmica principal sempre ha sigut l´agricultura. Durant els
segles XVI i XVII era un gran centre sucrer pel cultiu del canyamel i el seu trepig;
en els segles XVIII i XIX es va substituir pel cultiu de la morera i la vinya, fins
que al segle XX es va establir el cultiu del taronger. A hores d’ara més de la meitat
del regadiu, majoritari al municipi, està dedicat al conreu de la taronja. La indústria
gira en torn a la manipulació de la taronja ––fàbriques d'envasaments, magatzems––,
tot i que encara existeixen algunes fàbriques de mobles i licors ––aiguardents––.
A partir dels anys seixanta, el turisme ha potenciat el creixement del sector terciari.
Del seu patrimoni sols cal ressenyar la necròpoli àrab descoberta en 1984. També hi ha l’església de sant Miquel, aixecada sobre
l’anterior en els anys cinquanta del segle passat i les Noves Escoles, edifici de 1926 de què hem parlat més amunt. També cal citar la façana de la Botigueta de Pedro Llinares, en el carrer Sant Antoni, que exhibeix un curiós panell ceràmic.
Pel que fa a la gastronomia destaquem el figatell, l’arròs al forn, l’arròs
amb crosta, la paella, els pebres farcits, polps farcits d’arròs, les coques de
pebre amb tomaca i tonyina, les de ceba amb pèsols i ou dur amb llonganissa. Però
si el que volem són dolços, la llarga tradició sucrera de la comarca ens ofereix
la nomenada corona de Glòria, els rotllets d’ou, la coca cristina, la coca farcida,
la confitura de moniato o carabassa.
La darrera setmana de setembre s’hi celebren les festes populars on la comparsa
del tio de la porra balla el Ball de la Forca, únic ball de bastons que es
coneix a La Safor. També cal citar les Carnestoltes i els Moros i Cristians.
L’any 2016 es va nomenar fill predilecte del poble l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller (1947-2007),
considerat el naturalista més rellevant del País Valencià des de Cavanilles (1745-1804). La seua obra inclou un ample grup de matèries al voltant del medi
ambient natural, des de l’excursionisme pels camins, paratges i paisatges de
les Comarques Centrals Valencianes (2002) fins a la descripció del territori,
la història i la cultura popular de Bellreguard. Hi destaquen, sobretot, els
llibres dedicats a l’etnobotànica, amb quatre obres de referència sobre les
terres valencianes: “Herbes medicinals al País Valencià”, “Herbari breu de la
Safor” (1991), “Flora pintoresca del País Valencià” (1999) i els tres volums
del seu conegut “Costumari botànic” (2000-2004).
