Meliana (L'Horta)

El terme encara compta amb una horta feraç que estén una allargassada catifa verda fins a la mar.

Llevat d’una destral de pedra de datació indeterminada no hi ha evidència de població abans dels musulmans, que hi establiren un alqueria anomenada Miliana. L'any 1238, el rei Jaume I (1208-1276) donà terres a Pere Almenar, Bertran Belloch, Guillem Damià i altres homes de Barcelona; el poble es va mantenir sempre sota senyoriu de la Corona. El 1309 el rei va concedir als veïns del poble terrenys per a construir una església, actualment desapareguda.

El 1459 fou creada la vicaria perpetua del poble en desmembrar-se de la del municipi veí de Foios. En 1646, quasi mig segle després de l'expulsió dels moriscs, Meliana comptava amb 90 cases (uns 450 habitants). Segons el cens de Floridablanca (1728-1808), l'any 1787, tenia una població de 1.162 habitants; Cavanilles (1745-1804), l'any 1794, comptabilitza una població de 230 veïns; Sanchis Sivera, en 1922, aporta una xifra de 3.500. En el segle XIX el creixement va ser molt considerable. Entre 1834 i 1885 va sofrir diverses epidèmies de còlera. En 1862 s’hi inaugurà la fàbrica de llosetes ceràmiques de Nolla, la qual donà ocupació a vora 2.000 persones i exportà els seus productes arreu del món.

Borriana (La Plana Baixa)

El terme municipal està plenament dedicat al conreu de la taronja, la qual cosa fa que l’encant paisatgístic es limite a la desembocadura del riu Anna, conegut com el Clot de la Mare de Déu ——Paratge Natural Municipal des del 8 de febrer de 2002—— i els 15 km de platges de fina sorra que la voregen. Els borrianencs, que fan gala d’una activa participació ciutadana, que es reflexa en la gran quantitat d’associacions de tot tipus, lúdic, festiu, esportiu, cultural, religiós, etc, que hi ha, es reparteixen pels nuclis de població de Borriana, Alqueries Valencia, Alqueries Santa Bàrbara i Poblats Marítims.

Ibi (L'Alcoià)

Wikipedia. Treball propi de Javiertrad

El topònim, d’origen iber, significaria quelcom així com “lloc entre rius” i prové del xicotet poblat que hi hagué entre el riu de Les Caixes i la rambla Gavarnera, avui eixuts.

Enclavat en la subcomarca natural de la Foia de Castalla, el terme es troba voltat per les serres d’Onil, Biscoi, Maigmó, Cuartel, Penyaroia, Alguenya i Reconco. Els paratges més coneguts són el barranc dels Molins, Sant Pasqual, Torretes, Más del Cantó i, per a senderistes, el Camí dels Pous de Neu, el camí del Carrascal o el de Xixona; també paga la pena conèixer el Menetjador, poblat d’alzines, sureres, pins i sotabosc mediterrani.

Busot (L'Alacantí)

Se situa al peu d'un pujol dominat pel castell. El terme compta amb indrets de gran interès per a la pràctica del senderisme, com ara la Serra del Cabeço d'Or (1.206 m) en la qual trobem la cova del Canelobre que, amb els seus 80.000m² de superfície, és el més important atractiu turístic del municipi.

Lludient (L'Alt Millars)

El terme municipal presenta el típic paisatge d'interior amb paratges pintorescs com les fonts de la Valentina, els Majuelos i la Cuba. Els seus habitants, castellanoparlants, viuen molt dispersos entre el poble i els nuclis de població de Girava de Arriba, Girava de Abajo, Masia de Artijuela, Masia de Benachera, Masia de Cabezo Royo, Masia de Gasque, Masia de Reduela i Masia del Hostal. Hi ha les restes de Les Mores, aldea de Lludient que va restar despoblada en agost de 1965. Compta amb una bona xarxa de senders que menen cap a paratges com ara el Pozo Negro, amb cascada d'aigua, la font de la Valentina, la font de la Rulla.

Sedaví (L'Horta)

El terme és molt xicotet i totalment pla.

Referent al topònim del lloc hi ha la hipòtesi, errònia, que puga derivar de la producció de seda i vi; la hipòtesi més versemblant és que el seu topònim àrab, Beniçidavi, siga degut a la procedència d'una família de Xàtiva (d'ahí: cidaví) que va establir l'alqueria que passat el temps donaria lloc al poble. Amb aquesta denominació apareix en el Llibre de Repartiment de 1237 a 1252. El 1239, després de l'ocupació cristiana, va ser atorgada per Jaume I (1208-1276) a un cavaller de Lleida anomenat Octavià.

Benicàssim (La Plana Alta)

Benicàssim se situa al bell mig del pla que s'estén des de la base de la serra de les Palmes a la mar. Primitivament va estar emplaçat al peu de les agulles de Santa Àgueda, i fou traslladat al seu actual emplaçament en el segle XVIII. A la Serralada de les Palmes hi ha el Desert de les Palmes, així anomenat per haver-hi un convent carmelità, que es remunta al 1694; l’excursió és gairebé obligatòria per què al seu voltant hi ha diverses ermites, com ara la del Naixement i la de Santa Teresa, que és la millor conservada actualment, també hi un museu on contemplar les obres d’art propietat de la congregació i el museu de les bodegues on es pot tastar el famós Licor Carmelità que els monjos fabriquen. La congregació d'aquest convent fou l'única de tot l'estat que no va ser exclaustrada quan la desamortització, com a premi a l'ajut prestat pels frares en l'epidèmia de còlera del 1834.

Albuixec (L'Horta)

El 1238 Jaume I (1208-1276) la donà a fra Berenguer de Catellbisbal, bisbe electe de València. No obstant això, aquest dominic marxà a un convent de Barcelona, per la qual cosa se suposa que el lloc passà a formar part de la Corona. El 1636 va construir-s'hi una hostatgeria per als devots de la Verge d'Albuixec. A la primera meitat del XIX les terres de millor qualitat es destinaven al conreu de melons, blat, dacsa i fesols.

Benissa (La Marina Alta)

Un terme tan ample com el de Benissa dóna lloc a gran quantitat d’opcions d’oci i esbarjo. Així, si preferim la platja, al llarg de 4 km podem gaudir de Les Bassetes, La Fustera, Els Pinets, La Llobella, l´Advocat i el Baladrar; si optem per la muntanya hi ha les serres de Bèrnia, amb abundant representació de la flora i la fauna mediterrànies; la Solana, Mallà i Oltà que ofereixen múltiples activitats de senderisme i escalada. Per citar-ne alguna parlarem de la ruta de les Ermites on podem conèixer les de Santa Anna, de 1613; de Pinos, segle XIX; de Benimarco, 1884; de Pedramala, segle XIX; de Lleus, segle XIX i de Benimarraig, segle XIX.

Benigembla (La Marina Alta)

Enclavat a la Vall de Pop, a la vora del riu Gorgos --o de Xalò-- i al peu de la serra del Cavall Verd, l'orografia hi és molt esquerpa i depara força llocs dignes de visita arreu del terme, com ara la pujada a la Penya de l’Altar (890 m), al Cavall Verd, muntanya que sembla la cara d’una dona; el paratge del Llavador, els barrancs d'Alcaina i de Galistero, la ruta de la Penya Blanca denominada d'aquesta manera perquè està enclavada en un paratge on mai pega el sol o les fonts de l’Ullet, la dels Pasqualets la de Dalt, la del Mirabó, amb alguns brolladors naturals.

Montcada (L'Horta)

Al terme municipal hi ha els nuclis de població de Masies, Montcada i San Isidre de Benaixeve. La Sèquia Reial de Montcada, obra dels moros, és a dir: obra amb més de vuit-cents anys, rega les terres al marge esquerre del Túria des de Paterna fins a Puçol.

Sant Jordi (El Baix Maestrat)

El municipi alterna un paisatge de secà: olivera, garrofera, ametler amb el més modern dels cítrics en les zones de reguiu. Hi ha el paratge conegut com el Bovalar de Sant Jordi condicionat com a zona d’esbargiment.

Montaverner (La Vall d'Albaida)

Terme pla amb lleu pujada cap al sud banyat pels rius Albaida i Clariano que s'uneixen ací. Els paratges més interessants són: La Rambla, el Calvari, i la Font del Povil . Hi ha la Carrasqueta, espectacular arbre de 3,10 metres de diàmetre. Al llarg de la Ruta de les Fonts es poden visitar la dels Quatre Dolls, la del Molí (aquestes dues amb llavador), la de l’Angles, la del Povil, la de  Ca Blanc la de les Marxaletes i algunes més, ara en desús.

Mislata (L'Horta)

Al terme, i també al nucli urbà, s'han trobat monedes d'època romana. En 1239, moment de l'ocupació cristiana, era una alqueria musulmana que Jaume I (1208-1276) va donar a Sanç López d'Albero. En el segle XIV pertanyia a Altadona de l'Scala, a qui van succeir son fill Joan Boïl. Ramona Boïl, filla de l'anterior i senyora del lloc, va maridar amb Joan Ximénez d'Urrea i, com a conseqüència, Mislata passà, per herència, a mans de Pere d'Urrea. Amb un parèntesi en què apareix com a senyor Bernat de Codinat romangué en poder dels Urrea, comtes d'Aranda, fins 1748. En 1535 s'obtingué la independència eclesiàstica de la parròquia de sant Nicolau de València. En 1609 l'expulsió morisca buidà el poble i per això, en 1611, el comte atorgà carta pobla.

En 1748 el d'Aranda li va vendre el senyoriu a Mateu Cebrià, el qual va fundar un vincle que heretà Xoaquim Jeroni Vicent i Cebrià, a qui va succeir sa filla, Lluïsa Ferrer; aquesta família ostenta la propietat del senyoriu fins que en el segle XIX passà al baró de Campolivar. Junt al poble es trobava la moreria que posseïa un castell i funcionava de manera autònoma fins que es va incorporar al municipi en el segle XVIII. En 1873, durant la insurrecció cantonal, el general Martínez Campos (1931-1900), es va allotjar en la Casa Gran, palau fortificat que a hores d'ara ja no existeix, des d'on intentà assetjar València.

Castell de Cabres (El Baix Maestrat)

La Pobla de Benifassà i Castell de Cabres, són els únics pobles de la Tinença que mantenen municipi propi.

Viquipedia. Treball propi de Xufanc

Hi abunden els pinars i els paratges pintorescs com ara, el Boveral, el riu Escalona, el camí de sant Cristòfol, les antigues mines, la font del Raix i els mollons dedicats a diferents sants des dels quals es pot gaudir de magnífiques panoràmiques.

Albatera (El Baix Segura)

Sembla que l'etimologia de la paraula Albatera, amb bases preromanes i ibèriques, es troba en el vocable arabitzat "batar". L'arabista Miguel Asín Palacios (1871-1944) diu que prové de l'àrab "al-uatira" que significa "el sender" o "la senda".

Albatera es troba en la zona nord de la comarca, en el marge esquerre del riu Segura. En la seua gran majoria, els habitants són castellanoparlants.

Va ser conquerida per Alfons X el Savi (1221-1284) el 1266, i restà inclosa dins del terme general d'Oriola per un privilegi del monarca castellà. Jaume II (1267-1327) va concedir la propietat a Arnau de Mur, del qual va passar a la família Rocafull. Durant la guerra de les Germanies va ser lloc de resistència senyorial contra els agermanats d'Oriola i Elx. Lloc de moriscos, comptava amb 320 famílies el 1609. Precisament eixe any començà l'expulsió morisca i la repoblació castellana, que acabà amb la implantació d'aquesta llengua i la desaparició progressiva del valencià; així, l'any 1646, el "Consell D'Albatera" redacta ja els seus documents en castellà. S'independitzà d'Oriola el 1627, i fou elevada a comtat el 1628. Passà a mans dels marquesos de Dos Aigües i, posteriorment als de Cerdanyola. Acabada la Guerra Civil, el 1939, al seu terme es va establir un dels majors camps de concentració de tropes republicanes, que arribà a tenir 17.000 homes. A mitjan dels seixanta tenia 4.268 habitants.

L'economia d'Albatera s'ha basat tradicionalment en l'agricultura de regadiu, amb arbres fruiters com la figuera, el magraner i els cítrics, hortalisses, etcètera; però, avui dia, aquesta activitat econòmica no constitueix el sector principal, que ha estat ocupat pel sector serveis en general i el comerç en particular. Destaca, dins d'aquest sector, la venda ambulant, una activitat de màxima importància entre els habitants d'Albatera. També hi va haver en un passat recent una important indústria tèxtil i de sabates, avui desapareguda per la competència dels productes importats de la Xina, i moltes fàbriques de gènere s'han convertit en mers magatzems de productes xinesos. També hi hagué una important indústria del cànem i de graneres.

El més destacat del patrimoni històric és l’Església Parroquial de Santiago Apòstol, construïda en 1727 en d'estil barroc valencià, amb influències (en l'ornament) del rococó francès. També hi ha:

• Memorial del Camp de concentració. Aixecat per la CNT en 1995
• El Casino Reina Sofía. Any 2000.
• Capella dedicada a la Mare de Déu del Rosari

De la gran quantitat d’arrossos i guisats típics del poble, la carn d'olla amb farciment, en el llenguatge popular cuit amb «pilotes», i l'arròs amb conill, són els plats de les festes tradicionals. Entre els dolços, els més freqüents són les tonyes, les magdalenes, els rotllos, les almoixàvenes i les mantegades, que tradicionalment es feien a casa i es portaven a coure al forn.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Aielo de Malferit (La Vall d'Albaida)

Amb una altitud de 267 metres sobre la mar, però amb pics propers de fins a 724 (l'Eixea), el visitant pot fruir de diferents rutes, caminant fins a La Solana, vora riu Clarià i fins a La Serratella on es troben les coves de la Fos i Blanca.

S'hi han trobat jaciments  del Bronze al Molló de les Mentires i a la Cova de Canet; ibers a la Serratella , se suposa que va haver-hi un establient romà a la Partida de Cairent i a la Bonavista i diferents alqueries musulmanes però és amb la conquesta cristiana quan trobem el primer document escrit sobre Aielo: el Llibre del Repartiment. En aquest llibre podem veure com Jaume I (1208-1276) concedeix, l'any 1248, a P. et A. Vacher i a R. Gallach les terres de les alqueries de Cairen, Pursonex, Ayello, Zihueva i Hafif en règim de vassallatge. Possiblement aquests senyors deixaren les terres en data incerta per no complir les condicions de la donació. En 1445 els senyors de Malferit prenen possessió sota el privilegi concedit per Alfons V el Magnànim (1396-1458). Així els Malferit prenen per a ells i els seus successors tota la jurisdicció civil i criminal del lloc d'Aielo. En 1534 es desmembra de L'Olleria i forma municipi propi. La població era morisca i el 1563, en compliment de la pragmàtica de Felip II (1527-1598) s'ordena un desarmament general dels habitants i es procedeix a registrar totes les cases del lloc (73). 

Vilafranca (Els Ports)

www.pequehistoria.com

Les divisions comarcals més actuals l'adscriuen a la comarca de l'Alt Maestrat però la seua història de pertinença a Morella i la lluita compartida amb les demés aldees per la independència fan més escaient ubicar-la en la comarca dels Ports (fet que s'ha substanciat en 2022, amb la decissió del Govern Valencià d'adscriure Vilafranca als Ports); per això se sol rebutjar l'afegit del Maestrat que li posen alguns. L’apel·latiu del Cid que figura en la toponímia oficial —Villafranca del Cid/Vilafranca––, no es referix al mercenari castellà Roderic Díaz de Vivar (aprox.1043-1099), sinó al cavaller Balasc d’Alagon (1190-1239), conquistador i primer senyor de Morella.

Aigües (L'Alacantí)

El Cabeço d'Or, amb les seves llargues senderes repletes de barrancs de pedra i miradors, és el referent paisatgístic del poble. En ell es troba l'antiga font de la Cogolla amb un mirador, des del qual s'albira gran part de la costa alacantina.

La Vilavella (La Plana Baixa)

El xicotet terme municipal està totalment voltat pel de Nules. Compta amb una bona xarxa de senders.

Els orígens de l'actual població cal situar-los en l'època d'ocupació musulmana, quan s'hi construí un castell que va servir per a aglutinar la població dispersa. Però van ser els romans els que donaren nom al lloc: Noulas; d’aquesta època es coneix un santuari. Fou conquerida, en la primavera de 1238, per Jaume I (1208-1276), el qual la convertí en baronia i la donà a Guillem de Montcada el 1251. La baronia, que raïa en l’antic castell, comprenia a més de La Vilavella, les alqueries d'Aigües Vives, Mezquita, Ràpita, Moncofa, Beniezma, Mascarell, la Pobla, la Seyt, Benicató i l'Alcúdia. A les primeries del segle XIII es fundà la Pobla Nova de Nules, actual La Vilavella, el qual terme correspon a l'antic castell islàmic. En el moment de l'expulsió dels moriscs (1609) tenia 70 focs. En 1611 fou repoblada per Cristòfol de Centelles, marqués de Nules.

Vallanca (El Racó d'Ademús)

"Hállase Vallanca en una cuesta ràpida, sus calles y edificios sin gusto, ni más comodidades que las precisas para el abrigo de 200 vecinos, de las caballerías y frutos. En esta pobreza aparente, o desaliño natural, vive un pueblo feliz sin luxo ni necesidades..." Així parla Cavanilles (1745-1804) d'aquest poble, situat a la vora esquerra del Boilgues –-aquí anomenat el Pequeño i, també, Vallanca. El terme és esquerp, solcat pels pregons congosts del riu. Com a paratges naturals hi destacarem el Prado de las Fuentes, la Peña Horadada, la font la Teja, el cim de Vallanca, el conjunt de Los Altos (alt de Benarruel, de Benito, de Los Lobos i del Collado de las Monjas), la Piedra Tosa, la carrasca de Somonegrón, el Barranc del Bodegón i molts més. També hi ha, per a delícia dels espeleòlegs, l'avenc de Santeron i la Cova dels Moros. I mil i un camins on practicar el senderisme. Compta amb l’aldea de Negron on es troba la font del Chopo, així anomenada per l'àlber (que no xop) que és el major àlber monumental del País Valencià.

La Pobla de Farnals (L'Horta)

Els escassos 3,6 km² de superfície municipal, totalment plans, es reparteixen entre la part interior, dedicada a l'agricultura, i la costanera, monstruosa successió de grans edificis d'apartaments. El desordenat creixement turístic ha fet créixer un nou nucli de població al costat de la platja, allunyat de la tranquil·litat del poble.

Xòvar (L'Alt Palància)

El terme, inserit en el Parc Natural de la Serra d'Espadà, compta amb nombroses fonts: Fresca, del Alcornoque, de la Bellota o del Cerezo, entre d’altres, les quals donen testimoni de la qualitat i fama de les aigües de Xóvar. Altres paratges dignes de visita són: las Carboneras, el puntal de l’Aljub, el barranc d’Ajuez, el barranc del Carbó, el pic de la Bellota i la cova de Calaricos.

Alginet (La Ribera Alta)

Les aigües de la Sèquia Reial del Xúquer i el canal Xúquer-Túria, aporten els seus cabals per a regar els camps del terme.

De fundació musulmana, el seu topònim prové de l’àrab Al_janna, que significa terra de regadiu. El rei Jaume I (1208-1276) li la donà a Pere García Ferrera el 1250. Jaume II (1267-1327), el 24 de novembre de 1304, va vendre a Bertomeu Matoses el terç delme i altres drets d'aquesta població. Tornà a incorporar-se a la Corona, la qual va vendre-la de bell nou el 1360.

Cabanes (La Plana Alta)

Posseeix Cabanes un enorme terme que es troba inclòs en el Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, important maresma que s’estén entre Torreblanca i Orpesa i està limitat per les serres d’Irta i de Les Santes. Situat en la Tinença de Miravet, es divideix en dues zones molt diferenciades, la litoral amb excel·lents platges de sorra com ara la de la Torre de la Sal, i la interior, molt accidentada, en què trobem: el Gaidó (481 m), la Masmudella (541 m), l’Alt del Colomer (708 m), la Serra de les Santes (655 m), les Agulles de Santa Àgueda (537 m), la Sufera (501 m), la Ferradura (501 m), el Mortorum (241 m), la Serra de Na Vives —o Sernavives— (241 m), el Tossal Redó (325 m) i les Fontanelles (285 m). També hi abunden les fonts: Miravet, Font Tallà, Font del Campello, Les Santes, etc. La població es troba molt dispersa en diferents nuclis com ara: Cabanes, El Borseral, El Empalme, La Font Tallà, Mas d’Enqueixa, El Polido, Les Santes, el Mas de Tarambana, Torre de la Sal, Venta de San Antonio-Estación i El Chorrillo.

Benimantell (La Marina Baixa)

El terme, que conté gran part de l’embassament de Guadalest, es troba en els estreps de la serra d’Aitana la qual cosa depara interessants excursions: el Pas del Comptador, les fonts del Molí, de l’Arc del Pi i de Salines; la cova Isidoro i, per als amants de l’escalada, la Penya del Castellet, el pas de Molero, el penyal Diví i Morer. Hi ha el Pi Ver, emblemàtic arbre monumental i altres arbres i oliveres mil·lenàries.

Aldaia (L'Horta)

Hi ha al terme dos jaciments arqueològics d’època romana: L’Ereta del Moros, on es va trobar una estàtua de Bacus del segle I, dipositada al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i La Punja, mal conservat. L’origen de la població, però, és una alqueria musulmana que fou donada per Jaume I (1208-1276), després de la conquesta, al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, dependent dels monjos benedictins de Poblet.

La Vall d'Alba (La Plana Alta)

El terme, de relleu suau, es troba salpicat de sènies, ermites, paratges com el pou Ample o el de Beca, amb llavador i font, o la pineda de la Juncosa, i moltes masies com ara la Pelejana, la Pelejaneta o Montalva, amb el pou del Malvestit. Aquesta disposició geogràfica fa que la població s’hi trobe molt dispersa.

Cullera (La Ribera Baixa)

L'extensa planícia que conforma el terme està regada pel Xúquer, que hi desemboca i que juntament amb la muntanya, amb penya-segats, coves i barrancs, els 15 km de platges, les zones humides ––incloses en el Parc Natural de l'Albufera–– representades per la bassa de Sant Llorenç, l'Estany, la zona semi-pantanosa del Brosquil i les marjals, i els camps de cultiu conformen la gran riquesa paisatgística de Cullera, que podem conèixer utilitzant les diferents rutes que s'hi han establert a l'efecte: Ruta de la Bassa de Sant Llorenç, Ruta de la senda de l'alt del Fort, Ruta de l'Estany, Ruta de la Lloma, Ruta del riu Xúquer i l'Assut. A les seues costes hi ha un illot conegut com Escull del Moro. El turisme ha modificat l'estructura urbana amb la creació de nous nuclis de població: Mareny de Sant Llorenç, Far, Cap Blanc, Cullera Park i l'Estany, El Marenyet i el Dosser.

La Vall de Laguar (La Marina Alta)

Benimaurell (Treball propi de Paco Molina)

La vall està formada per tres pobles que formen un sol municipi: Campell o Poble de'Avall, Benimaurell o Poble de Dalt i Fleix (Poble d'Enmig) que, tot i ser el més xicotet, és on estan les cases consistorials. El territori constitueix un dels panorames més bells del País: el riu Girona romp el terreny donant lloc al barranc de l'Infern referent per a senderistes experimentats (PRV147); els altres poden recórrer el PRV al llarg del qual poden conèixer els tres poblets i pujar al Cavall Verd, o Serra del Penyó, a 800 m d'altitud i refrescar-se en algunes de les moltes fonts que esguiten el terme: del Camusot, dels Olbis, del Gel, d'Isbert, del Penyó, del Reinós, de Fontilles o la Grossa a Felix on comença la ru¡¡Ruta dels Escalons, també coneguda com La Catedral del Senderisme. Altres paratges a visitar són la Serra d'Ebo (1.100m), la Serra del Migdia, l'embassament d'Isbert o la cova del Cavall Verd.

Riba-roja de Túria (El Camp de Túria)

La població es distribueix en els nuclis de població de Riba-roja, Mont Alcedo i Ventas del Poyo.

Carcaixent (La Ribera Alta)

El terme és totalment pla i està voltat pel Xúquer, la Vall d’Aigües Vives i les muntanyes del Convent, i regat pels rius Magre, Verd i Barxeta, i la Reial Sèquia de Carcaixent. Hi ha l’Hort de Soriano, declarat en 2007 Paratge Natural Municipal, que combina espais destinats a la conservació de la natura amb una zona d’oci que inclou la font de la Parra i una casa senyorial dels anys trenta del segle XX. En l’apartat dedicat al senderisme compta Carcaixent amb una bona de xarxa de camins degudament senyalitzats. Tradicionalment gran part de la població ha viscut disseminada pel terme i a hortes d’ara hi ha tres nuclis que concentren els carcaixentins: Barraca d’Aigües Vives, Cogullada i Carcaixent.

Poblat des de l'Eneolític i l'Edat del Bronze, com ho demostren nombroses troballes escampades pel seu terme. De l'època iberoromana s'han trobat restes d'algunes viles. La fundació de l’actual nucli urbà és incerta: uns apunten als romans i d’altres a una alqueria musulmana. De període àrab hi ha documentades diverses alqueries en l’actual terme: Alborgí, Benimaclí, Benivaire, Cogullada, Ternils i alguna més, les quals, totes plegades, acabaren conformant un nucli conegut com Horta de Cent o Horta de Carcaixent. Després de la conquesta per Jaume I (1208-1276) a finals de desembre del 1242, va ser repoblada amb lleidatans i tortosins. Apareix per primera vegada en el Llibre del Repartiment en 1248; en 1266 es constitueix en parròquia i s’edifica, a l’alqueria de Ternils, l’ermita de sant Roc.

En l'època medieval Carcaixent era una alqueria dependent d'Alzira. L'any 1348 la Guerra de la Unió afectà les alqueries, i Carcaixent i Cogullada foren cremades. El 1434 ja posseïa església, que era atesa pel vicari de Ternils. El segle XVI va ser època de gran creixement urbanístic, demogràfic i econòmic gràcies al conreu de la morera i al comerç de la seda. En 1521 era lloc d’agermanats i hi hagué força enfrontaments. El 1547 la cúria va decidir que el vicari residís ja a Carcaixent. El 1544 ja existien diversos beneficis en l'església; el 1576 es va segregar d’Alzira i es va constituir en universitat amb plena capacitat de govern i administració, la qual cosa comportava l'assignació d'un terme municipal i el repartiment de les càrregues amb el municipi d'Alzira. 

El 1577 el municipi va sol·licitar les cises en el pa, el vi i la carn per a desendeutar-se de les despeses ocasionades per la imposició construcció de l'església, que els va costar més de 10.000 ducats. El 1589, Felip II (1527-1598) l’atorga el títol de Vila Reial amb dret a vot a les Corts Valencianes, però a base de costosos donatius a la Corona. En l'últim terç del segle XVI s’hi conreaven al voltant de 24.000 fanecades, i entre un 25 i un 30% dels propietaris estaven considerats com a rics i en condicions d'acumular excedents, la qual cosa explica que el veïnatge contribuïra en la despesa que va suposar l'aixecament de la vila. En les Corts valencianes de 1626 l'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de 40.000 lliures, i el braç reial va demanar la revisió dels termes i límits amb Algemesí degut als molts processos entaulats des de la segregació d'Alzira. En les de 1645 va sol·licitar franquícia per a amortitzar 2.000 lliures. El 1627 ja posseïa un sistema d'insaculació per a l'elecció d'oficials locals. Degut als greus problemes que tingueren els llauradors entre el 1600 i el 1650, la vila decidí construir una nova sèquia que suplís la insuficiència de la xarxa de sèquies i braçals dependents del riu Albaida i del barranc de Barxeta.

A l’inici del XVIII Carcaixent era el centre comarcal de la seda. En la guerra de Successió va recolzar al Borbó Felip V (1683-1746), el qual, en 1708 i 1738, atorgà sengles diplomes pels que fou concedida la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa. En 1781 mossèn Monzó i els seus amics Maseres i Bodi plantaren en la Bassa Reial el primer camp de taronges que fou la base la transformació moderna de la localitat. 

A principis del segle XIX existien en la vila quatre molins de farina i arròs i 204 torns de filar seda. El 1813, en el context de la guerra del Francès, tingué lloc al terme un important enfrontament contra les tropes franceses que donà lloc a la llegenda de "la Marqueseta"; Mª. Antònia Talens Mezquita. A partir del 1848 començà l'exportació de taronges cap a França i des del 1863 cap a Gran Bretanya. El 12 d’agost de 1861 va crear-se la companyia Tranway Carcagente a Gandia que s’encarregava de la construcció i explotació del primer ferrocarril de via estreta de la península; després de tres anys d’obres, el 8 de febrer de 1864 s’inaugurava el tramvia ferrocarril amb tracció animal que s’encarregava d’unir dues comarques tan pròsperes com La Safor i La Ribera. El 1911 i, durant un avalot que va tenir lloc a la vila a causa de la guerra d’Àfrica, l'ajuntament fou assaltat i cremat part del seu mobiliari. El 1916 obtingué el títol de Ciutat.

Des del segle XIX el monocultiu de la taronja és la base de la pròspera economia local. L’escassa indústria es dedica a la transformació dels cítrics i quelcom de tèxtil i mobiliari.

Al llarg de la ciutat hi ha un munt de cases modernistes aixecades per burgesia agrícola del segle passat; també cal destacar el conjunt, també modernista, format pel parc Navarro Daràs i el Passeig. De la resta del patrimoni carcaixentí parlarem tot seguit:

• Ermita de sant Roc de Termils. Temple del segle XIII d’estil pregòtic i portada romànica. Recentment restaurat, està declarat Monument Artístic Nacional.
• Església de sant Bartomeu de Cogullada. Segle XVI-XVII. Una recent restauració ha fet malbé la decoració primitiva. Conserva objectes de culte interessants procedents d’altres esglésies destruïdes en la Guerra Civil. Conserva una de les campanes més antigues del País (1528).
• Església de l’Assumpció de nostra Senyora. De 1434, gòtica, ampliada i reformada en diferents ocasions. Alberga pintures de Segrelles (1885-1969)
• Magatzem de La Ribera. Modernista. Conegut com ‘la Catedral de la Taronja’, fou bastit en 1903 sota la direcció del mestre d’obres carcaixentí Josep Ríos Chinesta (1855-1935).

• Casa Consistorial. Neoclàssic, de 1847.
• Palau de la marquesa de Montortal, construït en 1780, reformat en 1854 i restaurat en 1993. També conegut com palau de la Marqueseta en referència a Maria Antònia Talens Mezquida (1783-1858), heroïna local que plantà cara a les tropes franceses en la Guerra de la Independència.
• Mercat. Anys trenta del segle passat.
• La Torre de Carcaixent, o cova de Les Meravelles. Torre de planta quadrangular que es conserva en bon estat dins d’una propietat privada.
• Monestir del Corpus Christi. Convent dominic de 1654 del que només roman l’església, convertida en auditori.
• Monument a l’arabista carcaixentí Julià Ribera Tarragó (1858-1934)
• Convent d’Aigües Vives, segles XVI-XVII. Desamortitzat per Mendizábal, actualment és un establiment hostaler.
• Convent de Sant Francesc. Edificat en 1602 amb l’autorització del patriarca Joan de Ribera (1532-1611).
• Església de Sant Antoni de Pàdua.
• Església de Sant Francesc de Paula.
• Conservatori Mestre Vert. En l’antic hospital municipal

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook