Manises (L'Horta)

El terme, que s'estén en una planura al costat dret del Túria, compta amb els nuclis de població de Manises, La Presa, El Collado, La Malla, El Montemayor i Les Simetes.

Almedíxer (L'Alt Palància)

Municipi en què, com a la resta de la comarca es parla castellà. El seu topònim àrab, Al-majasir, significa “llogaret" o "lloc de trobada”.

De relleu escarpat, el seu terme compta amb paratges propis dels pobles de muntanya, amb gran quantitat de fonts i cims de no massa altura, dels que destaca el Cullera amb 997 m, l’Herrera amb 918 o la Rodana amb 684, coberts d’alzines i pins.

Benidorm (La Marina Baixa)

S’enclava entre les serres Gelada, Aitana i el Tossal de la Cala. Podem gaudir de les rutes senderistes i dels penya-segats de la serra Gelada; de la visita amb vaixell a l’Illa dels Periodistes, a unes 2,5 milles de la vila i sobretot de les seues platges, conegudes arreu del món. A més de l’Illa cal esmentar els illots les Penyes d'Arabí i la Mitjana.

Castellfabib (El Racó d'Ademús)

És el poble més septentrional del Racó, s’assenta sobre la vessant del mont Fabio, en la marge dreta de l'Ebron (afluent del Túria). Al seu terme hi ha la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m), on convergeixen els antics regnes de València, Castella i Aragó; el Cabezo (1.446 m); també s'hi troben el llogarets d'Arroyo Cerezo, Cuesta del Rato, Mas de los Mudos, Mas de Jacinto i Los Santos i els paratges de l'Hontanar i Val del Agua.

En març de 2014 van ser descobertes, en la lloma d’Abril un conjunt de cinc pintures rupestres (tres humanes i dos d’animals), datades en el segle V aC, que podria ser la primera pista d’un complex més important de pintures rupestres al Racó d’Ademús. Hi ha troballes iberes en la necròpoli de la Nava i en el jaciment de la Vila Vella. El seu origen es troba en el Castellum Flavii, d'origen romà, que fou ampliat i reedificat pels àrabs ( Castil-al-Habib “castell de l'amic”). En 1179 és afegit a València pel tractat de Cazola; el 1210, Pere II (1177-1213) el conquesta; torna a mans musulmanes fins que Jaume I (1208-1276) el reconquesta i cedeix els delmes a l'orde del Temple; en 1273 el tractat d'Almizra confirma la pertinença al regne de València. Al segle XIII tenia vot a les Corts Valencianes. El 1304 el rei Jaume II (1267-1327) va posar-lo, junt amb Ademús, com a garantia del préstec que va rebre de Gil Ruiz de Lihori. El 1319 desaparegué l'orde del Temple i els delmes passaren a la de Montesa, la qual hi constituí la baronia de Castielfabib formada pel territori del Racó. Durant el segle XIV els castellans intentaren, en diverses ocasions, conquistar-lo però fracassaren. Quan l'ocupació francesa va servir de presó i comandància. A les primeries del XIX se li segregaren Torre Alta i Torre Baixa; durant les guerres carlines fou hospital de sang en la segona i fortificada pels carlins en la tercera. Els efectes de la guerra de 1936-1939 van ser dramàtics a Castellfabib per trobar-se en zona republicana i ser zona fronterera.

Xèrica (L'Alt Palància)

La població, castellanoparlant, es reparteix entre el casc urbà i els llogarets de Novaliches i Els Àngels.

El terme està travessat pel Palància i allotja paratges de singular bellesa com ara la Vuelta de La Hoz, els pics de Yuste, del Villar, de la Muela, de Feliciano, els monts del Frontón, la Herbasana, del Alto Gafero o los Pelaos que podem visitar recorrent diverses rutes senderistes degudament senyalitzades. Hi ha gran quantitat de fonts de què relacionarem unes poques: Randurías, El Carmen, El Consuelo, Ulla, Lipa, el Clero, etc.

Els únics testimonis que hi ha de poblament prehistòric són una destral neolítica i alguns assentaments ibers. Dels romans ja hi trobem força petjada, principalment làpides amb inscripcions llatines, especialment la coneguda com de Quintia Prova, baix relleus de marbre, monedes, etc que la converteixen en una de les poblacions romanes més importants de la comarca. Ja en època musulmana comença la vertadera expansió del casc urbà que coneixem, fins i tot barris com Valcaliente i Coracha conserven la seua denominació àrab.

Alfauir (La Safor)

Integrat en la subcomarca de La Vall de Vernissa, té l’origen en un alqueria musulmana conquistada per Jaume I (1208-1276) i donada, el 1249, a Pere de Vilaragut com a lloc depenent de Palma, annex del ducat de Gandia. Dels segles XV al XVII hi exercia el senyoriu el monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

La seua economia es basa en l’agricultura.

Monumentalment hi trobem les escasses deixalles del castell de Palma, del segle XI; l’església de Nostra Senyora del Roser, de 1930, restaurada en 1990 i, sobre tot, el monestir de Sant Jeroni de Cotalba del qual parlem tot seguit:

La primitiva edificació, aixecada sobre les restes d’un caseriu musulmà i donada pel Duc Alfons el Vell (1332-1412) als jeronis de Xàbia, va anar creixent en els segles posteriors, fonamentalment entre el XVI i el XVIII. La lògica barreja d’estils, des del mudèjar fins el neoclàssic, es troba en les diferents estàncies del monestir de què destaquen:

Fondeguilla (La Plana Baixa)

En l’única cosa que es posen d’acord el estudiosos quant al topònim de Fondeguilla és en la seua procedència àrab. Les cròniques catalanes de l’època de la conquesta el nomenen Alfàndech o Alfòndech, mentre que les aragoneses utilitzen indistintament Alfandeguella, Alfondiguella o Alfondequella. Quant al significat Coromines (1905-1997) o Sanchis Guarner (1911-1981) pensen que el mot deriva d’Al-Khondaq-Illa, “la posada, d’Al·là” o “l’hostal”. Carme Barceló, tanmateix, opina que no prové de Khondak sinó de Khandak, en el qual cas el significat seria “el barranc d’Al·là”.

Ademús (El Racó d'Ademús)

Al seu terme hi ha l'alt de las Monjas de 1.321 m d'altitud. D'Ademús, capital comarcal del Racó d'Ademús, depenen els poblets de Val de la Sabina, Mas del Olmo i Sesga. 

La Celadilla va estar poblada entre els segles V i IV aC i va abastar una extensió de mitja hectàrea. No es coneixen les causes, però l’any 350 aC un incendi carbonitzà aquell assentament ibèric i no va ser fins el 2011 quan es van trobar dos esquelets humans cremats i es va determinar que les restes eren de dos individus ibers. S'hi han trobat restes romanes, la qual cosa indica que possiblement aqueix siga l'origen del poble. Posteriorment fou ocupada pels musulmans fins el 1210 en què Pere II d'Aragó l (1177-1213) la conquesta. Torna a mans àrabs i, definitivament, passa a ser cristiana en 1259 quan Jaume I (1208-1276) la reconquesta i anomenà Ademús i Castellfabib vil·les de reialenc, es a dir, dependents directament de la Corona. L'orde de Montesa va establir-hi, en 1319, una comanda malgrat que aleshores encara no hi havia jurisdicció. El 1656 un fort terratrèmol va enderrocar l'església i més de quaranta cases. Fou testimoni, durant les guerres carlines, d'importants enfrontaments entre la partida del Serrador (1792-1844) i l'exèrcit, i fou ocupada en diverses ocasions pel pretendent. Aleshores es van reconstruir els castells d'Ademús i Castielfabib en defensa dels drets al tron d'Isabel II (1830-1904.

Villena (L'Alt Vinalopó)

Villena és la capital de la comarca de l'Alt Vinalopó on, com a la resta de la comarca, la llengua parlada és el castellà; els seus habitants ocupen tant la ciutat com els nuclis de Casas de Menor, La Encina, Colónia de Santa Eulàlia, Sierra de Salinas, Las Virtudes i La Zafra.

La Vall de Gallinera (La Marina Alta)

Benissivà

Vall allargassada solcada pel riu Gallinera, que naix al municipi, el qual està composat pels nuclis de Benirrama, Benialí, on està l’Ajuntament; Benissivà, Benitaia, La Carroja, Alpatró, Llombai (avui, despoblat) y Benissili. Gràcies a les abundants pluges, canalitzades per un munt de barrancs, el paisatge és encisador de tan verd. Les altures més importants són L'Almiserà (757 m), el Penyol Gros (854 m) i la muntanya del Xarpolar (900 m.).Un altre atractiu del terreny són les més de trenta fonts amb excel·lents aigües. Hi ha també nombroses pintures rupestres. Una ruta, perfectament senyalitzada i adequada, permet, al llarg de 16 km visitar els vuit pobles que componen la vall.

Benirrama

Ja en el Paleolític Mitjà en trobem (Cova d’en Pardo, Cova de l’Àliga) els primers indicis de població. Del Bronze tenim record en el poblat de la Foradà, el castell d’Alpatró o la Cova de de les Llànties, entre d’altres. El poblat ibèric del Xarpolar ––descobert en 1928 per Ferran Poncell–– és el millor, però no l’únic vestigi d’aquells pobladors. Dels romans ben poca cosa roman; no així dels moros, dels que hi ha notícia des del segle X, quan fundaren diversos llogarets, la majoria dels quals ja han desaparegut i dels quals romanen Benissivà, Benitaia i Benialí. D’aquesta època la peça més important que es conserva és la làpida sepulcral d'Alpatró. Rere la conquesta per les tropes cristianes, hom convertí en nucli de resistència del cabdill musulmà Al Azraq (1208-1276). El senyoriu va ser propietat de l'infant Pere d'Aragó, fill de Jaume II (1267-1327), i més tard passà al ducat de Gandia. Demarcació de moriscs, comptava amb 400 llars el 1609, que participaren en les revoltes motivades a causa de la seua expulsió. En 1611 se signa a Benialí carta pobla per a 78 famílies mallorquines, l’empremta de les quals encara es conserva en costums com ara la fabricació de tot tipus d'embotits i molts modismes de la parla pròpia d'aquells. En 1937, en el decurs de la guerra de 1936-1939, va emetre’s a la vall paper moneda. Des de 1960 l’emigració ha minvat progressivament la població.

Alboraig (La Foia de Bunyol)

El municipi d'Alboraig, on es parla castellà, està situat en la marge dreta del riu Bunyol, sobre el cim d'un xicotet turó, a 304 metres sobre el nivell de la mar, al que circumden dos barrancs. La superfície està trencada pels rius Bunyol i Magre, nombrosos barrancs i torrents i no posseeix elevacions notables. La part de major altitud és una estreta i allargada faixa de terreny que arriba fins la Serra de Dosaigües. Al costat de la xarxa de senderes rurals, en el terme d'Alboraig trobem infinitat de fonts, així com bells paratges naturals com el popularment conegut com la Vall Feliç. També destaquen altres com el parc de Sant Jaume, el Lloc del Miracle, el Molí de la Llum i el Centre d'Educació Ambiental (ACTIO). El terme municipal posseeix diverses zones molt riques en restes arqueològiques d'èpoques romana i àrab. Com exemples d'aquests llocs es poden citar els del Prat del Ball o el Regajo.

Tibi (L'Alcoià)

Al terme, regat pel riu Verd o Montnegre, es troba l'embassament més antic d'Europa, de què parlem més avall. Altres indrets dignes d'esment en el terme tiber són els monts Maigmó,Raxil i Penya Roja.

La població i el castell són d'origen musulmà. Després de la conquesta cristiana fou donada a Sanxo de Lienda, cavaller Navarrés que va lluitar junt a Jaume I (1208-1276). A partir del segle XIV va ser incorporada a la baronia de Castalla, ocupada per Ramon Vilanova i Lladró des que Pere II de València (1319-1387) li la va adjudicar el 1362. En 1580, a proposta de dos veïns de Mutxamel, es va començar la construcció del pantà de Tibi baix la direcció de Joan Batista Antonelli (1527-1588). Després de diverses vicissituds s’inaugurà en 1594.

La qual cosa el converteix en el més antic d’Europa. En 1697 sofrí una important trencadura que no va permetre la seua posada de nou en marxa fins 1738. El 1941 es va obrir un nou túnel de desguàs a la roca del vessant dreta, al nivell de la llera. Emplaçat entre el Mos del Bou i La Cresta, dos imponents massissos de pedra, ocupa, també, part del municipi de Xixona. La seua alçària (més de quaranta metres) proporciona una caiguda espectacular.

A hores d’ara la seua capacitat inicial es veu molt minvada pels dipòsits dels al·luvions. Ha estat declarat Bé d'Interès Cultural amb la categoria de Monument per la Direcció General de Patrimoni Cultural el 26 d’abril de 1994. Durant la guerra de Successió fou partidària de la casa de Borbó, la qual cosa li valdria el privilegi de ser anomenada vila en l'any 1705.

Els seus habitants viuen de l'agricultura: ametla. olivera i vinya; de la indústria: joguets i matriceria, i de l'artesania de l'espart: espardenyes, cabassos, etc.

Del seu patrimoni citem:

• El castell. Segle X. En estat de ruïna.
• Església de Santa Maria Magdalena. Segle XVIII.
• Santuari de Maria Magdalena.

De la seua gastronomia destaquem: el gaspatxo tiber, les llegums amb penques, els caragols i els minxos.

Més informació sobre Tibi: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Vinaròs (El Baix Maestrat)

Compta el terme amb bones platges, però la major part del terreny es troba conreat.

Els orígens de Vinaròs cal buscar-los en els jaciments ibers del Perengil i, sobre tot, en els del Puig de la Misericòrdia datat a finals del segle VI o començaments del V aC, amb abundants troballes arqueològiques, que després convertiren els moros en una alqueria dependent del castell de Peníscola, anomenada Bynalaros o Beni-Al-Aros, i que amb el pas del temps cresqué fins arribar a l'actual casc urbà. El 1233 Jaume I (1208-1276)es va apropiar del territori, i el 1241 l'alqueria fou donada a Raimon d'Alo, Grinyó Ballester i a altres cinquanta pobladors per a la seua repoblació amb carta pobla, a fur de Saragossa, amb amplis privilegis. El 1294 passà, formant encara part del castell de Peníscola, a l'orde del Temple; posteriorment, el 1319, quan la ciutat ja estava fortificada, s'incorporà a l'orde de Montesa, formant comanda amb Benicarló. En 1359 arribà la independència municipal. Els dies més gloriosos del segle XV van ser els que la vila albergà el Parlament de Dins, durant el contenciós de Casp. Malgrat tot, aquest parlament havia estat precedit a Vinaròs pel de Fora, que tenia al seu cap la família Centelles, partidaris de Ferran d'Antequera (1380-1416).

Puçol (L'Horta)

El terme municipal s'estén des dels darrers estreps de la serralada ibèrica ––Mont Picaio, on rau un dels complexes hostalers més antics de L'Horta–– fins a la mar. Hi ha la Finca Municipal La Costera amb alberg juvenil i zones d'esbarjo, declarada el 23 de setembre de 2005 Paratge Natural pel Govern Valencià. Els nuclis de població de Puçol, Els Monestirs, Platja i Alfinach allotgen la població puçolenca.

Benassal (l'Alt Maestrat)

La passejada pel terme depara paratges de gran bellesa com ara el barranc de Fos, el Rivet, bosc de carrasca, habilitat per a l'esbarjo; la Cassassa, antiga alqueria islàmica; la Nevera, la font Ombria o l'inaccessible riu Montlleó, entre d’altres.

Sogorb (L'Alt Palància)

A més del poble hi ha els nuclis de població de L’Esperança, Extramurs Geldo, Peñalva i Villatorcas. Sogorb és la capital de la comarca de l’Alt Palància, on es parla castellà.

Regat pel Palància i custodiat pels cims de Sopenya i Sant Blai (al redós del qual creix el nucli urbà) el terme municipal presenta una orografia ideal per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme ––hi ha diverses rutes senyalitzades––. Paratges dignes d’esment: les riberes del riu, la font de les cinquanta canonades, Tristan, La Sabonera, el mont i brollador de l’Esperança, que dóna aigua al poble i a l’horta i que, gràcies a la seua riquesa vegetal i faunística ha estat declarat Paratge Natural Municipal el 27 de gener de 2006.