Tibi (L'Alcoià)

Al terme, regat pel riu Verd o Montnegre, es troba l'embassament més antic d'Europa, de què parlem més avall. Altres indrets dignes d'esment en el terme tiber són els monts Maigmó,Raxil i Penya Roja.

La població i el castell són d'origen musulmà. Després de la conquesta cristiana fou donada a Sanxo de Lienda, cavaller Navarrés que va lluitar junt a Jaume I (1208-1276). A partir del segle XIV va ser incorporada a la baronia de Castalla, ocupada per Ramon Vilanova i Lladró des que Pere II de València (1319-1387) li la va adjudicar el 1362. En 1580, a proposta de dos veïns de Mutxamel, es va començar la construcció del pantà de Tibi baix la direcció de Joan Batista Antonelli (1527-1588). Després de diverses vicissituds s’inaugurà en 1594.

La qual cosa el converteix en el més antic d’Europa. En 1697 sofrí una important trencadura que no va permetre la seua posada de nou en marxa fins 1738. El 1941 es va obrir un nou túnel de desguàs a la roca del vessant dreta, al nivell de la llera. Emplaçat entre el Mos del Bou i La Cresta, dos imponents massissos de pedra, ocupa, també, part del municipi de Xixona. La seua alçària (més de quaranta metres) proporciona una caiguda espectacular.

A hores d’ara la seua capacitat inicial es veu molt minvada pels dipòsits dels al·luvions. Ha estat declarat Bé d'Interès Cultural amb la categoria de Monument per la Direcció General de Patrimoni Cultural el 26 d’abril de 1994. Durant la guerra de Successió fou partidària de la casa de Borbó, la qual cosa li valdria el privilegi de ser anomenada vila en l'any 1705.

Els seus habitants viuen de l'agricultura: ametla. olivera i vinya; de la indústria: joguets i matriceria, i de l'artesania de l'espart: espardenyes, cabassos, etc.

Del seu patrimoni citem:

• El castell. Segle X. En estat de ruïna.
• Església de Santa Maria Magdalena. Segle XVIII.
• Santuari de Maria Magdalena.

De la seua gastronomia destaquem: el gaspatxo tiber, les llegums amb penques, els caragols i els minxos.

Més informació sobre Tibi: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

El Betlem de Tirisiti (Alcoi. L'Alcoià)

A finals del segle XIX hi havia  a Alcoi tres betlems. De la fusió d’aquells va néixer el Betlem de Tirisiti.

Es tracta d’una funció teatral amb titelles de les denominades de peu i vareta que es representa cada any des de finals de novembre fins l’arribada del Nadal al Teatre Principal. L’argument incorpora les tradicions nadalenques i també costums de l’Alcoi d’antany, com ara, corregudes de bous, els Moros i Cristians i d’altres.

La barreja de personatges, també molt eclèctica, va des del propi protagonista, Tirisiti, un tipus de mal caràcter que es fica en tot i en tots (aquest personatge necessita de més d’una titella ja que canvia constantment d’indumentària). Tereseta, la seua dona, que està embolicada amb el rector i que disfruta fent-li males passades Tirisiti, que és avisat pel públic cada vegada que ella li prepara una malifeta. La Sagrada Família que vaga per Alcoi en busca de refugi i ningú vol donar-li’l, ni tan sols Tirisiti, que és l’amo de la venda.

L’Agüelo, vell remugador, que és un dels que més fa riure els menuts pels seus crits i moviments nerviosos. El sereno, que compleix la seua funció donant l’hora en tot moment, tot i que quasi mai les seues informacions són massa exactes. El narrador, normalment interpretat per una dona, que, fora d’escena, s’ha d’esforçar en fer entendre els textos, no sempre de fàcil comprensió, al temps que imita el parlar dels alcoians castellanoparlants exagerant la pronunciació d’aquests. Els Moros i Cristians que, acudint a la cridada dels Festers interpreten un pasdoble memorable. El rector, el sagristà, el Jesuset, Clásico ––torer alcoià––, els Reis Mags, sant Jordi, els pastorets. En fi, un fum de personatges que composen una de les ofertes més atractives del nadal valencià.

La representació comença amb una veu en off que introdueix la part sacra amb el contingut clàssic de qualsevol betlem: Sagrada Família, Reis, Herodes, etc. A continuació comença la part més lúdica amb l’eixida del bou al qual intenta torejar el torer Clàsico i que acaba enganxant Tirisiti dins de sa casa, els Moros i Cristians, la Missa, amb l’agüelo pegant pals a Tirisiti i al sagristà; el rector tocant-li el cul a les xiquetes, la Tereseta, embolicant-se amb el capellà; el sereno establint un diàleg amb els xiquets al voltant de l’hora; el públic cantant: “el sereno s’ha perdut en la Font de la Salut”, l’aparició de Sant Jordi... Fins que arriba l’acte final en què Tirisiti s’apuja a un globus per a anar-se’n a la Lluna i que culmina amb l’esclafit del globus que cau a terra entre el deliri dels espectadors.

Tot plegat, el Betlem de Tirisiti suposa una manifestació històrica i antropològica única al País Valencià i, pot ser, de tot l’estat. Compta amb l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural i va ser declarat Bé Immaterial d’Interès Cultural el 26 de novembre de 2002.

Més informació: https://paisvalenciapobleapoble.blogspot.com/2017/04/alcoi-lalcoia.html
País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Banyeres de Mariola (L'Alcoià)

Afegeix la llegenda

Al terme, molt esquerp i accidentat, hi ha l’alt de la Barcella (1.210 m), Les Talaies (1.045 m), Penya la Blasca (1.119 m) i el Capollet de l’Àguila (959 m). Hi ha nombroses fonts: la del Sapo, la del Cavaller, la del Teularet de Roc, la de la Coveta, la dels Brulls, etc i brolladors, com ara el naixement del Vinalopó. La seua pertinença a la serra de Mariola fa que la flora hi siga molt important per la qual cosa al parc municipal de Villa Rosario s’ha instal·lat l'Aula de Natura on s’estudia i es dóna a conèixer la vegetació de la zona. A banda del Vinalopó el municipi està solcat pels seus afluents: Barranc dels Pinarets, Marjal i Barranc d’ull de Canals.

Hi ha a la zona de la Serrella, o Serreta, mostres de població ja des del Neolític. Jaume I (1208-1276) va conquestar el lloc i el castell de Berirehes (Benirches, segons altres autors), d'origen musulmà. En 1248 el rei cedeix el castell a Bernat de Tous i el poble a Jofré de Raixa; als inicis del XIV fou propietat de Pere d'Artes; en 1361 apareix documentat ja com a Banyeres. En 1381 la vila i el castell són adquirits, juntament amb Biar i Alfafara, per la universitat de Bocairent; roman en municipi bocairentí fins 1618. Durant la guerra de Successió pren partit pel Borbó i es converteix en un important bastió de les tropes de Felip d'Anjou (1683-1746) que resistiren, sota el comandament del capità Raimon Casamayor, molts atacs i setges dels partidaris de l’arxiduc. En agraïment pel seu comportament Felip V va concedir-li el títol de vila reial i el privilegi de " Muy Noble Fiel y Leal". A finals del segle XIX va produir-s’hi una interessant fase de col·lectivització dels mitjans de producció: els treballadors llogaren, aportant part del seu salari, el Molí de l’Ombria que es dedicava a la producció de paper de fumar, indústria molt arrelada al poble. Precisament la famosa marca Blanco y Negro, que s’exportà arreu de l’estat fins passada la meitat del segle XX, es produïa en el Molí del Sol, de Banyeres.