El terme, solcat pel barranc
de les Fontanelles, propicia fer excursions a l'Assagador de les Covatelles o a
la font de l'Om, per exemple. Per als senderistes hi ha la pujada al Gualde, a
l'Arrullador o a la muntanya de l'Estudiant que ens portarà a la cova de les
Meravelles. Els habitants es distribueixen en tres nuclis de població: La Font
d'En Carrós, El Panorama i el Tossal.
divendres, 28 d’abril del 2017
dimarts, 25 d’abril del 2017
Portell de Morella (Els Ports)
Al terme hi ha el port de Cabrelles (1.320 m) i compta amb paratges com
ara la Roca Parda i La Penya Roja ––en què abunden els voltors––, el Portalets
dels Moros o el Toll d'En Drac. Tradicionalment, la població s’ha trobat
dispersa en les moltes masies que hi ha en el municipi.
Tot i haver-hi jaciments
prehistòrics, l’origen més probable del poble és visigot. Fou un llogaret musulmà
voltat d'amples muralles, que en 1086 pertanyia a la taifa de Lleida i fou
conquerit en 1240 i donat en senyoriu a Balasc
d'Alagon (1190-1239). Posteriorment passà a l'Orde del Temple sota la qual
jurisdicció, estigué fins la dissolució de l'orde en 1312 en què tornà a la
corona i es va convertir en un dels poblets de Morella. Durant les Germanies va
estar de part dels avalotats per la qual cosa va sofrir posteriors represàlies.
En 1691 XVII Carles II (1661-1700)
va convertir-la en vila independent en segregar-la de Morella. En 1750 figura inclosa en les viles de reialenc. Fou zona
d'activitat carlista durant el segle XIX.
Godella (L'Horta)
Jaume I (1208-1276) va donar-la a Pere Maza l'any 1238, concedint terres a pobladors com ara Sanxo Pérez de Novailes, Pasqual Castellet i Pere Azlor. Després el senyoriu passà a ser propietat de Sanxo Tena. A les primeries del segle XVI pertanyé a Bartomeu Almenar i, per herència, a sa filla Isabel. Serà adquirida l'any 1527 per Tomàs Ribot. A més d'aquests, seran propietaris del lloc els Serdanyola, la família Julià Muñoz i, per últim, el senyoriu acabà en possessió dels barons de Santa Bàrbara fins l’extinció del senyoriu. Amb l'expulsió del moriscos l'any 1.609 romangué quasi despoblada, però el veïnatge amb València accentuà la recuperació d'habitants.
L'església es va erigir en parròquia l'any 1.625. Als inicis del segle XVII, hi hagué una certa despoblació deguda al fet que el senyor jurisdiccional del lloc, Cristóbal Muñoz, es va portar vassalls "seus" de Godella per a repoblar els llocs d'Aiòder i Fontes (L’Alt Millars). En 1706, en el marc de la guerra d’Independència, hi hagué un enfrontament entre les tropes borbòniques del comte Torres-Torres i les de Basset, que hi va eixir derrotat; malgrat això cal remarcar que maulets i botiflers signaren un pacte per no fer-se la guerra dins del poble. En la guerra de la Independència va sofrir destrosses en l’església (1810) i el saqueig total en 1810.
L’economia
continua basant-se en l’agricultura –hortalisses, taronges, dacsa i creïlles,
arboricultura i floricultura. També hi destaca
la indústria del calcer, del tèxtil, la manufactura d'artesanies i del moble,
així com la producció de focs artificials. Durant la dècada dels setanta es
potencià el sector terciari degut a l'assentament permanent de famílies
originàries de la ciutat de València, que triaren el lloc com a zona de
vacances estivals. Els dissabtes, al voltant de l'ermita s'hi posa un mercat de venda directa de productes de l'horta.
Quant a l’apartat monumental citarem tot l'entorn de la Plaça de l'Ermita i l'Avinguda de Joan Peset Aleixandre farcit de edificis modernistes. A més:
- Ermita del Salvador (1720-1730), amb Via Crucis.
- Església de sant Bartomeu. Renaixentista, de 1754. En 1954 i 1992 va sofrir importants reformes. La façana és obra d’Ignasi Vergara (1715-1776). Hi ha l’escultura del Crist de la Pau, manufactura d’Ignasi Pinazo Martínez (1883-1970).
- Esglèsia del Salvador. De 1730, amb Via Crucis.
- Capella del Crist.
- Torreta dels Boïl del segle XVIII. Única resta de la
casa palau de Serdanyola. Declarada BIC. Actualment Museu Etnogràfic.
- Monument i Casa Museu d’Ignasi Pinazo Camarlench
(1849-1916). Un dels fills més insignes del poble i un dels pintors
impressionistes valencians més importants. La major
col·lecció d'obres d'aquest autor es troba a l'Institut Valencià d'Art
Modern, amb més de cent quadres i de sis-cents
dibuixos.
- Villa Eugènia. Edifici modernista que allotja la Biblioteca Pública Municipal.
- Escorxador Municipal. De 1899.
- Castell-Masia de Sant Ferran. Renaixentista, de 1864. Voltat per la Devesa, extensa parcel·la arbrada i enjardinada.
- Convent de les Carmelites Descalces.
- Convent del Caputxins.
- Monestir de la Visitació
- Abadia de Sant Josep.
- Ermita de Campolivar
- Creu de terme
- Teatre Capitolio
- Antic Molí. Amb vistes a l'horta de Godella.
- Barri del Pensament. Principis del XX.
- Espai Alfaro.
- Museu de l'electrodomèstic.
- Museu de maquetes de tren. A l'antic mercat.
- Monument al tenor i pintor Lambert Alonso, de 1930. Artista multidisciplinar nascut a Godella en 1863. Com a tenor estrenà l’Himne de l’Exposició Regional de 1909; també destacà com a pintor, en la qual disciplina fou deixeble de Pinazo.
- Monument a Pinazo.
En 1916 guanya la Càtedra de Medicina Legal de la Universitat de València, de la qual fou rector entre 1932 i 1934, i en la que desenvolupa una intensa tasca investigadora. Creà l’Institut Provincial d’Higiene i, fins i tot, pagà de la seua butxaca l’edifici que ho allotjava. Home republicà d’esquerra, encapçalà la candidatura, per València del Front Popular en les eleccions del 36, les quals guanyà. Durant la contesa civil mantingué la seua activitat mèdica i política. En acabar aquesta fou separat de la seua càtedra "no només per les seues actuacions en les zones que han patit la dominació marxista, sinó també per la seua pertinaç política antinacional i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional" segons resava l’ominosa orde ministerial, detingut, jutjat per rebel·lió i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La seua última acció, la nit anterior a l’execució, fou operar d’una hèrnia a un company de cautiveri.
També és digne d’esment Marià Peset i Aleixandre (1896-1968). Arquitecte
racionalista influit pel “gust modern” L’obra més cridanera del qual és la Facultat
de Ciències de la Universitat de València (1933-1944), actual edifici del
Rectorat.
diumenge, 23 d’abril del 2017
Sucaina (L'Alt Millars)
L’escassesa de terreny conreat ve determinada per la gran quantitat de pinedes que hi ha arreu; també hi trobarem bon nombre de fonts, de què destaca la de Santa Anna; una bona mostra d’arquitectura rural en els masos de Rull, Montó, Lazareto, Rebollo, La Chirivilla, La Parreta i alguns més.
Viquipedia. Treball propi de Tonibe78 |
Quant a
paratges podem esmentar Les Penyes de Villar
i Vilanova, i el Xorrador.
Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda |
Les restes més antigues d’ocupació humana coneguts són una punta de
fletxa de Las Chirivillas i les
ceràmiques del Tossal del Mas del Plano; d’època ibèrica hi ha restes al
Castellar i els poblats de l’Escudella i Los
Cabañiles en el qual subsòl es van trobar inhumacions infantils datades
entre el segle V-IV aC; les ruïnes d’una torre moruna i les deixalles d’un
antic poblat permeten parlar d’un més que probable origen musulmà, també el
topònim és, segon vol la tradició, àrab ja que faria referència a la favorita
d’un califa local anomenada Zucayna; tot i que és més versemblant, la teoria
que diu que prové del terme sukaina,
que significa “caseta al costat de la font”, que faria al·lusió a una font que
hi ha al costat del poble, de la qual encara s’extrau part de l'aigua que abasteix
el poble. Després de la conquesta cristiana la
seua població continuà sent totalment morisca, fet de gran importància ja que
amb l’expulsió del 1609 romangué deshabitada, la qual cosa va provocar un
retrocés econòmic acrescut pels problemes de repoblació. A
finals del segle XV, va sorgir el ducat de Vilafermosa, que englobava la
baronia d'Arenós, del que Sucaina formaria part durant uns 400 anys. A
principis del segle XX la precarietat de l’agricultura va comportar una emigració
important cap als centres industrials de Catalunya, bàsicament cap a la ciutat
de Barcelona, i en molta menor mesura cap a la ciutat de València. A mitjans
del mateix segle hi hagué una segona onada emigratòria cap als nuclis industrials
de La Plana: Onda, Nules, Vila-real, etc.
Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda |
Del terme municipal tan sols es dedica a l'agricultura una xicoteta
part, en què es conreen avellanes principalment. Una mica de ramaderia completa
l’economia local. La indústria hi és inexistent.
El nucli urbà conserva el tipisme propi de la seua fundació àrab, la
passejada ens anirà mostrant l’Ajuntament, la Casa Abadia, les restes de la
muralla i del castell, d’origen àrab però avui pràcticament inexistents i
integrats en els habitatges actuals. També conformen el patrimoni local:
- Església del Salvador. Renaixentista. Segles XVI-XVIII¸
- Masia de Chirivilla. O Torre Mora. Alqueria àrab fortificada i que pot ser estigués emmurallada. Es troba pràcticament destruïda.
- Santuari de Santa Anna. Segle XVIII. Conjunt d'edificis amb ermita i hostatgeria.
- Ermita de Santa Bàrbara. Segles XVI-XVIII
- Ermita del Calvari i el Calvari. Segles XVIII-XIX
- Pilars de límit. Santa Anna (1801), Sant Gregori, Santanica, Calvari i Terme.
- Llavador. Recentment restaurat.
Viquipedia. Treball propi de Juan Emilio Prades Bel |
Més informació: País
Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen
qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata
retirada de les mateixes.
dijous, 20 d’abril del 2017
Alcoi (L'Alcoià)
dimecres, 19 d’abril del 2017
Beniarjó (La Safor)
El terme, solcat pel riu Serpis, està absolutament cobert de tarongers, que
són el motor de l’economia local.
Té el seu origen en una alqueria
musulmana que depenia del castell de Bairén. En el segle XII apareix documentada
com a Benizerjó. Jaume I (1208-1276)
va donar-la el 1247 a Roman Castellà, però posteriorment passà a ser
propietat de la família March i, per tant, a integrar-se en el ducat de Gandia.
El 1425 Ausiàs March (1397-1459) va assolir
del rei Alfons el Magnànim (1396-1458)
la concessió del mer i mixt imperi i la plena jurisdicció criminal, privilegi que
havia obtingut amb anterioritat Pere March,
pare del poeta. La seua primitiva parròquia, amb culte a sant Marc, depenia de Gandia,
el 1535 s’independitzà juntament amb Almoines (separada el 1574) i Pardines que
romangueren com a annexes.
dilluns, 17 d’abril del 2017
Soneixa (L'Alt Palància)
La
Dehesa ha estat declarat, el 5
de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i
constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del
Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que
s’escampa pels primers estreps de la serra Espadà.
divendres, 14 d’abril del 2017
Xulella (Els Serrans)
El
terme té com corrents
fluvials més importants el Túria i el seu afluent el Reatillo, o Sote, i els
barrancs de Caracierzo, Rivera i Terrosa. Com a poble de muntanya, amb un terme de
grans dimensions, hi ha prou excursions a fer i paratges a visitar dels quals
citarem el Clot Blau, el Canó de Xulella o el barranc de Valfiguera, amb
pintures rupestres. La població es distribueix en cinc nuclis: Xulella, Balneari
de Fuencaliente, Santa Bàrbara, Bodega Vanacloig i l'Ermita.
Etiquetes de comentaris:
Charco Azul,
Chulilla,
Fuencaliente,
Xulilla
dimarts, 11 d’abril del 2017
L'Alcora (L'Alcalatén)
El terme està creuat pel riu de Llucena ––ací,
riu de l’Alcora–– que és embassat en la presa que es troba al mateix terme
municipal. Compta amb l’aldea de La Foia.
Hi ha una relativa abundància de jaciments
ibers, de què destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. Els
romans deixaren record en les partides de Montmirà, la Perereta, el Camí dels
Bandejats i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural
d’època imperial. El nom de la vila, però, prové de l’àrab “cora” i també
suggereix alqueria; de la dominació musulmana hi queden prou empremtes, sobre
tot el castell de l’Alcalatén.
diumenge, 9 d’abril del 2017
Favara (La Ribera Baixa)
També coneguda com Favareta, la totalitat
del seu terme es dedica a aprofitar les aigües del Xúquer per al reg de l'arròs
i de la taronja, els quals constitueixen la principal font de riquesa local.
Viquipèdia. Treball
propi de Joanbanjo
|
Joan Coromines (1905-1997)
afirma que el topònim Favara prové del mot àrab "fawwara", que
significa "la font" o "l'ullal", pels nombrosos brolladors
d'aigua subterrània que n’hi ha; altres autors, però, creuen que el nom pot
vindre de la tribu dels Hawwara, que ocuparen aquestes terres des del segle
VIII. Hi ha el jaciment
de la Cova de la Galera, amb materials del Bronze, II-I mil·lenni a. C, i de
cronologia Ibèrica; també hi ha restes prehistòriques a la Plana de l’Avenc. Fou
una alqueria musulmana que no apareix en el Llibre del Repartiment. Com a lloc de
moriscs va pertànyer a Corbera i quedà deshabitada en 1609, a ran de l'expulsió.,
quan comptava amb 22 focs.
dijous, 6 d’abril del 2017
Aiòder (L'Alt Millars)
Poble de parla castellana que es troba en la part meridional de la Penya Saganta, dins del Parc Natural de la Serra Espadà. L’orografia es força accidentada amb turons com el Castillejo, la Masada, la Cueva Negra o el Castillo (542 m.), als peus del qual s’ubica el casc urbà; barrancs com la Rambla de la Villa, el Collado i el Madroñal que plegats formen la Rambla de Vilamalur o riu Chico, el qual vessa al Millars.
Viquipèdia. Treball propi d’ApartamentosAyodar |
Hi ha també nombroses fonts i brolladors amb aigües miner-medicinals com ara la del Turio que està canalitzada fins al poble. Al terme es troba el port d’Aiòder (704 m).
dimarts, 4 d’abril del 2017
La Vall d'Uixò (La Plana Baixa)
El major atractiu
paisatgístic i turístic, a més de constituir el símbol més característic del
poble, són les Coves de Sant Josep. Al llarg d’un trajecte de quasi tres
quilòmetres navegant pel riu subterrani homònim —és el riu subterrani més llarg
d’Europa— s’hi poden observar els mil i un capritxos que la natura ha creat en
forma de cavitats, estalactites i estalagmites. Per als amants del senderisme
hi ha diverses rutes de què destaquem el sender Font del Nogueret-Font de
Cabres.
diumenge, 2 d’abril del 2017
Onil (L'Alcoià)
El terme municipal es troba immers en la subcomarca de la Foia de Castalla
i abasta des dels darreres estreps de la Mariola fins a la planura de La Marjal
i la serra d’Onil; les principals altures són Els Castellars, La Penya de
l’Àguila, la Fenesosa, l’Ombria del Puig i la Solana de Tagüenda, totes elles
amb altures entre els 1.000 i els 1.200 m. Els paratges més bonics per visitar
són: l’ermita de Santa Anna, el Coto Escolar, la Favanella i el Tormo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)