L’escassesa de terreny conreat ve determinada per la gran quantitat de pinedes que hi ha arreu; també hi trobarem bon nombre de fonts, de què destaca la de Santa Anna; una bona mostra d’arquitectura rural en els masos de Rull, Montó, Lazareto, Rebollo, La Chirivilla, La Parreta i alguns més.
Quant a
paratges podem esmentar Les Penyes de Villar
i Vilanova, i el Xorrador.
Les restes més antigues d’ocupació humana coneguts són una punta de
fletxa de Las Chirivillas i les
ceràmiques del Tossal del Mas del Plano; d’època ibèrica hi ha restes al
Castellar i els poblats de l’Escudella i Los
Cabañiles en el qual subsòl es van trobar inhumacions infantils datades
entre el segle V-IV aC; les ruïnes d’una torre moruna i les deixalles d’un
antic poblat permeten parlar d’un més que probable origen musulmà, també el
topònim és, segon vol la tradició, àrab ja que faria referència a la favorita
d’un califa local anomenada Zucayna; tot i que és més versemblant, la teoria
que diu que prové del terme sukaina,
que significa “caseta al costat de la font”, que faria al·lusió a una font que
hi ha al costat del poble, de la qual encara s’extrau part de l'aigua que abasteix
el poble. Després de la conquesta cristiana la
seua població continuà sent totalment morisca, fet de gran importància ja que
amb l’expulsió del 1609 romangué deshabitada, la qual cosa va provocar un
retrocés econòmic acrescut pels problemes de repoblació. A
finals del segle XV, va sorgir el ducat de Vilafermosa, que englobava la
baronia d'Arenós, del que Sucaina formaria part durant uns 400 anys. A
principis del segle XX la precarietat de l’agricultura va comportar una emigració
important cap als centres industrials de Catalunya, bàsicament cap a la ciutat
de Barcelona, i en molta menor mesura cap a la ciutat de València. A mitjans
del mateix segle hi hagué una segona onada emigratòria cap als nuclis industrials
de La Plana: Onda, Nules, Vila-real, etc.
Del terme municipal tan sols es dedica a l'agricultura una xicoteta
part, en què es conreen avellanes principalment. Una mica de ramaderia completa
l’economia local. La indústria hi és inexistent.
El nucli urbà conserva el tipisme propi de la seua fundació àrab, la
passejada ens anirà mostrant l’Ajuntament, la Casa Abadia, les restes de la
muralla i del castell, d’origen àrab però avui pràcticament inexistents i
integrats en els habitatges actuals. També conformen el patrimoni local:
- Església del Salvador. Renaixentista. Segles
XVI-XVIII¸
- Masia de Chirivilla. O Torre Mora. Alqueria
àrab fortificada i que pot ser estigués emmurallada. Es troba pràcticament
destruïda.
- Santuari de Santa Anna. Segle XVIII. Conjunt d'edificis amb ermita i
hostatgeria.
- Ermita de
Santa Bàrbara. Segles XVI-XVIII
- Ermita del
Calvari i el Calvari. Segles XVIII-XIX
- Pilars de
límit. Santa Anna (1801), Sant Gregori, Santanica, Calvari i Terme.
- Llavador.
Recentment restaurat.
Avís:
En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen
qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata
retirada de les mateixes.
Alcoi, capital de la comarca de L’Alcoià; ha crescut voltada de grans
altures com ara el Menejador (1.352 m), els Plans, la Mariola, la Serreta i el
Carrascar de la Font Roja i solcada el barranc del Sinc i pel rius Riquer i
Serpis, o d’Alcoi, que naix de la confluència dels rius Polop, Molinar i
Barxell. És indispensable conèixer el parc natural del Carrascar de la Font
Roja amb el santuari de la Verge dels Lliris i miradors amb impressionats
vistes, farcit de carrasques, teixos i pins; de la fauna destacar la parella
d’àligues de panxa blanca que hi nidifiquen. Molt interessant, també, la visita
a la zona del Molinar on, a banda de veure l’impressionant salt d’aigua que
donava energia a les fàbriques tèxtils, podrem veure unes quantes d’elles,
moltes del segle XIX, que ens donaran una idea del que fou l’activitat fabril
alcoiana. Altres paratges dignes d’esment: els Canalons, pineda on practicar el
senderisme, no sens cert risc, ja que s’han de salvar una sèrie de tolls, quasi
tots secs; el barranc del Sinc que ens endinsa en la Mariola des de la ciutat;
el Castellar, en la Mariola, rost i esquerp, amb troballes de totes les èpoques
fins la medieval; el Preventori, la creu de sant Cristòfol, el Mas del Tetuan,
el Serrallo o els pous de neu de Simarro, el Caño, Noguera, del Canonge
i, especialment, el del Carrascar o cava de la Coloma, de 1733.
