Alcoi (L'Alcoià)

Alcoi, capital de la comarca de L’Alcoià; ha crescut voltada de grans altures com ara el Menejador (1.352 m), els Plans, la Mariola, la Serreta i el Carrascar de la Font Roja i solcada el barranc del Sinc i pel rius Riquer i Serpis, o d’Alcoi, que naix de la confluència dels rius Polop, Molinar i Barxell. És indispensable conèixer el parc natural del Carrascar de la Font Roja amb el santuari de la Verge dels Lliris i miradors amb impressionats vistes, farcit de carrasques, teixos i pins; de la fauna destacar la parella d’àligues de panxa blanca que hi nidifiquen. Molt interessant, també, la visita a la zona del Molinar on, a banda de veure l’impressionant salt d’aigua que donava energia a les fàbriques tèxtils, podrem veure unes quantes d’elles, moltes del segle XIX, que ens donaran una idea del que fou l’activitat fabril alcoiana. Altres paratges dignes d’esment: els Canalons, pineda on practicar el senderisme, no sens cert risc, ja que s’han de salvar una sèrie de tolls, quasi tots secs; el barranc del Sinc que ens endinsa en la Mariola des de la ciutat; el Castellar, en la Mariola, rost i esquerp, amb troballes de totes les èpoques fins la medieval; el Preventori, la creu de sant Cristòfol, el Mas del Tetuan, el Serrallo o els pous de neu de Simarro, el Caño, Noguera, del Canonge i, especialment, el del Carrascar o cava de la Coloma, de 1733.

La presència humana s’hi remunta al Paleolític com ho demostren el jaciment de la Cova del Salt i l’abric de la Falguera; continua en el Bronze: Mola Alta de Serrelles, Mas del Corral, Mas de Menente; s’intensifica en època ibera: pintures rupestres de la Sarga ––patrimoni de la Humanitat––, la Cova del Pastor, la Cova de la Pastora, l’Ull del Moro, poblats del Puig i la Serreta, important santuari ––magnífic exemplar de l’arquitectura defensiva ibera–– on es van trobar els Ploms d’Alcoi i una sèrie d’interessants ceràmiques; d’època romanase sap que, en el segle II aC, es va canviar la ubicació del poblat i s’hi conserven la Torre Rodona i l’Horta Major; amb la islamització, es prefigura ja el territori alcoià, s’hi creen les terrasses irrigades de la Foia i es conforma una xarxa de poblament integrada per una desena d’alqueries (Polop, Xirillent, Barxell, Torc, Uixola, Palomar, Benissendó, Cotes, Beneladol i Teulada) adscrites al centre fortificat del Castellas (castrum d’Alcoi); arribem així a la data fundacional que, malgrat que des de 1245 els cristians havien ocupat la comarca i des de 1249 s’estaven repartint terres, fou el 17 de març de 1256, amb l’expedició d’una carta pobla a càrrec de Ximèn Pérez d'Arenós. Segons la referència de Diago (1562-1615) el rei conqueridor ordenà al repoblador la fortificació de la recent creada vila; durant els primers decennis de la seua existència, Alcoi va créixer amb rapidesa (es calculen més de 250 focs devers el 1300). 

En aquells mateixos anys el poblament mudèjar de la vila queda reduït a Barxell i Xirillent, llocs consolidats a la baronia, la qual cosa impedia la presència de xicotets senyorius de jurisdicció alfonsina (explotacions treballades per parcers musulmans) dins del terme de la vila. A pesar de tot, s’adverteix una forta i primerenca diferenciació social en la qual els grups dominants no basen la seua riquesa exclusivament en la propietat de la terra, sinó també en les activitats mercantils i creditícies.

 En 1276 una revolta morisca (Batalla d’Alcoi) acaba amb la presa pels cristians del castell de Barxell, però demostra la vulnerabilitat de la vila per l’oest i es decideix fortificar-la per aquesta banda, circumstància que s’aprofita per donar a la vila la primera expansió creant així la Pobla Nova de Sant Jordi, avui Raval Vell. El poble és propietat de la Corona fins que en setembre de 1291 és lliurat a l’almirall Roger de Llúria (1250-1305), la qual família posseeix el senyoriu fins 1341 (amb mer i mixt imperi des del 1324) en què, a la mort de Margarida de Llúria i Entença, la baronia d’Alcoi, composta per la vila i les valls de Seta i Travadell, passa als comtes de Terranova, però la impugnació del seu testament, el 1351, permetrà que les religioses de Santa Clara de Xàtiva gaudeixen d’un terç de les rendes, des d’aleshores endavant, diverses vicissituds fan que a partir de 1359 el domini pertanyera a membres de la família reial; el seu últim senyor, el comte de Luna, fou expropiat per la seua alineació amb Castella en la guerra de 1429; en 1441 desapareix la baronia i, per privilegi de 1447, la vila s’incorpora definitivament al Reial Patrimoni amb representació en Corts, després d’un pagament aportat pels alcoians.

Durant aquest segle comença a desenvolupar-se una incipient activitat tèxtil ––en 1337 ja s’anomenen “veedors” dels oficis–– i una oligarquia manufacturera que abastarà, en el XV, una posició clarament hegemònica al si de la comunitat; les disposicions dictades, en 1497, per Ferran el Catòlic (1452-1516) per promocionar la indústria llanera van propiciar un espectacular creixement a les primeries del XVI que van fer plantejar, en 1515, la necessitat d’un nou eixample; però la crisi de les Germanies en què Alcoi estigué al bàndol perdedor, va endarrerir el creixement i ajornà l’eixample fins 1545 en què es comença, a partir de l’aixecament dels portals Nou i de Riquer, a construir el Raval Nou, destinat fonamentalment a habitatges dels treballadors tèxtils. A partir dels setanta s’atura l’alça demogràfica i en 1609 l’expulsió morisca minva la població en vora una quarta part. Molts habitants parteixen a repoblar llocs que havien quedat abandonats per l’expulsió; és a partir de 1620 quan es detecta una clara recuperació, per damunt de la mitja valenciana; 

el camp començà a caure cada vegada més en menys mans la qual cosa produïa empobriment en molts llauradors que s’hagueren de convertir en mà d’obra barata per a les indústries, circumstància que afavoria el desenvolupament de la manufactura tèxtil; de fet, ja a la segona meitat del XVI, pot parlar-se d’una vertadera indústria orientada cap a mercats extraregionals; comencen a sorgir allò que ja podem considerar fàbriques; la més important: la Casa Social de la Fàbrica de Draps, popularment, La Bolla; conseqüència d’això fou l’agrupació dels paraires en la corporació o fàbrica de draperies Real Fábrica de Paños de Alcoi, els capítols de la qual daten del 1562. A finals del segle naix també el Gremi de Teixidors; el XVIII amb les relacions socials pròpies del capitalisme ja implantades suposa el definitiu desenvolupament d’Alcoi, que pot considerar-se capdavanter al País Valencià, i a la resta de l'estat, de la revolució industrial.

La guerra de Successió posa Alcoi de part de l’arxiduc i ha de resistir atacs del Borbó durant 1707 i 1708, la qual cosa no evita que a partir de 1719 passe a subministrar la vestimenta per a les tropes borbòniques. El Gremi de Telaires impulsà la industrialització sota els auspicis de la Corona que, el 1723, sancionà les ordenances de la Real Fábrica de Paños; entre 1730 i 1760 ja es fa palesa la predominança de la indústria sobre l’agricultura; hi apareixen els primers molins de paper, entre 1750 i 1784 es duplica la població (de 7.000 a 13.000 habitants); entre 1773 i 1778 s’obren 27 fàbriques de paper; el segle XIX marca l'inici de la fabricació i exportació a gran escala de paper de fumar; l’aparició de les primeres màquines (1819) i factories comportà la separació entre lloc de treball i habitatge i va transformar el paisatge urbà al créixer les cases en altura a l’objecte d’albergar xicotets pisos de lloguer pel creixent nombre d’obrers. 

El maquinisme deixà gran part dels 40.000 obrers en l’atur i aquests reaccionaren amb les revoltes conegudes com dels “lusitans”; el 2 de març de 1821 treballadors armats entraren en les fàbriques i destruiren la maquinària, els fets es reproduïren en 1823 i hi hagué rebrots fins 1844. D’aquesta manera Alcoi es convertia en la ciutat valenciana amb una vertadera estructura capitalista: d’una banda la classe obrera sotmesa a condicions de vida i treball especialment miserables des del punt de vista salarial, sanitari, d’habitatge, jornada laboral, etc.; d’altra banda un empresariat industrial fort i cohesionat. Mentrimentres, en 1825, s’hi havia inaugurat la primera Escola Industrial de l'estat. En 1835, com a conseqüència de la desamortització de Mendizàbal (1790-1853), la liquidació del convent donà lloc a una remodelació de l’espai que ocupava, s’enderrocaren les torres que resistiren el terratrèmol de 1620, i es construiren el Teatre Principal, l’Ajuntament i, en el claustre, el Mercat.

En 1840 ja era la primera població manufacturera de l'estat: 23.000 peces de draps, 200.000 raimes de paper, especialment del de fumar que cobrien el consum estatal i àdhuc exportava a Europa i a Ultramar. En 1844 l’atac fallit de l'esparterista Boné (?-18404) va motivar la concessió del títol de ciutat. La difícil situació del proletariat el va fer assumir una consciència de classe que va convertir la ciutat, el 1873, en seu espanyola de la Internacional Obrera i va provocar l’esclat de la violenta revolta del Petroli ––primera vaga general de l'estat–– que acabà amb la mort i arrossegament pels carrers de l’alcalde Albors (1822-1873). En 1893 l’arribada del “tren dels anglesos” que portava el carbó des del Grau de Gandia trenca l’aïllament i integra Alcoi en la modernitat industrial. L’adscripció majoritàriament anarquista dels obrers alcoians es manifestà molt clarament durant els convulsos anys de la Restauració en què convisqué amb múltiples formes d’associacionisme i mutualisme.

Durant la II República s’obtingueren alguns aconseguiments , sobre tot amb l’endèmic problema de l’habitatge; en 1936 la CNT protagonitzà les col·lectivitzacions en el tèxtil i el metall; fins i tot funciona una fàbrica de material de guerra socialitzada; el final de la contesa va ser també, el de l’anarquisme alcoià, però no del moviment obrer local, actiu durant l’etapa franquista mitjançant la convocatòria de vagues importants, des del 1944 ("El Bambú") a la crisi de 1973-74. A hores d’ara, l’economia continua depenent de la indústria –Fuster (1922-1992) batejà Alcoi com “la nostra Manchester ”––, que se centra fonamentalment en els sectors tèxtil, metal·lúrgic i alimentari, a més del sector de serveis, que actualment se situen als polígons industrials de Cotes Baixes, la Beniata i Sant Benet, i de l’actitud emprenedora dels alcoians dels que sempre s’ha dit que són els més catalans dels valencians. Compta amb una seu de la Universitat Politècnica de València.

Els ponts que salven els barrancs dels rius Barxell, Molinar i Serpis separen la ciutat moderna i industrial del típic del barri vell i fan que Alcoi siga coneguda com la ciutat dels ponts: Maria Cristina (1838), Fernando Reig (1987), Sant Roc (1862), La Petxina (1863), Sant Jordi (1931), Viaducte de Canalejas (1907), Tossal (antic de sant Roc), Alcassares, Cadisenyo, Buidaoli, Cocentaina i Set Llunes, aquest últim ideal per a practicar el salt de pont.

El patrimoni d’Alcoi és ric i abundant. Vegem a continuació un succint recompte:

• Església de santa Maria Clàssica del XVIII. 1726-1768 Reconstruïda els 50. Amb magnífica portalada barroca i Mare de Déu de Gràcia, atribuïda a Jacomart (1413-1461).
• Església de sant Mauro i sant Francesc (amb museu d’art sacra) Segle XVIII. Cremada durant la guerra de 1936-39, reconstruïda durant la dictadura franquista. El claustre és l’actual Glorieta.
• Església de sant Jordi. Estil bizantí. Reconstruïda en 1913. Conserva un llenç de l’alcoià Ferran Cabrera amb la llegenda de sant Jordi.
• Capella de sant Miquel. Finals del XVIII.
• Monestir de sant Agustí (1338) aixecat sobre el solar del castell.
• Ermita de sant Cristòfol. Del segle XX sobre una anterior del XIV.
• Ermita de sant Antoni. En el cim de la muntanya homònima. Gòtica, segle XIV, amb afegits posteriors.
• Castell d’Alcoi. Torres i muralles. Segle XIII. Més de 20 torres o portes d’accés. Desaparegut per l’empenta del creixement urbà, encara poden observar-s'hi:
• Portal de Riquer. Formava part del recinte murat del XIII.
• Arc de sant Roc. Segle XVIII per donar accés als carros.
• Torre de Na Valora. Formava part del recinte murat del XIII.
• Placeta de les Xiques, conserva un llenç complet de la muralla i una torre Torre del Postic o Barbacana.
• Ajuntament, de 1846. Teatre Calderón. Avui cinema, però on es mantenen concerts, funcions teatrals i d'altres mostres d'activitat cultural.
• Teatre Principal, de 1838.
• Seu de l'IVAM. Inaugurada en 2018
• Museu Arqueològic Camilo Visedo. Instal·lat en un edifici renaixentista que fou adquirit per la Cort i Consell Comunal de la ciutat per a convertir-lo en Casa de la Vila. Declarat Monument d’Interès Artístic
• Casal de sant Jordi. Museu de la Festa.
• Raval Vell. Passejada pel barri medieval del XVI –Pobla Nova de Sant Jordi—que en 1820-1830 passà a ser l’Alcoi on vivien amuntegats els treballadors de l’Alcoi industrial. Avui molt degradat.
• La Plaça d’Espanya. Remodelada per Santiago Calatrava (1951) en 1996.
• Plaça Major, o de Dins. Ocupa l'antic claustre de sant Agustí, de 1338 fundat per la muller de Roger de Llúria (senyor de les terres) que cedí part del seu palau. El terra és de 1857 i la darrera reforma es va fer en 1901.
• Carrer Sant Llorenç, Avinguda del País Valencià, Costera del Gurugú, Carrer Sant Francesc, carrer Juan Cantó, carrer sant Nicolau. Farcits de cases de la burgesia de finals del XIX primeries del XX: Palau d’Albors, Casa de Cultura, Casa de la Bolla, seu de la Real Fàbrica de Paños de Alcoi; Casa del Pavo, Círculo Industrial, etc.
• Castell de Barxell. En la partida del mateix nom, antiga alqueria musulmana on es poden contemplar algunes masies i molins fariners. Propietat municipal des del segle XV en què fou adquirit pels jurats d’Alcoi. En vergonyós estat de ruïna i abandó.

Capítol a banda mereix la gastronomia alcoiana, començant pels aperitius, les tradicionals “picaetes”, espardenyes, abissinis, garibaldins, croquetes d’aladroc, de bacallà, etc, continuant pels embotits i guisats tan autòctons com les bajoques farcides, la borreta, l’olleta de músic, els pastissos de carn o la pericana, sense oblidar els dolços: torrats, peladilles, pinyonets, nous ensucrades, pastissos de glòria o torrons. Sorprèn també la quantitat de begudes que s’han inventat per aquestes contrades com ara l’herbero, fabricat amb herbes de la Mariola; el cafè-licor que es consumeix sol o mesclat amb gasosa, cola (plis-plai), aigua de civada o llimó granissat (mentireta); la paloma, etc.

Si parlem de festes també hi trobem un munt, la Cavalcada de Reis més antiga de l'estat, des de 1885; també per Nadal el Betlem de Tirisiti: des de 1840 s'hi representa aquesta obreta de teatre de titelles bilingüe amb els seus coneguts personatges: Tirisiti, la seua dona Tereseta, el Jesuset, l’agüelo, moros i cristians i el brau de cartró, barreja de motius populars i religiosos; per Setmana Santa la processó dels “xiulitets”, els alcoians reben l’encontre de Jesús i sa mare fent sonar milers de xiulets; el diumenge de Glòria hi ha el primer acte públic dels Moros i Cristians amb la desfilada d’un membre de cada filà; el Corpus amb danses populars: Els Arquets, la Moma, i figures populars els Gegants, els Nans i la Cuca Fera i, per descomptat la més famosa de quantes festes de Moros i Cristians se celebren arreu del món, autèntica festa gran alcoiana, ressenyada ja en 1511 i documentada fefaentment en 1672.

L’anual Mostra de Teatre, amb representació dels millors grups del País, el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i la Temporada de Concerts i Òpera donen testimoni de l’activitat cultural de la ciutat.

Cal citar d’entre els seus fills distingits al cantant Ovidi Montllor (1942-1995), a l’escriptora Isabel Clara Simó (1943) o a l’escriptor Juan Gil Albert (1904-2000) com a representants contemporanis d’una llarga nòmina d’alcoians il·lustres.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook