L'Alcora (L'Alcalatén)

El terme està creuat pel riu de Llucena ––ací, riu de l’Alcora–– que és embassat en la presa que es troba al mateix terme municipal. Compta amb l’aldea de La Foia.

Hi ha una relativa abundància de jaciments ibers, de què destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. Els romans deixaren record en les partides de Montmirà, la Perereta, el Camí dels Bandejats i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial. El nom de la vila, però, prové de l’àrab “cora” i també suggereix alqueria; de la dominació musulmana hi queden prou empremtes, sobre tot el castell de l’Alcalatén.

Després de la conquesta fou cap de la Tinença de l'Alcalatén que incloïa també els llocs de Figueres, Llucena, Xodos, La Foia, Costur, Les Useres i Araia. La carta pobla va ser atorgada a 110 pobladors cristians, el 12 de juliol de 1233, per Ximén d'Urrea, el qual ostentava el senyoriu per donació de Jaume I (1208-1276), qui va anomenar-lo baró de l’Alcalatén en agraïment pels seus serveis contra els moros. Segons Concòrdia firmada en 1428 pels municipis de Lucena del Cid i l’Alcora, s’acorda entre ambdós el repartiment de les terres del poblat de l’Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. 

El senyoriu passà, per entroncament, successivament a la casa comtal d’Aranda i a la ducal d’Híjar fins a principis del XIX. El 1727 el novè comte d’Aranda, senyor de l’Alcalatén, aprofitant la tradició terrissera i l’abundància de matèria prima, va fundar-hi la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana; el comte va enviar alguns alcorins a Sèvres (França) a aprendre les tècniques que s’hi utilitzaven i contractà mestres d’arreu Europa per ensenyar a la fàbrica. L’època d’esplendor, que va terminar el 1793, correspon als temps del comte Pere Pau (1719-1798), ministre de Carles III (1716-1788). El 25 de setembre de 1801, hi hagué un alçament popular ––conegut com “Revolta dels Caragols”, per ser convocat a toc de caragol de mar –– causada per la negativa dels llauradors a pagar el delme de garrofes al Duc d’Híjar. Les Guerres Carlines tindrien a l’Alcora episodis destacats, com ara el succeït el 21 de març de 1838 en Sant Cristòfol entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati (1797-1841) i del carlista Cabrera, el Tigre del Maestrat (1806-1877), que va mantenir la posició comptant tan sols amb una peça d’artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlina, la muntanya de Sant Cristòfol també fou escenari de notables fets d’armes.

L’Alcora ha segut fonamentalment agrícola fins a 1960, i quasi exclusivament industrial a partir d’aquesta data. Per això els principals fets de la primera meitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l’Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de Sant Josep (1925), inauguració del pantà de l’Alcora (1954), amb capacitat per a 2’2 hm3. Aquest desenrotllament industrial té el seu origen històric en la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana; però serà en el primer terç del segle XX quan comence el desenrotllament del taulellet amb caràcter purament industrial. En 1930, l’Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulellets. La Gran Crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic, en 1936 només hi romanien 3. Després de la Guerra Civil es reprèn lentament l’activitat fabril, i només a partir dels anys 60 es produirà la verdadera eclosió industrial i al seu torn demogràfica: L’Alcora passà de 5.274 habitants en 1960 a 10.040 en 2003.

El casc urbà se situa sobre un turó a la part de dalt del qual es troba el poble vell, amb carrers estrets i casalots nobiliaris. A la part de baix, la ciutat moderna amb nombroses fàbriques de rajoles i algun taller on es manté la tradició de la ceràmica alcorina. Monumentalment parlarem de:

• El castell de l’Alcalatén, ubicat en el vessant del Sant Cristòfol. D’origen musulmà, hi existeixen documents que el daten abans del segle XII; fou una fortalesa de gran rellevància militar i estratègica. Va sofrir algunes reformes en el segle XV. Actualment es troba mig enderrocat, només hi queden dretes part de les muralles i dues torres circulars de les, almenys tres, que hi havia. També es poden observar els fonaments de l’aljub que l’abastia d’aigua.
• Església del Salvador. Bastida en 1336.
• Església de Sant Francesc. 1632
• Església de la Sang. 1621.
• Ermita del Salvador (segle XII), pertany als denominats temples de reconquesta, s’hi observen encara elements que denoten el seu caràcter defensiu. Va ser restaurada en l’any 1969.
• Ermita del Calvari. Segle XVIII; restaurada en 1975
• Ermita de Sant Cristòfol. Segle XVII.
• Ermita de Sant Vicent. Construïda entre 1598 i 1609 a l'aldea de la Foia.
• Ermita de Sant Miquel. Conserva un interessant paviment ceràmic amb la representació de l'Hortus Conclussus, del segle XVIII, procedent de la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda.
• Portals medievals de Marco i de Verdera. Segle XIV.
• Torre del Repés. Segle XIV. Vestigi de la muralla medieval.
• Oratori dels Dolors, o Capella de Marco. 1740. Amb interessant taulelleria.
• El fort de Sant Cristòfol, aixecat durant les guerres carlines al voltant de l’ermita homònima. Es troba totalment afonat.
• Ajuntament
• Museu de la Ceràmica de L’Alcora.
• Ruta dels Murals Ceràmics. Constituïda per obres de grans dimensions realitzades per artistes contemporanis i altres fets en les escoles de la localitat.
• Ruta del Patrimoni Industrial Ceràmic. Al llarg de 10 km. mostra forns, nolins, séquies i demés elements relacionats amb la indústria ceràmica.
• Casa de la Música. Ubicada en l’antic ajuntament del segle XIV, conserva el Saló Gòtic de l’edifici original.
• Monument al Tambor i al Bombo de Setmana Santa.
• Panell de taulells de la façana de Azulejos Sanchis
• Fumeral d'Azulejos Gaya
• L’assentament romà de Santa, amb unes termes úniques en la província de Castelló. També hi ha unes quantes làpides sepulcrals amb epígraf llatí.

L’Alcora té en la seua Setmana Santa u dels reclams turístics més importants. A banda de la “rompida de la hora” (a l’estil del Baix Aragó, la Doblà o de la peregrinació per les ermites del terme, hi destaca la Festa del Rotllo; aquest costum data del segle XVIII i, segons la tradició, va nàixer a ran d’una gran sequera que va fer que s’hi organitzara una romeria, per a demanar la pluja, fins a l’ermitori de Sant Cristòfol, composta solament per xiquets menors de 7 anys, des d’aleshores, cada dilluns de Pasqua, els romers pugen a l’ermita des del poble, on tornen per a ser obsequiats amb els “rotllos” típics.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook