Cases Altes (El Racó d'Ademús)

Situat a la vora dreta del Túria compta amb un terme molt muntanyós on cap destacar el Puntal del Sordo (1.001 m), la Lloma Lorente (1.047 m.), el Resillo (1.022 m), el Peñasco (1.206 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre Corella(1.136 m). Aquesta orografia depara força paratges interessants com ara: la Muela de Casas Altas, el Gazapo, l' Umbria Negra, el Pinar, la Fresnera o la Ribera; els barrancs de l' Umbria Negra, de la Balsa, dels Tollos; les fonts de Bellido, el naixement de la Balsa, la del Tornajo, decorada amb manisetes; la d' Inarejo, las Clochas; les coves de los Hornos i la Cañada.

Vallanca (El Racó d'Ademús)

"Hállase Vallanca en una cuesta ràpida, sus calles y edificios sin gusto, ni más comodidades que las precisas para el abrigo de 200 vecinos, de las caballerías y frutos. En esta pobreza aparente, o desaliño natural, vive un pueblo feliz sin luxo ni necesidades..." Així parla Cavanilles (1745-1804) d'aquest poble, situat a la vora esquerra del Boilgues –-aquí anomenat el Pequeño i, també, Vallanca. El terme és esquerp, solcat pels pregons congosts del riu. Com a paratges naturals hi destacarem el Prado de las Fuentes, la Peña Horadada, la font la Teja, el cim de Vallanca, el conjunt de Los Altos (alt de Benarruel, de Benito, de Los Lobos i del Collado de las Monjas), la Piedra Tosa, la carrasca de Somonegrón, el Barranc del Bodegón i molts més. També hi ha, per a delícia dels espeleòlegs, l'avenc de Santeron i la Cova dels Moros. I mil i un camins on practicar el senderisme. Compta amb l’aldea de Negron on es troba la font del Chopo, així anomenada per l'àlber (que no xop) que és el major àlber monumental del País Valencià.

La Pobla de Sant Miquel (El Racó d'Ademús)

La Pobla de Sant Miquel és el poble més menut del País Valencià. Forma part del Parc natural del mateix nom, que té declarades sis microreserves de flora. Dins del parc hi ha sabines Albars, carrascars i la major població de teixos de les comarques centrals.

Al seu terme, força muntanyós, hi ha l'alt de las Barracas, també conegut com Calderón, que amb els seus 1.839 és el sostre del nostre territori, el Gavilán (1.747 m) i el Tortajada (1.541 m).

Castellfabib (El Racó d'Ademús)

És el poble més septentrional del Racó, s’assenta sobre la vessant del mont Fabio, en la marge dreta de l'Ebron (afluent del Túria). Al seu terme hi ha la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m), on convergeixen els antics regnes de València, Castella i Aragó; el Cabezo (1.446 m); també s'hi troben el llogarets d'Arroyo Cerezo, Cuesta del Rato, Mas de los Mudos, Mas de Jacinto i Los Santos i els paratges de l'Hontanar i Val del Agua.

En març de 2014 van ser descobertes, en la lloma d’Abril un conjunt de cinc pintures rupestres (tres humanes i dos d’animals), datades en el segle V aC, que podria ser la primera pista d’un complex més important de pintures rupestres al Racó d’Ademús. Hi ha troballes iberes en la necròpoli de la Nava i en el jaciment de la Vila Vella. El seu origen es troba en el Castellum Flavii, d'origen romà, que fou ampliat i reedificat pels àrabs ( Castil-al-Habib “castell de l'amic”). En 1179 és afegit a València pel tractat de Cazola; el 1210, Pere II (1177-1213) el conquesta; torna a mans musulmanes fins que Jaume I (1208-1276) el reconquesta i cedeix els delmes a l'orde del Temple; en 1273 el tractat d'Almizra confirma la pertinença al regne de València. Al segle XIII tenia vot a les Corts Valencianes. El 1304 el rei Jaume II (1267-1327) va posar-lo, junt amb Ademús, com a garantia del préstec que va rebre de Gil Ruiz de Lihori. El 1319 desaparegué l'orde del Temple i els delmes passaren a la de Montesa, la qual hi constituí la baronia de Castielfabib formada pel territori del Racó. Durant el segle XIV els castellans intentaren, en diverses ocasions, conquistar-lo però fracassaren. Quan l'ocupació francesa va servir de presó i comandància. A les primeries del XIX se li segregaren Torre Alta i Torre Baixa; durant les guerres carlines fou hospital de sang en la segona i fortificada pels carlins en la tercera. Els efectes de la guerra de 1936-1939 van ser dramàtics a Castellfabib per trobar-se en zona republicana i ser zona fronterera.

Ademús (El Racó d'Ademús)

Al seu terme hi ha l'alt de las Monjas de 1.321 m d'altitud. D'Ademús, capital comarcal del Racó d'Ademús, depenen els poblets de Val de la Sabina, Mas del Olmo i Sesga. 

La Celadilla va estar poblada entre els segles V i IV aC i va abastar una extensió de mitja hectàrea. No es coneixen les causes, però l’any 350 aC un incendi carbonitzà aquell assentament ibèric i no va ser fins el 2011 quan es van trobar dos esquelets humans cremats i es va determinar que les restes eren de dos individus ibers. S'hi han trobat restes romanes, la qual cosa indica que possiblement aqueix siga l'origen del poble. Posteriorment fou ocupada pels musulmans fins el 1210 en què Pere II d'Aragó l (1177-1213) la conquesta. Torna a mans àrabs i, definitivament, passa a ser cristiana en 1259 quan Jaume I (1208-1276) la reconquesta i anomenà Ademús i Castellfabib vil·les de reialenc, es a dir, dependents directament de la Corona. L'orde de Montesa va establir-hi, en 1319, una comanda malgrat que aleshores encara no hi havia jurisdicció. El 1656 un fort terratrèmol va enderrocar l'església i més de quaranta cases. Fou testimoni, durant les guerres carlines, d'importants enfrontaments entre la partida del Serrador (1792-1844) i l'exèrcit, i fou ocupada en diverses ocasions pel pretendent. Aleshores es van reconstruir els castells d'Ademús i Castielfabib en defensa dels drets al tron d'Isabel II (1830-1904.

Cases Baixes (El Racó d'Ademús)

Aquest xicotet poble, de poc més de 200 habitants,  s'ubica a la marge dreta del Túria, el qual travessa el terme a l'igual que les rambles del barranc Hondo, la de Benarraizo, el riu Sesga i el barranc del Cerrado. El seu terme ofereix interessants paratges naturals com ara el Pozo Salao ––brollador d'aigua salada––, la Chopera del Molino o las Cambretas i moltes fonts com ara, Armajal, Cañota, Covatillas, Pozuelo o Fuente Vieja on hi ha un llavador. Les principals altures són el Puntal del Peloto (1.264 m), La Somera (981 m), Peña Alta (1057 m), Pino Cacho (1083 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre de la Molatilla (1045 m).

Cases Baixes.

Cavanilles (1745-1804) l'anomena Casas Baxas i Madoz (1806-1870), Casas del Río Bajas. De fundació musulmana, fou conquerida pels cristians el 1210, amb la resta del Racó i, desprès de tornar a mans àrabs, fou integrada en el Regne de València per Jaume I (1208-1276) el 1259; en 1745 obté l’autonomia eclesiàstica i el 5 de juny de 1838 va independitzar-se d'Ademús, del que era aldea. Com la resta de la comarca es troba immersa en un greu procés de despoblació, fins el 1900 la tendència demogràfica era a l'alça, però a partir de 1930 la davallada és imparable deguda a la immigració cap a Sagunt, València i Barcelona.

El Túria al seu pas pel poble

Al seu interessant casc antic trobem una bona representació de l'arquitectura tradicional de la zona. També hi ha al terme una xarxa de pallers i la Barraca Grande, interessant edificació rural. Els monuments més destacats són el Molino del Agua, edifici del XVIII que ha estar recentment restaurat i on pot veure's el funcionament d'aquests molins que hi havia arreu en altres temps i l'església de sant Salvador erigida en segle XIX i restaurada en 1996.

Església de Sant Salvador

L’economia es basa en l'agricultura i els seus principals productes són les pomes esperiegues ––aromàtica varietat pròpia del Racó––, les olives i les ametles. També hi ha alguna activitat ramadera.

Font en el paratge del Molí.

El plat típic són las gachas,i també el guisat amb creïlles, fesols, card i porc; els migotes, les almortas, els gaspatxos, les pilotes de sant Anton i, de dolç, mona de pasqua, rotllos d'anís i magdalenes.

Carrer típic

Cal esmentar, pel que tenen d'entranyables, les festes de sant Anton en què diferents grups de veïns passen la nit del 17 de gener al voltant de les seues fogueres cantant, torrant carn i bebent vi.

Més informació: País Valencià, poble a poble i Facebook