Castellfabib (El Racó d'Ademús)

És el poble més septentrional del Racó, s’assenta sobre la vessant del mont Fabio, en la marge dreta de l'Ebron (afluent del Túria). Al seu terme hi ha la Cruz de los Tres Reinos (1.555 m), on convergeixen els antics regnes de València, Castella i Aragó; el Cabezo (1.446 m); també s'hi troben el llogarets d'Arroyo Cerezo, Cuesta del Rato, Mas de los Mudos, Mas de Jacinto i Los Santos i els paratges de l'Hontanar i Val del Agua.

En març de 2014 van ser descobertes, en la lloma d’Abril un conjunt de cinc pintures rupestres (tres humanes i dos d’animals), datades en el segle V aC, que podria ser la primera pista d’un complex més important de pintures rupestres al Racó d’Ademús. Hi ha troballes iberes en la necròpoli de la Nava i en el jaciment de la Vila Vella. El seu origen es troba en el Castellum Flavii, d'origen romà, que fou ampliat i reedificat pels àrabs ( Castil-al-Habib “castell de l'amic”). En 1179 és afegit a València pel tractat de Cazola; el 1210, Pere II (1177-1213) el conquesta; torna a mans musulmanes fins que Jaume I (1208-1276) el reconquesta i cedeix els delmes a l'orde del Temple; en 1273 el tractat d'Almizra confirma la pertinença al regne de València. Al segle XIII tenia vot a les Corts Valencianes. El 1304 el rei Jaume II (1267-1327) va posar-lo, junt amb Ademús, com a garantia del préstec que va rebre de Gil Ruiz de Lihori. El 1319 desaparegué l'orde del Temple i els delmes passaren a la de Montesa, la qual hi constituí la baronia de Castielfabib formada pel territori del Racó. Durant el segle XIV els castellans intentaren, en diverses ocasions, conquistar-lo però fracassaren. Quan l'ocupació francesa va servir de presó i comandància. A les primeries del XIX se li segregaren Torre Alta i Torre Baixa; durant les guerres carlines fou hospital de sang en la segona i fortificada pels carlins en la tercera. Els efectes de la guerra de 1936-1939 van ser dramàtics a Castellfabib per trobar-se en zona republicana i ser zona fronterera.

Cases Baixes (El Racó d'Ademús)

Aquest xicotet poble, de poc més de 200 habitants,  s'ubica a la marge dreta del Túria, el qual travessa el terme a l'igual que les rambles del barranc Hondo, la de Benarraizo, el riu Sesga i el barranc del Cerrado. El seu terme ofereix interessants paratges naturals com ara el Pozo Salao ––brollador d'aigua salada––, la Chopera del Molino o las Cambretas i moltes fonts com ara, Armajal, Cañota, Covatillas, Pozuelo o Fuente Vieja on hi ha un llavador. Les principals altures són el Puntal del Peloto (1.264 m), La Somera (981 m), Peña Alta (1057 m), Pino Cacho (1083 m) i el vèrtex geodèsic de tercer ordre de la Molatilla (1045 m).

Cases Baixes.

Cavanilles (1745-1804) l'anomena Casas Baxas i Madoz (1806-1870), Casas del Río Bajas. De fundació musulmana, fou conquerida pels cristians el 1210, amb la resta del Racó i, desprès de tornar a mans àrabs, fou integrada en el Regne de València per Jaume I (1208-1276) el 1259; en 1745 obté l’autonomia eclesiàstica i el 5 de juny de 1838 va independitzar-se d'Ademús, del que era aldea. Com la resta de la comarca es troba immersa en un greu procés de despoblació, fins el 1900 la tendència demogràfica era a l'alça, però a partir de 1930 la davallada és imparable deguda a la immigració cap a Sagunt, València i Barcelona.

El Túria al seu pas pel poble

Al seu interessant casc antic trobem una bona representació de l'arquitectura tradicional de la zona. També hi ha al terme una xarxa de pallers i la Barraca Grande, interessant edificació rural. Els monuments més destacats són el Molino del Agua, edifici del XVIII que ha estar recentment restaurat i on pot veure's el funcionament d'aquests molins que hi havia arreu en altres temps i l'església de sant Salvador erigida en segle XIX i restaurada en 1996.

Església de Sant Salvador

L’economia es basa en l'agricultura i els seus principals productes són les pomes esperiegues ––aromàtica varietat pròpia del Racó––, les olives i les ametles. També hi ha alguna activitat ramadera.

Font en el paratge del Molí.

El plat típic són las gachas,i també el guisat amb creïlles, fesols, card i porc; els migotes, les almortas, els gaspatxos, les pilotes de sant Anton i, de dolç, mona de pasqua, rotllos d'anís i magdalenes.

Carrer típic

Cal esmentar, pel que tenen d'entranyables, les festes de sant Anton en què diferents grups de veïns passen la nit del 17 de gener al voltant de les seues fogueres cantant, torrant carn i bebent vi.

Més informació: País Valencià, poble a poble i Facebook