Comarques del País Valencià

dilluns, 18 de gener del 2016

Eslida (La Plana Baixa)


El terme s'estén al llarg de la serra d'Eslida ––ramificació de la d'Espadà––, amb altures que freguen els 800 m (La Costera, La Plana) i amb el Puntal de l'Aljub com a cim més prominent, amb 948 m d'altitud. La passejada ens portarà per barrancs, que vessen al riu d’Anna; fonts com la de Fonillet ––únic brollador d'aigua potable del País Valencià––, Fosques o Matilde, entre d’altres; les neveres de l'Oret i de Castro, les coves de L'Oret, La Ferrera, Fonillet i Matilde; el molí de l'aire; els Corrals ––antigues alqueries situades vora riu–– i els boscs de pins i sureres.

Les primeres notícies de pobladors de la vall d'Eslida les trobem en les restes d'ofrenes funeràries descobertes en la cova de l'Oret, les quals pertanyen a l'Edat del Bronze. Alguns historiadors la identifiquen amb l' Oleastrum que cita Estrabó (63 aC - 21 aC) durant l'època romana. En temps dels musulmans formava part de la fillola de la Vall d'Uixó i abastà certa importància ja que fou seu de l’alcaidia d'Eslida i arribà a tenir escola de l'Alcorà; els moros hi introduïren l'agricultura, el sistema de regadiu, configuraren l'actual nucli de població, aixecaren el castell i l'aqüeducte i deixaren la seua toponímia en les alqueries escampades pel terme, Lauret, Benalbuig, Alfeig, etc. En 1237 els cavallers de Jaume I (1238-1276) conquistaren la vila per als cristians. Es parla de carta de població en 1242 o 1247, en qualsevol cas en ella es respectaven els costums, la religió, les lleis i les propietats dels mahometans. En 1255 va ser donada a Teresa Gil de Vidaure i en 1258 a Galceran de Montcada. El castell va participar en la revolta d'Espadà de 1526 i, quan l'expulsió, es va unir a Al-Azraq (1208-1276); malgrat tot els moriscs foren expulsats i la població passà de 900 a 500 habitants. En 1612 s’hi dóna nova carta pobla per la qual es repobla la baronia d'Eslida. En 1633 passà a mans del duc de Medinaceli, el qual aixecà forn, almàsseres i un hostal i donà nova carta pobla, en 1653. Al llarg del XVIII hi creix la producció d'oli i morera i s'hi exploten les mines de cinabri de La Solana. El segle XX és un segle de decadència agrícola i emigració cap a nuclis industrials.



El poble manté la fesomia que li donaren els moros: carrers torts, estrets i costeruts en què trobem els edificis més significatius que són:
  • Església de El Salvador. Segle XVII, aixecada sobre la mesquita.
  • El Calvari. Ermita del XVIII adossada a un aljub, que custodia un interessant retaule ceràmic.
  • Aqüeducte de la Rambla. D'origen àrab.
  • El Castell. Fou un dels més importants de la zona, però avui no més resten un llenç de la muralla i part de la torre de l'Homenatge. Es tracta d’un dels pocs castells de planta triangular que hi ha no només al País Valencià sinó a l'estat.

La gastronomia eslidenca, típicament muntanyenca, es recolza en els productes de la terra: olla de poble, arròs caldós o paella de muntanya en són una petita mostra; de dolç, les orelletes amb mel, bunyols de figa, la coca escudellà, coca malfeta o les cristines. Cal parlar de la seua excel·lent mel i demés productes apícoles: cera, gelea, pol·len i de l'oli d'oliva inclòs dintre de la denominació de d'origen de la Serra d'Espadà.





Avís: Alguna de les imatges han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada