Comarques del País Valencià

dilluns, 14 de març del 2016

Les Alcubles (Els Serrans)


L’orografia del terme és força muntanyosa i per tant conté paratges dignes de visita com la Peña Ramiro ––antic nevero––, el cerro Pedroso, la Bellida, la Pedrera ––antiga cantera de marbre negre que s’utilitzà, entre d’altres edificacions, per a la Llotja de València–– o la Cova Santa, pertanyent a Altura però molt a prop de Les Alcubles. També, per als amants del senderisme, hi passa el GR10, que uneix València amb Lisboa. Cal destacar el paratge (declarat Paratge Natural el 20 de gener de 2006) de la Solana i el Barranc de Lucía, amb abundància d’espècies protegides, tant vegetals com animals, en ell es troba la Cova Sabuquera ––antiga nevera–– amb deixalles del Bronze.


S’hi han trobat jaciments arqueològics de poblaments anteriors, com ara la Partida del Pedrazo i la Cumbre -–Edat del Bronze––, el Corral de Capa, el Cerro de las Dueñas i la Peña Ramiro ––època ibera— i la Partida de los Arenales –romana--. La població és d’origen musulmà (s VIII) com ho denota el seu primer topònim Al-qibla, i com a tal pertanyia a la taifa d’Alpont. Va ser conquerida per Jaume I (1208-1276), qui posteriorment, per Reial Cèl·lula atorgada a Lleida el 26 de març de 1257, la donà a Teresa Gil de Vidaura, amb la qual cosa es va incorporar al senyoriu de Xèrica. Durant la Guerra dels dos Peres (1356-1361) al seu terme tingueren lloc sagnants combats. En 1407 Martí l’Humà (1356-1410), per cobrir les necessitats econòmiques de la Cartoixa de Valldecrist, va cedir-li Les Alcubles i Altura amb el títol de baronia. Els jurats de València, de la qual ciutat va ser poblet gaudint dels mateixos privilegis, manteniren la jurisdicció criminal. El 1835 la cartoixa va ser desamortitzada, abandonada i venuda a particulars. Durant les guerres de la Independència (1811) i la primera de les carlines (1836) fou escenari de forts enfrontaments. L’estiu de 1885 s’hi declarà una epidèmia de còlera que va delmar la població  de manera important: 334 morts de 2650 ànimes.

El poble viu de l’agricultura, fonamentalment raïm i olivera, a partir de les quals s’estan confeccionant vins i olis de certa qualitat. La mel també és un producte de reconeguda categoria.



Monumentalment conserva:
  • L’església de Sant Antoni Abat, segles XIII a XVII. La torre, edificada en 1633, caigué en 1946 i l’actual està edificada sobre la base primitiva.
  • Ajuntament, del s XVII.
  • Masia de las Dueñas, segle XV
  • Plaça de la Fuente de San Agustín, del s XVII. Important per què, en un poble tradicionalment sec, va ser el brollador que, a través de la conducció d’aigua anomenada La Mena, abastia d’aigua la població. 
  • Molins de vent. Restaurats en 2020 per a la seua posada en valor per a mostrar l'ofici de moliner. U es fa servir com a aula didàctica i l'altre per a la seua tasca original: moldre gra. 
  • Les ermites de Sant Agustí, Santa Bàrbara i Santa Llúcia.


Gastronòmicament parlarem de la olla i el caldero de San Antón; però hi es especialment recomanable la rebosteria.



Avís: Alguna de les imatges han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada