Barri del Cabanyal-Canyamelar (L'Horta)

L’actual barri del Cabanyal-Canyamelar és el resultat de la unificació dels tres barris de què constava el Poble Nou del Mar, poble pescador nascut en 1828 en independitzar-se de la ciutat de València. En un principi no passava de ser un poblat de barraques de pescadors que se situaven vora mar i s’incendiaven sovint, la qual circumstància obligà a decidir que les construccions es feren més solides i formant carrers rectes i amples. La seua perfecta retícula ––carrers llargs paral·lels a la mar, travessats per altres perfectament perpendiculars que menen cap a la ciutat de València–– i la proximitat a la mar, va fer prompte del poble un lloc d’esbarjo i va fer proliferar fondes i alqueries pertanyents a les classes més benestants, que podien permetre’s el luxe de viure a cavall de la ciutat, de l’horta i de la mar. L’arribada del tren al Grau i l’ampliació del port no fiu més que incrementar l’oferta turística i immobiliària.

El Canyamelar, així anomenat pel cultiu de canyamel que s’hi feia, arribava des de la sèquia del Riuet ––que feia frontera amb Vilanova del Grau–– fins la sèquia del Gas ––actual carrer del Mediterrani––. El Cabanyal, nascut al voltant de l’ermita de Nostra Senyora dels Àngels ––actual església homònima–– s’estenia des d’ací fins a la sèquia dels Àngels i el Cap de França, des d’aquest punt fins la sèquia de la Cadena, on neix el barri de la Malva-rosa.

En 1897, Poble Nou del Mar perdé la seua independència i fou, de nou, annexionat a la ciutat de València. En 1900 hi arribà el tramvia elèctric.

Des de 1865 en què se signà el primer projecte de Paseo al Mar, molts han sigut els intents de partir per la meitat el barri. En 1899 es dissenyà un traçat titulat Paseo de Valencia al Cabanyal, el qual de seguida es veuria modificat per la construcció de les facultats de Medicina i de Ciències de la Universitat de València. Després de diversos plans (1931, 1946, 1966) que, afortunadament quedaren en això: en plans que o no s’hi iniciaren o que tingueren escassa repercussió en el barri (també la riuada de 1957 tingué un efecte devastador), el 22 de febrer de 1978 s’incoà expedient per a declarar el Cabanyal Conjunt Històric-Artístic, la qual cosa alimentà les esperances de salvar-lo de la piqueta. El pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) del 1988 reconeix el valor històric del barri i es fixa com a objectiu la seua revitalització. 

En 1993 passa a ser declarat Bé d’Interès Cultural. Però a partir de 1997 el govern municipal del Partit Popular (PP) torna a la dèria de partir el barri en dos per tal de fer arribar l’avinguda de Blasco Ibáñez a la mar, la qual cosa comportava, entre moltes altres desfetes, la demolició de 1.651 habitatges i la desaparició de molts edificis de reconegut valor històric i monumental. Des d’aquell moment diverses plataformes veïnals i socials plantejaren la batalla legal contra l’ajuntament. Després de múltiples vicissituds judicials, legals i polítiques que tan prompte beneficiaven a uns com a altres, però que han aconseguit mantindré paralitzat el pla municipal, l’any 2015, amb l’arribada a l’ajuntament d’un nou equip de govern (Compromís-PSOE-València en Comú) el pla ha segut definitivament soterrat. Ara es planteja el greu problema de la rehabilitació; ja que tants anys d’abandó i d’espoli l’han deixar greument ferit.

Cal destacar la tasca que, a favor del manteniment, rehabilitació i millora del Cabanyal-Canyamelar han desenvolupat les associacions cíviques, especialment Salvem el Cabanyal, que entre moltíssimes més accions han organitzat, des de 1998, l’exposició “Cabanyal Portes Obertes”, mostra cívica i reivindicativa que, com el seu nom indica, obre les portes de les cases modernistes més significatives del barri, donant a conèixer no només l’entorn i la forma de vida dels seus habitants, sinó allotjant, també, mostres d’art d’artistes locals. També dins del marc de la recuperació del barri, des de 2011 s’hi celebra el Festival Cabanyal Íntim. Festival urbà i independent centrat en propostes escèniques íntimes, experimentals i contemporànies, que aprofita els carrers i els habitatges per a les seues propostes.

Malgrat tot, el patrimoni del barri continua sent molt ric i cal posar-lo en valor urgentment per a convertir el Cabanyal-Canyamelar en el barri mariner que la ciutat de València es mereix.

Fem a continuació una relació no exhaustiva, evidentment, de l’esmentat patrimoni:

Església del Rosari. Construïda entre 1761 i 1774 i fundada com a parròquia en 1882, fou aixecada sobre una ermita anterior homònima. Està declarada Monument d’Interès Local.

Església de Nostra Senyora dels Àngels. 1814. Molt perjudicada pels efectes de la guerra civil i de la riuada de 1957, fou restaurada en els anys seixanta del passat segle. Compta amb dos torres desiguals. La més baixa fou el far del Cabanyal, avui en desús.

Església de Nostra Senyora de la Bona Guia. De l’edifici primigeni, ja citat en 1659, no es coneix a ciència certa l’emplaçament, però la devoció per aquesta verge de la gent marinera va fer que en la segona meitat del segle XX, s’afegira una espadanya a un antic xalet del carrer Eugènia Vinyes i se’l convertirà en església, amb categoria de parròquia.

Llotja del Peix. 1909. Fet servir, en el seu moment, com a hospital per atendre el soldats ferits al Marroc en la batalla del Barranco del Lobo.

Hospital de Sant Joan de Déu. Edifici modernista signat per Francesc Mora (1875-1961) en 1907. Respon a les mesures higienistes de l’època amb amples galeries i terrasses per aprofitar els beneficis del sol i de la brisa marina en la curació dels malalts.

Sanatori del Carme. Fundat com a asil, en 1919, per Eugènia Vinyes.

Hospital de la Malva-rosa. Neix, en 1914, en un xalet modernista, a pocs metres de les actuals instal·lacions, amb la finalitat de donar assistència a malalts de tuberculosi. La idea prengué força i en 1924 ja s’inauguren les instal·lacions que coneguem i que continuen destinades a activitats sanitàries.

Ateneu Marítim. 1961. Autèntic centre cultural del Cabanyal.

El Casinet. 1909. Construït per a allotjar la societat “El Progreso Pescador”, on els pescadors comercialitzaven els seus productes. Després de la desaparició d’aqueixa societat s’hi va establir la Societat Musical Unió de Pescadors i s’hi desenvoluparen activitats socials, culturals i fins i tot polítiques ja que va ser utilitzat per Blasco Ibáñez (1867-1928) per a alguns del seus mitins i per la Falange, que, en acabar la guerra civil, va apropiar-se del local i acabà desproveint-lo de qualsevol us cultural que no siga el de l’esmentada societat musical que a hores d’ara continua tenint ací la seu.

Balneari de Les Arenes. 1889. Referència per als banyistes valencians fins l’any 1993 en què fou tancat. Compta entre les seues instal·lacions amb una piscina racionalista que fou popularitzada per Renau (1907-1982). Actualment és un complex hostaler de luxe.

Fàbrica de Gel. En l’actualitat centre d’exposicions i activitats culturals.

Teatre El Musical. La porta d’entrada és la més alta de la ciutat de València.

Teatre de l’Estrella. Teatre de titelles que també té un local al barri del Carme.

Museu de l’Arròs. Instal·lat en el molí d’Umbert (posteriorment de Serra).

Museu de la Setmana Santa Marinera.

Mercat del Cabanyal.

Amb origen en la Concórdia dels Disciplinants”, agrupació penitent de què fou prior Sant Vicent Ferrer (1350-1419), des del segle XV se celebra la Setmana Santa Marinera. Absolutament renovada a principis del segle passat, ha arribat als nostres dies declarada Festa d’Interès Turístic Nacional.