Vilafermosa (L'Alt Millars)

La població, de parla castellana, viu dispersa pels diversos nuclis poblacionals: Bibioj, El Carbó, Llano de Cañada, La Riera i Vilafermosa. Deu el seu nom al riu Vilafermosa (o Carbó), la qual vall mitjana ocupa. Al seu voltant es troben tres muntanyes de gran altitud: Penyagolosilla (1.585 m.), Cabezo Blanco (1.342 m.) i Tus (1.312 m.). Els paratges més coneguts són: la vall i el naixement del Carbó, el Mas de Luis, els barrancs del Regajo i del Magre, la Cova de la Guerra, i Salvatierra. Hi ha senders senyalitzats com el que mena des del poble al gegant Penyagolosa, passant pel Santuari de Sant Joan de la Penyagolosa.

Menut nucli d'origen musulmà, que després de la conquesta fou poblat per cristians del veí Castell de Villamalefa, mitjançant fur de Daroca i per carta atorgada per l'antic governador musulmà de València, i propietari del castell, Abú Zeyt (¿-1269), el 1234. El 1259 s’incorporà als dominis reials i Jaume II (1267-1327) va convertir-la en el centre del ducat de Vilafermosa (altres fonts indiquen que seria Joan II (1398-1479) molt temps després qui donaria tal títol nobiliari).

En la guerra de Successió el poble fou destruït. Durant la segona guerra carlina (1873-1875) fou seu de la Diputación Carlista del Centro i, probablement allotjà la primera impremta de les comarques del nord. Fou centre de l'arxiprestat de Vilafermosa, demarcació que constituí fins el 1960 ––en què s'incorporà a la diòcesi de Sogorb–– un enclavament de la diòcesi de València entre las de Sogorb, Tortosa, Terol i Saragossa. Durant i després de la postguerra, la població inicià un constant retrocés demogràfic.

L'economia es basa en l'agricultura, la ramaderia i la construcció. S’hi conserva l'artesania del cuiro i el vímet.

Quant al patrimoni:

• Ajuntament. Edifici amb façana de pedra llaurada.
• Ermita de Sant Antoni Abat. Segle XIII. En tasques de rehabilitació fetes en 2016 s’han descobert unes pintures murals dels segles XIV i XV de gran valor artístic i històric.
• Església de la Nativitat de Nostra Senyora. Segle XVIII
• Llotja.
• Ermita de Sant Bartomeu. Segle XIV, reformada en el XVIII.
• Castell d' Abú Zeyt. Segle XIII. Destruït en la guerra de Successió; restaurat en les carlines i abandonat de bell nou després d'aquestes. Actualment el seu estat és de ruïna, a excepció d'una de les ales que ha estat aprofitada per a la construcció d'un edifici privat.
• Pont romà sobre el Carbó.
• Arc del Cura.