Comarques del País Valencià

dimecres, 22 de juny del 2016

El Pinós (Les Valls del Vinalopó)


L'enorme terme se situa en una vall limitada per l'Herrada de Salinas, la serra de Salinas, la serra de la Taja ––amb l'Alt Redó (962 m)––, l'Herrada del Carxe, el Cabezo de la Sal (893 m) i la serra del Reclot ––amb l'Algarejo (1.043 m)–– amb tan sols un 30% de superfície forestal però amb alt contingut biològic i geològic. Hi ha les pedanies de Paredón, Tres Fuentes, Encebras, Casas Ibáñez, Lel, Caballusa, Culebrón, Rodriguillo, Casas del Pino Ubeda y Cañada del Trigo.

D'origen musulmà, fou conquistat per les tropes castellanes de Ferran III (1196-1252) i incorporat a Castella en 1244, en virtut del Tractat d’Almizra. El 1296 Jaume II (1267-1327) annexionà el lloc al Regne de València. Fins el 1773, en què adquirí l'actual topònim, s'anomenà Casas de la Costa. En 1826 assoleix el títol de Vial Reial i la independència de Monòver, del qual depenia administrativament. En 1929 s’hi crea la Unión Lírica Pinosense, que encara existeix. En 1933 se li segrega L’Alguenya. La demografia ha estat des de sempre lligada a l'evolució del cep, així el seu màxim demogràfic l'abasta a les primeries del XX quan hi ha vora els 8.000 habitants, però l'epidèmia de fil·loxera inicia una lenta sagnia que s'incrementa a meitat segle amb la fugida cap a les zones costaneres de constant creixement turístic.

La economia tradicional ha estat basada en l'agricultura: olivera, ametler i especialment el raïm i la seua transformació en vins en la Bodega Cooperativa. També hi ha magatzems de fruïts secs, indústries de calcer, que proliferen arreu del terme i l'explotació del marbre crema-ivori del Monte Coto de què és líder en la UE.



L'església de sant Pere apòstol, de 1743, allotja el Reloj de la Torre, instal·lat en 1887 al qual se'l dóna corda de manera manual i que representa la més important fita patrimonial del poble. A més, podem veure-hi:
  • El Pouet. Edifici singular que durant molts anys va ser el proveïdor d’aigua a la localitat.
  • Convent d’Encebras. 1919
  • Unes quantes ermites com ara la d’Ùbeda, que és la més antiga (1696), la de Santa Caterina, la de Muntanya Cabezo, la de Rodriguillo o la de Caballussa, totes elles del segle XX.
  • Cucos. Antics refugis de pastor que construeixen una bona mostra de la construcció en pedra seca.
  • Casa del Marbre i del Vi. 2002. Edifici singular multidisciplinar ja que, a banda del m useu que homenatja ambdós sectors, acull exposicions, cursos, tallers i, fins i tot, l’oficina de turisme local.
  • Casa de Don Pedro. També coneguda com Casa de les Rises, pel cognom (Rizo) d’un dels seus propietaris. Actualment és propietat municipal, a l’espera de pressupost per a habilitar-la com a contenidor cultural.


El plat estrella de la gastronomia pinosera és l’arròs amb conill i caragols, definit per cuiners tan importants com Adrià (1962), Berasategui (1960) o Paco Torreblanca (1951) com “el millor arròs del món”. Però també els embotits, gaspatxos o les fasegures, tot allò acompanyat dels excel·lents fondillons: vins de taula forts i d’alta gradació, que igualment poden acompanyar els dolços tradicionals: peruses, rotllets d'anís, rossegons, rotllets de ví, tonyes o sequillos, tots ells elaborats amb un bon oli d'oliva, també de producció local.





Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a la pàgina web de l’Ajuntament del Pinós. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada