Nàquera (El Camp de Túria)

El terme s’integra en el parc natural de la Calderona, farcit de camins i senders on gaudir dels diferents paratges que ens ofereix la serra; com a mostra citarem: la cova dels Estudiants, el monumental pi del Salt, la font de l'Oro o les pedreres del Salt.

Els jaciments dels Trencalls, el del Montaspre, o el del Puntal del Moros demostren vida des del Paleolític i els de les Vinyes ens parla del pas dels romans i del possible origen romà de Nàquera. D'època àrab ben poca cosa se sap i tampoc no s'han trobat gaires records; el que sí se sap es que hi estigueren, els moros, i que desprès de la conquesta cristiana Nàquera es convertí en baronia. El 18 d'abril de 1237 Jaume I (1208-1276) li la concedeix a Egidio d'Atrosillo; desprès, per matrimoni amb la filla d’aquest, Mallada d'Atrosillo, recaigué en mans de Gil Martínez d'Enteza, l'any 1414 passà a mans de la família Catlar, qui va mantenir en el seu poder el senyoriu fins l'any 1446, en què passà, per compra, a Joan Rois de Corella (1435-1497), en el qual llinatge romangué fins 1574 en què, a la mort de Margarida Rois de Corella sense descendència, Anna Pardo de la Casta es va convertir en la nova senyora i, degut al seu casament amb Francesc Figuerola Claramunt, restà inclosa en les propietats d’aquesta família; durant tot aquest temps la població continuà sent integrament àrab per la qual cosa el 1609 la despoblació fou total. Després de l'expulsió els nous pobladors (no més de 15 caps de família) reberen del baró carta de població, datada el 1609 i redactada a fur de València, la qual atorgava al senyor amplis poders jurisdiccionals, així com la propietat feudal de la baronia, i regulava mitjançant l'emfiteusi les relacions amb els nous vassalls. 

En 1757 per mort del senyor vigent, José Figuerola i Blanes, entrà en el marquesat de Boïl. El 1835 els veïns deixaren de pagar les prestacions feudals i d'acatar els monopolis senyorials, la qual cosa va donar origen a un plet que no culminaria fins 1908, amb la signatura d'un acord entre les parts, segons el qual, els emfiteutes de Nàquera consolidaven les seues propietats a canvi d'abonar al marquès 6.217 pessetes. S’hi registrà una activa participació en les guerres d'Independència i carlistes. El segle XVIII es va construir el boalar, espai tancat on pasturen els bous. El XIX l'economia continuava basant-se en l'agricultura de secà i començà a detectar-se certa activitat industrial al voltant de les pedreres de marbre, pedra roja i algeps. Durant la Guerra Civil part del govern republicà va instal·lar-se a Nàquera quan València fou capital de la II República.

L'empenta demogràfica i econòmica començà a partir dels cinquantes d'aqueix segle en què arribà el regadiu i en què Nàquera es converteix en lloc d'estiueig i de segona residència amb ràpida proliferació de xalets i urbanitzacions. L'activitat urbanitzadora de què hem parlat ha convertit una economia bàsicament agrícola en una basada en el sector serveis.

Arquitectònicament esmentarem l'església de la Mare de Déu de l'Encarnació, de 1757, d'estil academicista i l'ermita de sant Francesc, neogòtica, de 1922.

Al Cabeç Bord, s'han recuperat gran part dels elements defensius de la Guerra Civil (trinxeres, pistes d'accés, galeries subterrànies, basses d'aigua per a la refrigeració d'armes així com nius de metralladores) i s'ha creat un espai interpretatiu amb 6 panells que expliquen el moment socio-cultural, el funcionament d'aquestes estructures i el pas del govern republicà pel poble.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook