Bunyol (La Foia de Bunyol)

Compta Bunyol, lloc de parla castellana, amb un ampli i bell terme en què trobem tota mena de paratges, que fan la delícia d’excursionistes, ciclistes, senderistes i, en general, de tots els amants de la natura. La cova del Turxe, amb una cascada que ompli el llac; el Fresnal un dels espais de major riquesa paisatgística del País, amb un gran interès botànic i biològic, a hores d’ara es lluita per convertir-lo, juntament amb Las Moratillas i la font de La Umbría, en espai natural protegit; el riu Juanes, antic balneari i lloc de repòs, els barrancs del riu Bunyol i de la Jarra; el pont natural de Carcalín; la cova Alta, en el paratge de Venta Mina --que afegeix al seu interès paisatgístic el prehistòric-- són una bona mostra del que podem veure movent-nos per l’extensa xarxa de camins que intercomuniquen tots els pobles de la Foia.

S’han trobat deixalles de poblament corresponents a diferents períodes prehistòrics: del Paleolític Mitjà, cova del Carcalín; del Paleolític Superior, cova de las Palomas i cova del Turche; del Mesolític, Covalta de Ventamina, i del Bronze, Cerro Mulet i Rotura. Els ibers, dels quals tenim record al barranc de Monedi, Collado Umán i partida del Turche, van ser els primers a posar-li nom: Bullon o Billon, que significava "font". Des del 132 aC al 711 dC hi estigueren els romans que l’anomenaren: Bullion o Balneolum (balneari); del seu pas hi ha restes en el Partior, las Cabrillas, el desaparegut poblat de Mirabonell i la Huerta Abajo. 

Probablement el castell s’aixeque sobre una primitiva fortalesa romana. De l’època musulmana hi ha evidències que al segle XIII hi havia ja una important medina, a més, romanen alguns cementiris, restes d’un aqüeducte, murs i pous a la partida de l’Oliveral i, sobre tot, el castell. Tot i que la conquesta definitiva no va ser fins el mes de maig de 1245, el 27 d'abril de 1238 Jaume I (1208-1276) ja donà a Roderic de Lizana Bunyol i gran part de l’actual comarca de la Foia de Bunyol. Des de juny de 1304 canvià constantment de mans senyorials, incloent-hi les reials, mitjançant donacions, compres i vendes. Ferran d’Antequera (1380-1416), en 1413 desprès del Compromís de Casp atacà la població i ocupà el castell. 

En 1415 el propietari era Alfons V (1396-1418), el qual ho vengué, per 12.000 florins, al seu cambrer, Berenguer Mercader, i la població romangué ja vinculada a aquesta família fins 1836 en què el senyoriu torna definitivament a la Corona. El 1467, la baronia fou convertida en heretatge, la qual cosa va impossibilitar la seua alienació o divisió. Bunyol apareix com lloc antiagermanat quan el 1519 es va produir aquest moviment urbà de protesta, el qual s'acompanyà d'algunes exigències devers la població musulmana. Felip III (1578-1627) convertí la comarca en comtat i a Gaspar Mercader i Carròs en el primer comte. Com que després de la conquesta cristiana la població continuava sent majoritàriament musulmana l’expulsió de 1609 hi tingué greus conseqüències; en 1611 es va donar carta pobla a 33 pobladors mallorquins. Posteriors cartes pobles i repoblaments atraurien pobladors aragonesos per la qual cosa la parla de la comarca és castellana. 

Aquestes cartes pobles eren especialment dures per als vassalls, que encetaren nombrosos plets i revoltes antisenyorials i els va portar a adscriure’s, en la guerra de Successió, a la causa de l’Arxiduc Carles (1685-1740). En el segle XVIII, Cavanilles (1745-1804) no constata cap desenvolupament manufacturer al lloc. En el cens de Floridablanca (1728-1808), juntament amb 239 llauradors i 260 jornalers, se citen 56 artesans i 20 fabricants; front a la nul·la possessió de terra del comte, destaca l'existència d'una burgesia propietària i l'abundància de camperols sens o amb a penes terra. 

Madoz (1806-1870) parla, junt al desenvolupament agrari, d'algun avanç industrial en activitats relacionades amb l'agricultura i el paper. El 1761 se sol·licità la incorporació a la Corona, la qual cosa es va aconseguir després d'un llarg plet --que es recull en un document anomenat Memorial Ajustado-- i el pagament de 12.000 florins, contra el marqués de Malferit, comte de Bunyol, desenvolupat entre el 1797 i el 19 de gener de 1836. La seua situació estratègica d’accés a València des de Castella ha involucrat Bunyol en totes les guerres modernes; així, fou testimoni de la invasió francesa i de les carlines; ambdós invasors van fer servir per a les seues accions el castell, la qual cosa va influir negativament en la seua conservació.

 

Serà l'arribada del ferrocarril a finals del segle XIX allò que influirà decisivament a l'envol de la indústria del paper, del tèxtil i de la viticultura. En 1917 s’hi fundà la Compañía Valenciana de Cementos que experimentaria importants etapes d'expansió: primer als anys 20, en relació amb la política d'obres públiques de Primo de Rivera (1870-1930), després amb motiu de l'expansió de la construcció als anys 60. Tant el socialisme com l'anarquisme es difongueren a Bunyol, que figura com a focus conflictiu important en la vaga general anarquista del 1911 i en la socialista del 1917. El 1912 es constituí l’Agrupació Socialista, amb el recolzament, mitjançant la seua freqüent presència, de Pablo Iglesias (1850-1925). Els anys 20 es va difondre extraordinàriament el PCE, producte de l'escissió del PSOE davant la revolució russa. 

Durant la II República, aquestes forces d'esquerra desenvoluparen un fort protagonisme juntament amb el Partido Republicano Autonomista. El franquisme va suposar una fort paralització del moviment obrer, si bé ací cobrà especial importància l'HOAC, organització obrera catòlica. Al final, ja en els anys 70, hi va irrompre un fort moviment reivindicatiu al marge de l'engranatge dels sindicats verticals.

Actualment l’economia es mou per la indústria, l’agricultura, la construcció i l’hostaleria.

Amb tanta història és precís que el municipi oferisca un ric patrimoni, que es dóna a conèixer mentrimentres es passeja pels carrerons estrets del barri medieval, observant els seus casalots que, adherits a les restes de la muralla, ens ofereixen una bona mostra de l’arquitectura popular de l’interior. Destacarem:

• El castell. Segle XIII. Conserva la planta i algunes torres i llenços; es troba en estat de semi-ruïna a pesar d’algunes restauracions fetes el segle passat. Alberga algunes vivendes del poble i el Museu Arqueològic Municipal, en allò que fou mesquita i posteriorment església del Salvador i panteó dels comtes de Bunyol.
• Església de sant Pere apòstol. Neoclàssica, de 1790. Afectada per la Guerra Civil, ha estat restaurada posteriorment.

• Ermita de sant Lluís Beltrán. Del XIX a la que s’arriba pel deliciós passeig de San Luis.
• Cementeri Históric. 1886. Posseeix 435 tombes amb simbologia maçònica, més de quaranta pertanyents a mestres maçons, degut a la gran activitat masònica que hi hagué a la comarca. Una altra particularitat d'aquest cementeri és que durant la dictadura va continuar com a cementeri civil.
• Torre del Portillo. Única torre de guaita que ens ha arribat, tot i que es coneix l’existència d’alguna més.
• Alguns dels 11 molins que arribà a tenir el poble, de què destaca el Molí Galan, del segel XIX, restaurat i convertit en Biblioteca Municipal.
• Teatre Maldonado
• Auditori Municipal. Excavat en la roca.

Sent una població amb arrelada tradició fallera i reconeguda Setmana Santa, sense oblidar el costum de celebrar la Pasqua en els nombrosos indrets que presenta el terme, la festa que s’ha fet internacionalment coneguda es la Tomatina: l'últim dimecres d’agost una guerra, els projectils de la qual són tomaques madures, entre milers de persones tinta de roig els carrers del poble.

Bunyol compta amb dues bandes de música, l'Armònica i l'Artística que des de fa més de quaranta anys, en el mes d'agost, celebren el 'Mano a Mano', concert conjunt que demostra l'amor de Bunyol per la música. Precisament al voltant de tan extraordinària afició musical, s'hi treballa per a potenciar el turisme a Bunyol, amb el disseny d'una ruta que inclouria visitar l'auditori Sant Lluís, el Conservatori, el Palau de la Música, el Teatre Montecarlo i l'oportunitat de conèixer de prop el funcionament d'ambdues bandes de música.

I si de menjar es tracta hi trobarem des d’arrossos: amb bledes, amb verdures i carn o amb costelles de porc fins als embotits autòctons, llonganissa de pasqua, sangregordo, botifarres, etc, passant per la cuina d’interior, gaspatxo, caça, mojete. També hi ha força afició als bolets i als caragols.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook