Moncofa (La Plana Baixa)

El terme, absolutament pla, s'estén des dels vessants de la serra d'Espadà fins la mar i presenta bones platges, Grau, Masbó, La Torre, i zones humides, com ara la microreserva de la flora L'Estanyol, procedents de les aigües pluvials.

El topònim prové de la unió dels mots mont “monte” i koffa “terra de pous” ja que al seu origen s'assentava sobre un pujol voltat de llacs i estanys. D’època romana s’han trobat, al costat de la Via Augusta, en un jaciment del segle III aC, deixalles d’una vila coneguda com l’Alqueria. L'origen del poble, però, és una alqueria islàmica documentada en les Cròniques de Jaume I (1208-1276), qui va ocupar-la el 1238, amb el nom de Màcofa. Pertanyent aleshores al castell de Nules, el rei dona, en 1251, l’esmentat castell, i amb ell el lloc de Moncofa, al seu lloctinent Guillem de Montcada; el qual, en gener de 1254, va donar carta pobla a Bernat Mestre i 37 pobladors més d'acord amb els costums de Barcelona. Durant el segle XIV la guerra de la Unió i la pesta delmaren importantment la població. En 1310 Raimon de Moncada vengué el poble, amb autorització del rei, a Bernat d'Esplugues, per “deneu mil cinc cents sous y set censals". En 1316 el nou senyor és Gilabert de Centelles que comprà el castell de Nules amb totes les seues terres. En 1329 Alfons el Benigne atorgà permís per a edificar l'església, que depenia de la catedral de Tortosa. Entre 1330 i 1340, manant Pere IV (1319-1387), s'aixecà la muralla per defensar Moncofa dels atacs dels pirates barbarescs. Durant el regnat de Carles I (1500-1558), s'autoritzà el trànsit de tot tipus de mercaderies per la platja de Moncofa. Durant les Germanies Moncofa recolzà el rei. Felip II (1527-1598) es va veure obligat a reforçar les muralles i a edificar torres guaita davant la insistència dels atacs pirates. En 1582, mitjançant sentència, passa a jurisdicció reial amb el dret de regir-se pels furs de la corona i governar-se com les viles reials. L'expulsió morisca, en 1609, va veure embarcar-se en les costes moncofines un contingent d'entre mil sis-cents i deu mil moriscos (segons les fonts) procedents de les comarques del Palància i del Millars i de la serra d'Espadà. La pesta de 1647 i 1648 a banda de minvar importantment la demografia va provocar l'augment del bandolerisme. Els segles XVIII i XIX van ser segles de recuperació demogràfica i creixement urbà. El segle XX fou el de la implantació del conreu dels cítrics i de la desaparició de la pesca del bou, costum arrelada des d'antic que deixà pas al turisme que continua creixent des de llavors.

Moncofa és coneguda com la Terra del Meló, de què s’hi celebra una fira anual. Una mica d'indústria, cartró i ceràmica i, sobre tot, el turisme són les bases de la seua economia.

Patrimonialment Moncofa compta amb:

• Ermita de santa Maria Magdalena. Bastida en el segle XVI sobre una antiga edificació militar, fou ornamentada en el XVIII.
• Església de santa Maria Magdalena. Aixecada entre 1698 i 1796 sobre una més xicoteta, de 1329. El llarg període de construcció fa que continga elements barrocs i també neoclàssics.
• Torre guaita de Viniesma, o Torre Caida. Anterior a l'expulsió morisca. Es troba en un lamentable estat d'abandó.Restes de la muralla integrats en les edificacions actuals.

Arròs: amb col, rossejat , en paella, i peix: suquet, sardines, sèpia constitueixen la dieta local.

Des de 1423 hi té lloc el Desembarcament de Santa Maria Magdalena, processó que passa per ser la més antiga del País Vslencià. La imatge de la santa és traslladada en vaixell des del port de Borriana fins les platges de Moncofa, on es rebuda i traslladada, amb l'aigua al coll, fins  a terra ferma, on se li dediquen versos i una representació teatral, per a proseguir, posteriorment, en processó fins la seua ermita.

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.