El testimoni de població més antic el trobem a l'Arenal de la Costa i es
remunta al Neolític; del Bronze hi ha el Cabeço de Navarro com a més destacat; en
època ibera pertanyia a la Contestània; dels romans trobem nuclis agrícoles aïllats,
un jaciment en El Llombo i un cementeri en el bancal del Cel. Amb l'arribada dels
àrabs el lloc adquireix el nom d'Untinyân i es configura l'actual Ontinyent; en
el segle XI Ibn al Abbar (¿-1260)
cita al poeta Al Untinyani com nascut
aquí, la qual cosa constitueix la primera referència escrita de la ciutat; tanmateix,
en aquella època la seua importància fou escassa. Els tractats de Cazola i Tudilén
assenyalaven aquest territori com d'expansió aragonesa; nogensmenys, fou l'infant
Alfons de Castella el primer a ocupar
la població. El 1245 Jaume I
(1208-1276) va conquerir-la definitivament i va atorgar-li un enorme terme municipal,
que comprenia Agullent (fins a 1585) i Els Alforins, convertida en municipi en 1927.
El 1248 es va disposar el repartiment de terres i cases de la ciutat i entre aquesta
data i el 1250 es va repoblar el lloc amb cristians; des d'aleshores va formar part
del Patrimoni Reial, i com a vila reial va gaudir de vot en Corts. Malgrat que no
fou mai alienada de la Corona, fou separada d'ella en diverses ocasions, bé per
a respondre a deutes, bé per a realitzar donacions que afavoreixen els interessos
reials, així, Jaume I va donar-la temporalment a son fill, l'Infant Pere; Alfons III (1265-1291) la cedí, també temporalment, el 1286, al comte
Jazbert de Castellnou; Jaume II (1267-1327) va recuperar la potestat
el 1302 per a després donar-li l'usdefruit vitalici de la vila en concepte de dot
a sa esposa Blanca, la qual possessió
va continuar el fill d'ambdós, Raimon Berenguer;
Pere el Cerimoniós (1319-1387) va donar-la
el 1345 a Berenguer de Vilaragut i Sarrià
i aquest va passar la baronia a son fill; el 1370 la vila passà a mans de la regina
Leonor i aquesta va transmetre-la a son
fill l'Infant Joan, el 1374; el 1383
el rei Pere el Cerimoniós va vendre la vila a la ciutat de València. Durant la Guerra
de la Unió recolzà la causa de dita ciutat. Durant tota l'època medieval la demografia
sempre fou a l'alça. El 1522, en el transcurs de les Germanies, el lloctinent comte
de Melito ocupà la població, després de refugiar-s'hi els reialistes a la part alta
de la ciutat i féu un gran nombre de presoners, els quals utilitzà com a ostatges
per a alliberar son germà, el Marquès de Zenete, reclòs pels agermanats al castell
de Xàtiva.
El segle XVII començà amb problemes demogràfics ja que a la pesta de
1600 es va unir l'expulsió morisca; precisament Ontinyent tingué un paper destacat
en la desfeta de la revolta que causaren els moriscs refugiats en la Mola de Corts.
Fou també en aquest segle quan es perfilaren els principals trets de la indústria
tèxtil, caracteritzada per la producció dispersa i semirural; la tradició tèxtil,
nogensmenys, arranca del segle XIII i el seu floriment fou paral·lel a l'aprofitament
de les aigües del Clariano. Els gremis adoptaren la seua forma definitiva cap
el segle XVIII com a evolució de les ordenacions i confraries que ja hi
existien des del 1577; durant el segle XVIII hi existia una gran diversitat
d'artesanies: fusta, teixits de cànem, espart, lli, seda i llana. Els teixits
de lli eren a mitjan centúria els que tenien un major nombre de telers en la
ciutat, seguits pels de llana i després pels de seda; a finals de segle la
situació havia canviat: crisi definitiva de la seda, supeditada fins aleshores
al Col·legi de Torcedors de València, i auge de la llana i, particularment,
dels draps que trobaven una millor eixida al mercat. D'aquesta manera, Ontinyent
es va convertir al llarg del segle en un nucli llaner de gran rellevància; la
indústria tèxtil tenia una oferta amplia de mà d'obra ––artesans i camperols es
dedicaven al filat de la llana––; tot i això, aquesta mà d'obra no podia viure
exclusivament de l'artesania i era necessari dedicar-se al treball de la terra,
com a cultivadors de xicotetes extensions pròpies, en arrendament o com a
jornalers ––el 1802 aquests representaven més del 40% de la població activa—;
així, i a diferència del que va succeir a Alcoi, el treball agrícola fou predominant
en tot el segle XVIII. L'agricultura es basava en conreus de regadiu al voltant
de l'horta del Clariano ––blat, dacsa, llegums, fruites i seda–– i en
produccions de secà ––oliveres, garrofers, cep i cereals––. El creixement de la
indústria tèxtil en el XIX fou lent i no estigué exempt de períodes de
decadència, com la que va sofrir en la dècada dels quaranta; el 1891 se
substituïren els fusos manuals pels mecànics i entre aqueix any i 1902 s'hi
introduïren els telers Jacquard i els mecànics. Fou també a principis del XX
quan en la indústria paperera —el 1791 només hi existia un molí paperer–– s’introduïren
les primeres màquines de paper continu. Entre 1918 i 1924 es van canalitzar capitals
devers el sector tèxtil. Aquests anys coincidiren amb una tensa situació
social: el 1920 tingué lloc un important motí contra els consums que va
traduir-se en la mort de tres obrers per dispars de la guàrdia civil; en la
Guerra Civil va funcionar una col·lectivitat de la CNT. A partir de la dècada
dels quarantes Ontinyent es va convertir en un gran centre tèxtil i en un nucli
comercial de primera categoria, la qual cosa comportà un espectacular
creixement demogràfic (13.564 habitants en 1940, 31.926 en 2000). Tradicionalment
ha tingut plets per qüestions de límits territorials amb Villena. En 1904
assolí el títol de ciutat.
A pesar que les crisis econòmiques de finals del segle passat i del que
portem d’aquest han obligat al tancament de moltes fàbriques i a la reconversió
d’altres el motor econòmic d'Ontinyent és el tèxtil, que ocupa més del 50% de
la població i de què la ciutat és considerada la capital valenciana. Els seus
productes s'exporten arreu del món.
La ciutat es fundà en el marge dret del Clariano però el fort creixement
ha ocupat ambdós marges la qual cosa ha obligat a construir ponts com ara el
pont Vell, de 1501, que és Monument Històric Artístic a l'igual que el barri de
la Vila, el qual manté des del segle XI la flaire musulmana de la seua fundació
i on trobem molts casalots del segle XVII amb balcons de ferro forjat, escuts
nobiliaris i vestíbuls. La passejada, doncs, ens depararà la possibilitat de
conèixer el patrimoni ontinyentí:
- Palau dels Comtes de Torrefiel. Antiga Casa del Consell. Edificat en el XVIII, molt modificat posteriorment, sobre tot per una intervenció del segle passat. Actual Ajuntament.
- Església de Sant Miquel. Segles XVI-XVIII. Amb un sòcol de taulellets de Manises del segle XVIII.
- Església Arxiprestal de Santa Maria. Bastida els segles XIV-XVI sobre l'antiga mesquita, en estil gòtic, amb portalada plateresca i campanar de 68 m., que substitueix l'original, i una bona col·lecció artística amb pintures de Ribalta (1565-1628), Vicent López (1772-1850) i Segrelles (1885-1969), i escultures de Benlliure (1885-1937).
- Porta de l'Àngel. Formava part de la muralla, de què romanen algunes restes.
- Porta de Sant Roc. També formava part de les muralles.
- Torre Barbacana. De planta circular. Actualment encastada en edificis més recents.
- Torre del Pont. En un dels antics accessos a la ciutat, tingué una gran importància estratègica.
- Almodí. Segle XVI. Ha servit també de presó. Actualment alberga dependències municipals.
- Els Porxets. Única part que roman de l'original plaça, del XVI, que estava totalment porticada.
- Palau de la Vila, o de la duquessa d'Almodòvar. Segle XIII. Gòtic valencià. En un estat de conservació prou dolent en espera de restauració.
- Convent de la Puríssima Sang. Segles XVII-XVIII.
- Almàssera. Excavada en la roca el segle XVIII.
- Convent dels Pares Franciscans. Alberga diferents col·leccions de fauna espanyola, africana i americana, mostres d'art precolombí, monedes antigues, restes de l'Egipte dels faraons, etc.
- Ermites de Morera, de Santa Anna, L'Ermiteta.
- Hospital de Beneficència.
- Museu Fester. Tot ell referent amb les festes de Moros i Cristians.
- Museu Arqueològic d'Ontinyent i la Vall d'Albaida. En un edifici del XVII.
- Torre dels Abellons. Abandonada i en estat molt precari.
- Torre Ferrero. Ens els seus inicis la Torre Ferrero fou una alqueria àrab. Posteriorment, fa uns dos-cents anys, la finca va adquirir l'aspecte que encara avui dia es pot observar. És molt probable que la murta monumental fóra plantada fa dos-cents anys.
La cuina mediterrània mana en la gastronomia ontinyentina, on podem
tastar plats d'arròs, en paella, amb bledes o al forn; llegums, verdures, carns
i embotits de justa i reconeguda fama; els dolços, com a la resta del País
Valencià, són una part important dels menjars locals: les coques de tot tipus: cristines,
fogasses, de nou, els pastissets de moniato i carabassat, els carquinyols, el
torró de gat, els rovells d'ou al fondant o les monjàvenes en són un bon
exemple.
D’entre la gran quantitat de festes i tradicions ontinyentines
(Cavalcada de Reis, Sant Antoni, la Candelària, Carnestoltes, Setmana Santa, el
Corpus, Gegants i Cabets, La Fira, la Puríssima, l’Home dels nasos, etc.)
destaquen els Moros i Cristians, que se celebren en agost i són una de les més
antigues (1860) i espectaculars desfilades de Moros i Cristians del nostre
territori.
Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook
El reportatge fotogràfic és, en la seua major part, obra d'Àngela González i Molina,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada