Muro (El Comtat)

El terme municipal s'estén al redós de la Mariola i està regat pel riu Serpis o d'Alcoi. Llocs d’interès: la Penya del Frare, els Fontanars, la font del Baladre, el Racó Llobet, el parc i paisatge del Batà i els poblets de Turballos, Setla de Nunyes i Benàmer que conserven el tipisme morisc del seu origen. Hi ha el sender de petit recorregut PR-V56.

Benijòfar (El Baix Segura)

Benijòfar compta amb un dels termes més menuts de la comarca i per tant no compta amb gaires paratges ni accidents geogràfics ressenyables.

El seu topònim, evidentment àrab, s’ha traduït com "fill de Jofar" i també com "xicoteta perla". Antiga alqueria islàmica de la que en 1587 tenim referència per un desbordament del Segura que va destruir la collita i gran part del terme. En 1589 Jaume Gallego Fajardo i Satorre va obtenir plena jurisdicció sobre el lloc. En 1704 el senyor obté, per a ell i per als seus descendents, el títol de baró de Benijófar i la constitució del lloc com a entitat independent. En 1957 una nova riuada va matar molts dels seus habitants i tornà a arruïnar el poble.

Nules (La Plana Baixa)

Malgrat que la major part del terreny municipal es dedica a l'agricultura, cal visitar les platges de Nules i la visita a l'Estany, antiga albufera prop del Grau, declarada Paratge Natural Municipal el 3 de desembre de 2004. La població es reparteix en tres nuclis: Nules, Mascarell i Platja de Nules.

Llucena (L'Alcalatén)

Dissortadament, Llucena no ha segut el topònim cooficial d'aquest poble l'any 2016, fins aleshores només es feia servir el castellanitzat Lucena del Cid. Donat que no hi ha evidències històriques que vinculen el cavaller castellà medieval amb la localitat seria preferible obviar l'afegitó, impost en 1863 i consolidat en època franquista, i esmentar el poble amb el seu topònim valencià.

Gaianes (El Comtat)

El terme, ubicat en la serra de Benicadell i solcat pel Serpis, compta entre els seus encants el de ser el millor punt de partida per a l'ascensió al mític cim on es pot contemplar, a més d'impressionants vistes, una antiga nevera. Hi ha el paratge de l'Albufera on habiten aus i tortugues.

Xella (La Canal de Navarrés)

Àngela González. Treball propi

El terme, força muntanyós, s’integra en el massís del Caroig, i és ric en coves i jaciments. Hidrogràficament es troba solcat pel riu Sellent i els barrancs del Lobo, del Turco, Malet, Rafes, Obrer, Sarsalet i algú més. Les altures més importants són Soterraría (324 m), Monto (417 m) i Gallinero (657 m). També hi ha moltes fonts: la de Chella, la de las Clochicas, la del Romeral del Cano, la de la Mina, la de los Chopos, etc. Altres paratges, que podem conèixer recorrent el terme a peu per la xarxa de petits senders senyalitzats, son l'Abrullador, Salsalet, el Salto, el santuari de la Verge de la Paloma i el Mirador.

Sueca (La Ribera Baixa)

El terreny és totalment pla i dedicat en el seu 90% a l'agricultura, però en la zona litoral compta amb 15 km de platges molt concorregudes pels valencians del cap i casal que hi tenen en molts casos la segona residència. Altres paratges: la Muntanyeta dels Sants, els Ullals, Canos, el més cridaner dels molts que depara la ribera del Xúquer, i, sobre tot, l'Albufera que troba en Sueca el municipi que més superfície li dedica. Els suecans ocupen els nuclis de població de Sueca, Bega de Mar, El Mareny, Mareny Blau, Mareny de Vilxes, Muntanyeta dels Sants, Les Palmeres i El Perelló.

L'Alcúdia (La Ribera Alta)

Alqueria musulmana que va ser donada per Jaume I (1208-1276), l’any 1238, a Pere de Montagut, qui atorgà carta pobla el 17 de gener de 1252 a 54 repobladors cristians; cadascú dels quals va rebre una casa, 72 fanecades de regadiu i 2 de secà a cens de 20 sous i una gallina pel Nadal; el senyor es reservava 469 fanecades, el castell, el monopoli sobre forns i molins i els drets de lluïsme, justícia, etc. El 1344 Pere de Montagut i Vilanova li va confirmar els Furs de València. El 1382 va separar-se de la jurisdicció d’Alzira. El 1393 signà un acord amb el senyor pel qual restava lliure de la majoria de les peites personals a canvi del pagament de 33 lliures anuals. Martí I (1356-1410), l’any 1404, atorgà privilegis per utilitzar la Sèquia Reial del Xúquer. El 1428 obtingué d'Alfons V (1396-1458) el privilegi de celebrar mercat setmanal i el 1433 se li atorgà el títol de vila. Durant la Germania demostrà la seua militància agermanada, deguda al gran nombre de menestrals dedicats a la seda, que s’enfrontaren al senyor, Joan de Montagut, i es negaren a pagar els drets feudals; aquest amb la repressió posterior hagué de ser indemnitzat amb 10.000 ducats, i el rei amb 2.000.

La crisi del s XVII provocà un fort endeutament de la vila que, el 1680, encetà un plet contra el comte sobre les regalies i el senyoriu directe que, a pesar de veure’s interromput per la guerra de Successió --durant la qual el duc de les Torres va instal·lar-hi la caserna de les tropes borbòniques-- acabà amb la concòrdia de 1711, per la qual el comte cedia a la vila les regalies i el senyoriu directe a canvi del pagament de 400 lliures anuals i, establia que les terres de reg pagarien 10 sous per cada 36 fanecades; les de vinya de pansa, un sou per fanecada; les de vinya de vi, 1/25 de la collita, i les terres de secà, 1/15. El segle XVIII fou una època pròspera per a la vila que, gràcies a l’artesania de la seda, propicià una burgesia agrícola i il·lustrada que controlà el govern municipal i encetà, el 1730, un plet contra el comte per incorporar la vila al Reial Patrimoni. Aquesta esplendor va ser reflectida en la construcció de l’església parroquial, començada el 1746 i que, per la seua grandiositat ––tan sols menor que la Catedral de València i la Seu de Xàtiva––, es coneguda com la “catedral de la Ribera” i és una de les millors mostres del barroc valencià. El 1812 aprofitant els decrets de les Corts de Cadis sobre els senyorius va pledejar de nou contra el comte. El senyoriu passà successivament als Ixar, als Castellví, als ducs d’Almodòvar i al comte d’Albalat. En 1842, es va annexionar la pedania de Montortal.

Xert (El Baix Maestrat)

La població es reparteix en dos nuclis: Anroig i Xert. El terme és muntanyós i té com a cims principals les moles de Xert, la Redona, la Moleta i la Murada, o Tormassal. Com a paratges dignes d'esment hi ha el Turmell, la font del Molinar, el Pinaret del Poliesportiu, la Font de l'Auvelló, la Font de la Molina i la Guilona, zona espeleològica.

Alaquàs (L'Horta)

Alqueria musulmana, la titularitat de la qual fou atorgada per Jaume I (1208-1276), l'any 1238, a Bernat Castelló, qui la canvià per altres possessions a Ponç Soler. Posteriorment, el lloc va ser-li confiscat i passà a mans de la Corona. El 1319 Joan Escrivà va comprar el senyoriu i després va adquirir-lo la família Vilaragut, els quals van vendre’l, el segle XV, als Aguilar. Després passà a ser patrimoni de Lluís Pardo de la Costa, qui obtingué el títol de comte d'Alaquàs l'any 1577. Més tard, el comtat va pertànyer als marquesos de Manfredi i, després al baró de Bolbait.

En el cens de Floridablanca (1728-1808), l'any 1794, es dóna notícia de 400 veïns i Madoz (1806-1870) ressenya a mitjan del vuit-cents, 1773 alaquasers. Els conreus tradicionals de la seda, el cànem i el lli que s'hi havien desenvolupat durant el segle XVIII desapareixeren aviat, i només l'arròs, gràcies a l'avanç dels aterraments, i a la introducció del guano, rep un fort impuls, arribant a constituir, junt a les hortalisses i els cítrics l'empenta definitiva de la història econòmica d'Alaquàs. Tot i que, a hores d'ara, el pes el pes de l'agricultura hi és anecdòtic.

Des de la dècada dels seixanta, a causa de la proximitat a València, s'hi inicia l'activitat constructora, que transformaria la fesomia del poble. Des de 1993 en què s'inaugura el primer polígon industrial és aquest sector, junt al serveis, els que tiren del carro econòmic. Tradicionalment, una de les principals activitats industrials ha estat la fabricació de ceràmica.

Sorita (Els Ports)

Les restes més antigues que s'hi han trobat pertanyen al Bronze; els romans utilitzaren les aigües de les fonts termals del Bergantes i en al·lusió a elles li donaren el nom de Sorcita.

 

La fundació del poble, però, correspon als àrabs als quals se'l va conquistar Balasc d'Alagon (1190-1239); segons Escolano (1560-1619), aquest va donar carta pobla a Andreu Peralta en 1233; però altres fonts opinen que fou Jaume I (1208-1276) qui va ordenar la població, el 31 de març de 1253. En el segle XIV fou senyoriu de la família Fernández d'Heredia, i el 20 de desembre de 1367 fou venut pel seu senyor, Joan Fernàndez, als Jurats de Morella per 14.511 sous, quedant inclosa en el terme d'aquesta com una de les cridades tradicionalment aldees de Morella, fins que en 1691 va aconseguir la independència municipal. Al seu territori hi hagué destacats enfrontaments en les guerres carlistes.