Vallanca (El Racó d'Ademús)

"Hállase Vallanca en una cuesta ràpida, sus calles y edificios sin gusto, ni más comodidades que las precisas para el abrigo de 200 vecinos, de las caballerías y frutos. En esta pobreza aparente, o desaliño natural, vive un pueblo feliz sin luxo ni necesidades..." Així parla Cavanilles (1745-1804) d'aquest poble, situat a la vora esquerra del Boilgues –-aquí anomenat el Pequeño i, també, Vallanca. El terme és esquerp, solcat pels pregons congosts del riu. Com a paratges naturals hi destacarem el Prado de las Fuentes, la Peña Horadada, la font la Teja, el cim de Vallanca, el conjunt de Los Altos (alt de Benarruel, de Benito, de Los Lobos i del Collado de las Monjas), la Piedra Tosa, la carrasca de Somonegrón, el Barranc del Bodegón i molts més. També hi ha, per a delícia dels espeleòlegs, l'avenc de Santeron i la Cova dels Moros. I mil i un camins on practicar el senderisme. Compta amb l’aldea de Negron on es troba la font del Chopo, així anomenada per l'àlber (que no xop) que és el major àlber monumental del País Valencià.

Alguns autors la consideren fundació de Jaume I (1208-1276), d'altres la consideren més moderna, siga com siga el que està documentat és que després de la conquesta hi apareixen cognoms aragonesos i navarresos la qual cosa fa pensar que hi hagué una repoblació. El 14 d’abril de 1695 abastà el títol de vila reial per privilegi de Carles II (1661-700). A mitjan segle XIX gaudia de cert entramat industrial, ja que s'hi comptabilitzen 8 telers de llenç i de draps, 3 molins fariners i 2 d'oli, i 3 fàbriques d'aiguardent. Fins l'any 1896 era poblet dependent d'Ademús.

Wikipedia. Treball propi d’Alfredo Sánchez Garzón

L'agricultura: cereals, vinyet, ametlla, i les famoses pomes esperiegas del Racó constitueixen la base econòmica del municipi que, degut a la pobresa del terreny i la manca d'indústria, es veu abocat a la despoblació. Hi fan una excel·lent mel.

El casc urbà, s’apinya al redós del riu i compta amb unes costeres tan pronunciades que, fins i tot, han condicionat un tipus d'arquitectura molt peculiar. Els monuments més importants són:

• Casa Diezmera. De 1661. era el lloc on es guardaven els delmes recaptats en nom de l'orde de Montesa.
• Casa Pósito. Antic pòsit de gra.
• Casa Abadia. Antic casalot pairal.
• Casa del Cura.
• Casa del Barbero.
• Església de Nostra Senyora dels Àngels. Barroc. Segles XVII-XVIII. Reformada en 1952. Conserva una imatge bizantina i un motle de fer hòsties del segle XIII.
• Església de Sant Antoni de Pàdua, a Negron. Aixecada en 1952.
• Ermita de Sant Roc. Segle XVII. Restaurada en 1979.
• La Puente. Pont sobre el Boilgues.
• Molí de la Vila. Segle XVII. En molt mal estat malgrat conservar intacta tota la maquinària.
• Castro celtiber del Cerrillo.
• Safareig de Negron.
• Cova del Hocino.
• Barraques de pedra característiques de l’arquitectura de la comarca. La més important, la de Josezón.

Wikipedia. Treball propi de Santerón

La celebració festiva més important són las “Fiestas Gordas” que s'hi celebren cada set anys en honor de la verge de Santerón i que en 2012 van arribar al seu 42 septenari. S'hi conserven molts cants i balls tradicionals com ara Las Albadas, Los Mayos, les jotes i les seguidilles. S’hi està recuperant la tradició del sonadors de la caja y la pita, equivalents al tabal i dolçaina locals.

Més informació: País Valencià. Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.